Tal dia com avui, 24 de desembre de 1640, Tarragona es rendia a Felip IV

Tarragona 1634

Tal dia com avui, fa 375 anys, Tarragona es rendia a les tropes de Felip IV

L’exercit de Felip IV havia començat la invasió del Principat el 8 de desembre del 1640 amb un exercit de 23.000 homes comandat pel marqués de los Vélez. Les tropes s’havien fet amb les terres de l’Ebre, desprès de la massàcre de Cambrils (on moriren degollats 600 catalans desprès d’haver-se rendit) els catalans es dirigiren a defensar la ciutat de Tarragona. La resistència oferta a Cambrils serví per frenar l’arribada de les tropes de los Vélez a Tarragona.

Finalment arribaven a Tarragona els reforços francesos, Roger de Bossot, més conegut com a mariscal Espenan, n’era el seu cap. A l’arribada de les tropes de los Vélez, Espenan va decidir pactar la rendició de la vila al·legant la impossibilitat de defensar-la per manca de recursos. El pacte de rendició incloïa la retirada de l’exèrcit francès i el respecte de les vides d’aquells que es sotmetessin a Felip IV. Tarragona es va veure obligada a mantenir una tropa de milicians que hi romandrien fins la fi de la guerra. La noticia de la rendició d’Espenan no va ser ben acceptada per les autoritats catalanes, un cop assumida la derrota, concentrarien tots els seus esforços a defensar la vila de Martorell i així evitar l’arribada de les tropes de Barcelona.

Per la seva banda, Josep de Margarit, per venjar la massacre de Cambrils, atacava la vila ocupada de Constantí, aniquilant la seva guarnició i 400 ferits, acte seguit es retirava a Montserrat per preparar la defensa de Martorell.

Espenan havia aconseguit fugir de Tarragona sense que les seves tropes fossin atacades, no es mantingué aquest pacte amb les tropes catalanes, tot aquell a qui l’exèrcit trobava sospitós d’esser deslleial a Felip IV era castigat, habitualment degollat, fent que la tragèdia de Cambrils es repetís, en menor escala, a Vilafranca, l’Arboç, Sant Sadurní, Salou… A Salou, desprès de la seva rendició, les tropes van capturar al militar francès Aubigny i al català Francesc de Gimenells, les autoritats hispàniques condemnaren a galeres als milicians catalans supervivents, Gimenells, el seu cap, fou executat i penjat d’un dels merlets de la fortificació de Salou, els francesos foren alliberats.

La brutalitat de l’exèrcit que havia de “pacificar” el Principat i l’elevat nombre de les seves tropes feu que els Miquelets optessin per combatre la guerra bruta amb guerra bruta, atacant els soldats per la rereguarda, assassinant-los quan es separaven del gruix de l’exèrcit, bloquejant les vies de aprovisionament… fins i tot corria el rumor que havien emmetzinat les aigües de les viles que utilitzaven com a quarter. Des de la seva entrada, l’exercit de Felip IV només havia aconseguit victòries, però no els mancava la por ni la fam.

Com hem dit, la noticia de la rendició de Tarragona i les massacres de les terres de l’Ebre no foren ben rebudes per les autoritats catalanes, la població també estava indignada i buscava venjança, d’aquesta manera està relatat al Dietari de la Generalitat la vigília de Nadal de 1640.

