Tal dia com avui, el 26 de gener de 1641. 376 anys de la Batalla de Montjuïc. 26 de gener diada del soldat català

Batalla de Montjuic, 26-1-1641

Abans d’endinsar-nos en els fets d’avui fa 376 anys, ens cal explicar perquè reivindiquem el 26 de gener com a dia del soldat català. El 26 de gener de 1640 es lliurà la batalla de Montjuïc, les tropes catalanes venceren a les de Felip IV. El 26 de gener de l’any 1979, el membre de Terra Lliure Martí Marcó fou metrallat dins el seu cotxe per la policia espanyola en un control. El record de la batalla de Montjuïc de l’any 1641 ha sigut present al llarg de la nostra història, malgrat que una trista efemèride coincideix també amb aquesta diada: el 26 de gener de l’any 1939 les tropes franquistes entraven a Barcelona. Així doncs, el 26 de gener reivindiquem no només la diada del soldat català, el 26 de gener és un homenatge a tots els que han lluitat per les llibertats del nostre poble, a tots els represaliats, a tots els caiguts i a tots els que lluiten.

Un cop fet l’aclariment (i la reivindicació), anem pel que passava fa 376 anys a la Guerra dels Segadors.

Antecedents: La monarquia hispànica i la francesa estaven enfrontades en el marc de la Guerra dels 30 anys. França envaïa el Rosselló (1639), les tropes hispàniques s’hi enfrontaren, els catalans s’hi afegien, ja que el Rosselló era un territori català. El gener de 1640 les tropes franceses eren vençudes. Els soldats de Felip IV es quedaren al Principat per prevenir els futurs atacs francesos. L’exèrcit s’allotjà al Principat cometent tota mena d’abusos. Al març el virrei (lloctinent del rei al Principat) ordenà l’empresonament del diputat Tamarit i els consellers Vergós i Serra per protestar pels abusos dels allotjaments de l’exèrcit. Abril i maig esclatava la Revolta dels Segadors a la Selva i s’escampava per les comarques properes. El 22 de maig els revoltats entraven a Barcelona i alliberaven els presos, Tamarit i els consellers entre ells. El 7 de juny entraven els Segadors a Barcelona i mataven el virrei. Els revoltats expulsen els terços del Principat. Al Setembre Felip IV avisà de l’enviament d’un exèrcit per “pacificar” el Principat, la Generalitat ultima una aliança amb França perquè Catalunya esdevingui una República sota protecció francesa. 8 de desembre l’Exèrcit invasor de Felip IV, sota les ordres del marqués de los Vélez, sortia de Tortosa amb 26000 soldats, eliminant tot aquell qui no mostres fidelitat a Felip IV, arrasant viles i degollant-ne els habitants un cop rendits (Cambrils, Martorell, etc.). El 16 de gener de 1641 el president de la Generalitat, Pau Claris, proclamà la República Catalana sota protecció francesa.

 

La derrota de Martorell (21-1-1641) feu que tant la Generalitat com el Consell de Cent optessin per proclamar el rei de França (Lluís XIII) com a comte de Barcelona el 23 de gener de 1641, per obtenir-ne més suport econòmic i militar, la proposta de la República Catalana sota protecció francesa que feu el cardenal Richelieu als catalans carregava les despeses de la protecció al Principat, amb Lluís XIII com a sobirà els tractes serien diferents. La brutalitat i facilitat amb que l’exèrcit de los Vélez havia arribat fins a les afores de Barcelona va obligar a les autoritats catalanes a prendre aquesta decisió.

Les tropes del Marqués de los Vélez van anar arribant a la vila de Sants (barri actual) el 24 de gener. Després de la retirada de Martorell les tropes catalano-franceses arribaren a Barcelona per afegir-se a la defensa de la ciutat, els terços a les ordres de Josep Margarit anaren als peus de Montserrat per frenar l’arribada de reforços espanyols durant la batalla.

La cavalleria francesa i catalana estava disposada al pla i al camí de Sants a Barcelona, també foren els encarregats de defensar l’exterior de les portes de les muralles de Barcelona (especialment el portal Sant Antoni, que era el més proper al camí de Sants). La infanteria havia fet mitges llunes davant dels portals de Barcelona. L’artilleria estava, en bona part, concentrada al fortí de Montjuïc.

Torre de vigia de Montjuïc l'any 1563, sense el fortí

Torre de vigia de Montjuïc l’any 1563, sense el fortí

On actualment hi ha l’actual castell de Montjuïc hi ha documentada des de l’any 1073 una torre de vigia, mitjançant veles durant el dia, i focs a la nit, s’alertava a la ciutat de l’arribada de naus o tropes. Per defensar-se de l’atac de l’exèrcit de los Vélez es construí un fossat i una muralla al voltant de la torre de de vigia, amb mitjos baluards a cada cantonada amb lloc per dotze canons d’artilleria. Un camí emmurallat connectava el fortí amb la ciutat. El mur, el fossat i el camí emmurallat foren construïts en 30 dies, s’acabà poc abans de la batalla de Montjuïc.