Dilluns, a XXIIII. En aquest die vingué la desdichada nova, que eren las quatre de la matinada, que la ciutat de Tarragona se era entregada al enemich liberament, sens haver-li vista la cara, per quant havia molts mesos que·u havien promès al rey. Causà molt gran alteració, perquè dins estava lo conseller ters de la present ciutat ab la bandera de Santa Eulària, patrona d’esta província, y musur de Espenan, general del exèrcit. Y vista la trayció, fonch forçós exir ab pacte, però la bandera de santa Eulària ja estavaab tota seguretat. Y encontinent, arribada la nova, se tocà a rebato. Tothom isqué ab ses armes, y fonch tant gran la alteració, que sobre del mig die se mogué un avalot per la present ciutat, cridant la gent: «muyren traydors», que rehonablement n·i havia en la present ciutat. Y mataren ab grandíssim rigor tres jutges de la Audiència (de Felip IV) que des del die de corpus estaven amagats, donant intelligencias y avisos als ministres reals de Madrit del que la província obrava per la defensa, que era la causa de la total destrucció nostra; los quals foren micer Luys Ramon, micer Rafel Puig, micer Joan Batista Gori. Y aprés de haver-los morts y pagades moltas punyalades y escopetades, que no tenian figura, los lligaren una corda en lo coll hi·ls rossegaren per tota la ciutat cridant: «Assí són los traydors». Hi·ls portaren a la plassa del Rey, hont hi havia unas forcas que la ciutat, per a acreditar la justícia, havia plentades en dita plassa y altres parts de la ciutat pochs die havia, ahont los penjaren per lo coll ab unas cordas de espart ab que·ls arrossegaren, hont los anaren a veurer moltíssima gent; en la qual estigueren fins lo endemà, passat mig die, que lo clero del Pi y altres parts los en tragueren. Sia exemple per als qui governen, que los qui governaven la província ab tirania y fent y ordenant totas las traicions que podian contra ella foren morts com està dit y penjats en una forca, guait-s·i qui guardar-i ha que lo mateix los succehirà”. Dietari de la Generalitat, 1640, pàg 1129.

375 anys de la massacre de Cambrils

Tal dia com avui, el 16 de desembre de 1640, acabava un dels episodis més sagnants de la Guerra dels Segadors: el setge i la massacre de Cambrils.

Cambrils-1640

De la revolta popular com a resposta al comportament dels terços de Felip IV, que s’allotjaven al Principat per combatre amb l’exercit francès, en va sorgir una revolució política, la Generalitat, presidida per Pau Claris, davant la manca de voluntat de la monarquia hispànica de respectar les constitucions Catalanes i l’amenaça llençada al setembre de 1640 d’enviar un exercit “per posar pau” al Principat, s’organitzà la defensa del Principat demanant ajuda al rei de França, Lluís XIII, l’acord contemplava que el Principat i Comtats esdevinguessin una República Catalana sota protecció francesa.

Un exèrcit de 23000 homes arribava a les terres de l’Ebre a finals de novembre de 1640, el 8 de desembre es posava en marxa per fer-se amb el control del Principat. El seu cap, el Marqués de los Vélez, havia jurat el càrrec de virrei del Principat a Tortosa (24-11-1640), jurant respectar-ne les constitucions, no tardà en demostrar que l’exèrcit de Felip IV no venia a fer altre cosa que envair el Principat.

L’exercit de los Vélez feia camí a Barcelona sense trobar massa dificultats, Xerta, Aldover queien a les seves mans. En arribar al Perelló trobaven una gran resistència, però insuficient per aturar l’avanç de les tropes castellanes, al cap d’un dia de batalla es feien amb la vila. El 10 de desembre al seu pas pel Coll de Balaguer l’esperaven una guarnició de 2000 catalans i dues peces d’artilleria, l’exèrcit de los Vélez va atacar amb totes les seves forces, no deixant altre remei als catalans que retirar-se. Les forces d’ocupació arrasaven l’Hospitalet de l’infant mentre es dirigien a Cambrils.

Les tropes catalanes es van concentrar a la defensa de Cambrils, havien arribat a Barcelona els primers reforços francesos que sortirien a la defensa de Tarragona, els catalans es decantaren per resistir l’enemic a Cambrils fins l’arribada dels reforços. Entre el 12 i el 13 de desembre arribava l’exercit invasor a les portes de Cambrils. L’exercit va bombardejar Cambrils amb la seva artilleria. Els catalans aguantaren l’atac durant dos dies només amb la protecció de les muralles i del foc dels mosquets. El dia 15 de desembre Cambrils es rendia, sota la promesa que si així ho feien se’ls respectaria la vida, quan els 700 catalans sortiren de les muralles foren assassinats.

Francisco Manuel de Melo era un escriptor, noble i militar portuguès que acompanyà a les tropes de Felip IV en la seva entrada al Principat, fou l’autor de: Historia de los movimientos, guerra y separación de Cataluña en tiempos de Felipe IV. En aquesta obra relatava de la següent manera la massacre de Cambrils:

“…Mandó que solas dos compañías de caballos ciñiesen la puerta por donde habian de salir los rendidos; pero despues de cerrada la medialuna de la caballería, se comenzó á inquietar la gente y cargar allí con sumo desórden: en fin se executó la salida en presencia del Torrecusa y algunos Maestres de Campo.

Salian, y los soldados (gente que por su oficio piensa es obligada al daño comun) hacian excesos por desbalijar los Catalanes: algunos lo sufrian, segun la miseria en que se hallaban, otros con entereza se defendian como les era lícito. Dió principio al lamentable caso que escribimos la codicia é insolencia, antiguo orígen de los mayores males: metióse por entre los caballos un soldado á quitarle á un rendido la capa gascona, con que venia cubierto, forcejó el rendido en defenderla, y el soldado porfió en quitársela: sacó un alfange el Catalan, hirió al soldado, quisiéron los de la caballería castigar su atrevimiento dándole algunas cuchilladas, por lo qual temerosos aquellos que lo miraban mas de cerca, pensando que la muerte les aguardaba engañosamente, procuráron escaparse por todas partes, sin mas tino que el débil movimiento que les ministraba el temor. Otros soldados de la caballería que no habian sabido el principio de su alteracion, sacáron las espadas, oponiéndose á la fuga de los que miserablemente huian del antojo á la muerte: esparcióse luego en el campo una maldita voz, que clamaba: traycion repetidamente: de quien sin falta fué autor alguno de los heridos p porque entre ellos tenia mas apariencia de poder pensarse y temerse, que no dentro de un exército armado y vencedor. Todos gritaban traycion, cada uno la esperaba contra sí, y no fiaba de otro, ni se le acercaba sino cautelosamente: no se oian sino quejas, voces y llantos de los que sin razon se veian despedazar: no se miraban sino cabezas partidas, brazos rotos, entrañas palpitantes, todo el suelo era sangre, todo el ayre clamores, lo que se escuchaba ruido, lo que se advertia confusion: la lástima andaba mezclada con el furor, todos mataban, todos se compadecian, ninguno sabia detenerse. Acudiéron los cabos y oficiales al remedio, y aunque prontamente para la obligacion, ya tan tarde para el daño, que yacian degollados en poco espacio de campaña casi en un instante mas de setecientos hombres, dándoles un miserable espectáculo á los ojos. Aumentó su turbacion ver el exército puesto en arma, atónitos se preguntaban unos á otros la causa, y el órden con que habian de haberse: sosegóse la furia de la caballería, porque faltáron presto vidas en que emplearse: pasó aquel obscuro nublado de desastres, y se mostró la razon y tras ella el dolor y la afrenta de haberla perdido.”. (Francisco Manuel de Melo, Historia de los movimientos… pàg. 79, 80 llibre IV.

Segons Melo els catalans foren massacrats després que els seus captors els intentessin robar.

Els comandaments de l’exercit procediren a jutjar, sense cap defensa, als caps de l’exèrcit català i els jurats i el batlle de la Vila de Cambrils, foren condemnats a mort al “garrote vil”, incomplint la promesa que se’ls havia fet de perdonar-los la vida si es rendien.

Tal dia com avui, fa 375 anys es trobaven els cossos de les autoritats penjats del coll a la muralla de la vila de Cambrils.

Avui fa 376 anys de l’inici de la Guerra dels Segadors

bandera-de-guerra-o-penc3b3-de-santa-eulc3a0lia

Tal dia com avui, fa 376 anys, el 8 de desembre de 1640, per ordre dels consellers del Consell de Cent es confeccionà un estendard per les tropes de la Generalitat que defensaren el Principat de l’exèrcit invasor de Felip IV comandat pel marqués de los Vélez. El mateix dia el marqués de los Vélez sortia de Tortosa amb el seu exèrcit per fer-se amb el control del Principat.