Fortí de Montjuïc, 1670

Fortí de Montjuïc, 1670

Un dels cronistes de la batalla, el portuguès Francisco Manuel de Melo, a la seva obra “Movimientos guerra y separación de Cataluña en tiempos de Felipe IV” diu que Francesc de Tamarit va pronunciar el següent discurs als seus homes abans de la batalla:

Si dubteu, valerosos catalans, per la condició de la fortuna, crec que teniu raó; però, si us esporuguiu per les forces que us amenacen, és ben debades el vostre recel. Teniu de veí el vostre més gran enemic; guaiteu allí: darrera aquella muntanya s’amaga la ruïna de la vostra Pàtria, guaiteu, allà hi ha el gran vas de verí que aviat es posarà a les vostres mans. Trieu, senyors, si el voleu beure per morir infamement o si el llanceu per fer-ne trossos, en la qual cosa consisteix la vostra vida. (…) La raó és amb vosaltres; avui hem d’acabar el gran edifici de la llibertat que heu aixecat; avui cal donar la sentència en la qual es publicarà al món la vostra glòria o la vostra infàmia; a aquest dia s’han dedicat tots els encerts que heu obrat fins ara; aquest és el moment en què es definirà a la posteritat el vostre nom, o per alliberador o per fementit; espereu i sofriu constants els cops del contrari, que no se us donarà pas de franc la glòria d’aquest dia venturós. (…) Una sola cosa us demano de tot cor: que guardeu, en aquesta avinentesa, l’observança dels ordes militars, i que cadascú s’estimi més ésser covard en el seu lloc que valent en el dels altres, perquè de la consonància dels constants i els agosarats depèn l’harmonia de la victòria. Amb vosaltres teniu la fortuna de Cèsar; de Cèsar, no, que és poc, sinó del mes gran rei dels cristians del més venturós dels vivents. No és pas aquest, tot sol, el qui us ha de defensar. ¿Què, si no, ha volgut mostrar-vos el Cel en la tan inesperada nova que avui us ha arribat del nou rei de Portugal, sinó que Déu va aplegant i fabricant princeps, pertot arreu, per defensar-vos amb ells? La majestat d’un rei just us assisteix; la germanor d’un altre justificat se us ofereix; la innocència d’una justa República us empara. El poder d’un Déu sobre tot just us ha de valer”. F.M. de Melo, traducció de Fèlix Cucurull a “Panoràmica del nacionalisme català”.

En aquest plànol es pot observar el camí emmurallat

En aquest plànol es pot observar el camí emmurallat

A les 7 del matí del 26 de gener els mosqueters a les ordres d’Odonell i Mascarenhas sortien des de Sants a Montjuïc, eren refusats per la defensa del fortí. La segona escomesa fou un doble atac, un per la cara nord de la muntanya, a càrrec del marqués de Mortarà, obligant als defensors que es trobaven a l’ermita de la Santa Madrona a dirigir-se a la defensa del camí de Montjuïc a la ciutat. L’altre atac fou efectuat per Diego de Cardenas, del camí de Sants a la muntanya pujant a prop de mar.

La cavalleria franco-catalana, a les ordres de Serignan, defensava, fora muralla, els atacs als portals i defensava el camí del fortí a la ciutat. Una carrega de cavalleria de la companyia del duc de San Jorge feu retirar els catalans pel portal de Sant Antoni, un cop la cavalleria fou a tocar de la muralla, fou carregada amb constants mànigues de foc de mosquets i canons, provocant una massacre on hi deixà la vida el duc de San Jorge (fill del marqués de Torrecusso).

El marqués de los Vélez havia manat construït escales per assaltar Montjuïc, però la frondositat dels boscos feu impossible l’avanç de les carretes que les transportaven. Gran part del merit de la protecció del fortí se l’endugueren els canons sorrejadors holandesos, uns canons que es carregaven amb sorra, pedres o metralla metàl·lica, provocant carnisseries a curta distància, quant els hispànics arribaven al pla del fortí eren escombrats amb aquesta artilleria. La cavalleria francesa va rematar als pocs que quedaven atacant les muralles de la ciutat desprès de la desfeta de l’atac del duc de San Jorge. Les tropes franco-catalanes es concentraven a la defensa de Montjuïc.

A la tarda el Marqués de Torrecusso intentà una envestida final al castell amb tota les forces de reserva, però els canons sorrejadors frustraven l’atac, causant un elevat nombre de baixes. Una càrrega dels miquelets catalans, que sortiren del fortí perseguint les tropes muntanya avall va provocar la retirada dels hispànics.