Els consellers fan unes modificacions al Penó de Sta. Eulàlia, que era el penó de guerra dels catalans des del segle XIV. El nou estendard tenia la figura de Sta. Eulàlia al centre, a la banda esquerra l’escut d’armes de la ciutat de Barcelona i al dret de la figura d’un calze amb unes hòsties, el fons era de color carmesí o grana. L’historiador Antoni de Bofarull diu que portava la següent inscripció de la Bíblia: Exurge Deus, judica causam tuam (Alceu-vos, oh Déu, feu justícia a la vostra causa). El calze amb les hòsties i la frase s’hi afegeixen per la indignació per la crema de les esglésies a la Revolta dels Segadors, durant la crema de l’església de Riudarenes per part de l’exèrcit de Felip IV, es rescatà del foc un petit cofre amb les hòsties carbonitzades al seu interior. L’incendi de les esglésies i de les viles fou el que més crispà als catalans i d’aquesta manera va quedar plasmat a l’estendard de Guerra. La bandera de Sta. Eulàlia, juntament amb les banderes negres dels revoltats, foren les banderes usades pels defensors de la terra, entre ells les companyies aixecades per la Generalitat amb el nom d’almogàvers (al cap de poc temps s’anomenarien Miquelets en honor d’un dels herois d’aquestes companyies, Miquelot de Prats).

L’exèrcit invasor del marqués de los Vélez entrà al Principat passant d’Aragó a Vinaròs, al Regne de València, amb la intenció d’evitar que els valencians també es revoltessin. Les primeres viles en patir l’arribada de l’exèrcit foren les de les terres de l’Ebre. Tortosa, malgrat les incontables revoltes i intents de recuperar-la, fou ocupada des del setembre i utilitzada com a quarter de les forces d’ocupació. El 25 de novembre de 1640 Pedro Fajardo de Zuñiga y Requesens, marqués de los Vélez, jurava el càrrec de virrei del Principat a Tortosa. A començaments de desembre atacaven i es feien amb les viles veïnes d’Aldover i Xerta, cremant-les i saquejant-les, grups de revoltats i Miquelets hi estaven aquarterats per impedir l’arribada de provisions a Tortosa.

L’1 de desembre de 1640 el Regne de Portugal declarava unilateralment la independència, els nobles portuguesos demanaven el tron per al Duc de Bragança. El projecte centralitzador del comte-duc d’Olivares i Felip IV va fer que la revolució tingués el suport de les classes populars. El Duc de Bragança fou proclamat rei de Portugal amb el nom de Joan IV, posant fi a 60 anys de domini hispànic sobre Portugal. El fet que l’exèrcit hispànic concentrés totes les forces de la península a l’ocupació del Principat va facilitar la ruptura de Portugal amb la monarquia hispànica. La monarquia hispànica no va reconèixer la sobirania portuguesa fins l’any 1668.

Joao_IV_proclaimed_king-modificated

Tal dia com avui, fa 376 anys, el 8 de desembre de 1640, l’exèrcit de los Vélez iniciava la seva marxa des de les terres de l’Ebre per fer-se amb el control del Principat amb 23000 infants i 3000 genets. Considerem aquesta data com l’esclat definitiu de la Guerra dels Segadors. Davant la inferioritat numèrica, els Miquelets del camp de Tarragona, sota les ordres de Josep de Margarit, no tenen altre remei que realitzar tasques de sabotatge i de guerra menuda per entorpir l’avanç de les tropes castellanes.

Plano de Tortosa a l'any 1642

Plano de Tortosa a l’any 1642

Mentrestant la Generalitat ultimava els pactes amb França per rebre suport militar, la Generalitat havia començat oficialment les negociacions el 7 de setembre de 1640, amb el Pacte de Ceret, tot i que s’han trobat proves que alguns nobles catalans havien començat a tenir contactes amb la noblesa francesa a l’inici de la Revolta dels Segadors. La idea que més agradava a la Generalitat era la de formar una República Catalana sota protecció francesa.