Batalla de Montjuic tropes

El Dietari de la Generalitat relata la batalla de la següent manera:

Dissabte a XXVI. Batalla de Montjuÿch. En aquest die, a las set horas de la matinada, comensà lo cos del exèrcit enemich en forma de esquadrons a pujar per la montanya de Monyuhÿch per tres parts, ab grandíssim fervor, que parexia que tot se’n havie de entrar de mosquetades. Pujaren per la part de Nostra Senyora de Port Padrera de micer Çafont y per la part de Sant Ferriol. Nostra gent, si bé poca, los anava entretenint a mosquetades, però com lo enemich era tant superior, que sens exegeració ninguna hi havia cent dels enemichs per quiscun cathalà, se anaren retirant poch a poch fins dalt a las trinxeras y reductors que hi havia, fent-se forts de lochs en lochs matant molts dels enemichs. Però com lo poder apodera, més que més quant lo enemich va victoriós, aparexian un lahor, havent pochs dies que havia sucehït la derrota de nostre exèrcit en Martorell, fonch forçós a nostra gent retirar-se y posar-se de baix del emparo del fort que·y havia en Monyuïch, de tal manera que lo enemich comensà entrar en lo pla de la montanya aportant moltas banderas arborades, que aparexia que a peu pla no havian de fer sino pujar y rendir lo fort, que ja eran las vuit horas y mitja de la matinada. Però com Déu, Nostre Senyor, no dexàs de afavorir y valer als cathalans que a quant de bon cor lo aman, cridant los nostres: «Ara és bona, santa Eulària beneÿda, de ajudar-nos», y donant-se las mans los uns als altres, dient: «moriam com a valents», comensaren a refer-se. Y lo enemich anava ab gran rigor y osadia a voler açaltar lo dit fort, portant escalas bones y aparellades, perquè un traydor de cavaller anomenat don Juseph de Pau y Rocabertí, lo qual era mestre de camp del tèrcio de Monyuïch y governador de dita plassa, dos dies havia se’n era passat al camp del enemich y havia donada la trassa o planta de dita fortalesa que ell tenia, donant per molt fàcil lo rendir aquella. Y com la informació feta per dit don Juseph fos verdadera, trobàs lo dit fort molt diferent y molt més armat del que dit don Juseph lo havia dexat, de tal manera que comensà a disperar ab tal valor que lo enemich comensà a retirar-se. Y retirat, al cap de poch tornà envestir ab gran rigor, però fonch de poch valor, perquè segona vegada se hagué de retirar. Y en lo punt se tornà a refer, tornant envestir ab tot lo gros, de tal manera que foren tant valents y mostraren tant valor los nobles, que arribant lo enemich al fosso de dit fort, fonch rebuxat ab tanta pèrdua de gent que se hagué de retirar. Durà esta pelea contra dit fort cerca de tres horas, fonch cosa miraculosa lo foch que llansà lo fort en lo espay de ditas tres horas, que no aparexia sino que era un infern. Referen-se los nostres ab tant valor y donaren sobre de ells que prengueren del enemich quinse banderas de camp. Moriren en dita pelea sinch-cents officials, entre majors y menors, del enemich, y en particular dos nebots del marquès de los Veles, general del exèrcit, anant nostra gent continuant la victòria fins a las quatre de la tarda, ab tant valor que aparexia que tota la montanya se’n entrava de tors de mosquetades y arcabussades, fugint lo enemich ab tanta derreputació ab pèrdua de mil y sinch-cents infants de llur part, ans més que manco, y entre ells molt cabos y gent de govern. Dels nostres en moriren en dita montanya trenta-y-dos, y altres tants de ferits. Fonch tant lo valor de las donas de la present ciutat que se·ls pot donar nom de amasones, perquè moltas d’ellas pujaren ab gran valor y osadia a la muntanya de Monyuhïch quant se estava peleant ab lo enemich, en la qual aportaren per pelear los nostres moltas municions de guerra com són balas, pòlvora, metja y altres coses, y axí mateix los aportaren pa y vi per a refresch dels soldats que estavan cansats de la pelea, y lo mateix feren per las murallas. Quant lo enemich envestí la montanya a la matinada, la cavalleria se posà part demunt Valldonsella ab esquadrons, aguardant nostra cavalleria per a pelear. La qual hisqué per lo portal de Sant Antoni a tota pressa, la qual estava vastant descuydada, y prevenint-se pensant lo enemich no envestiria fins lo endemà, posàs tota la cavalleria a la part de Valldonsella. Y com lo enemich era puxant no tingueren temps de posar-se en esquadró y forma de batalla sinó que envestiren lo enemich ab gran valor y lo enemich a ella, de tal manera que mesclà ab lo enemich sens orde ni concert, donant-se las càrregas de escarrabinas y pistolas, peleant com ha lleons, desermats de las armas de foch paleant ab las espases, ab tal valor que lo enemich se retirà, restant la campanya ab molts morts, però la victòria fonch nostra. Y moriren en ella, ademés dels soldats particulars, que foren molts, casi tots los cabos y officials del enemich. Y assenyaladament morí lo duch de Sant Jordi, fill del marquès de Torracussa, tinent general del exèrcit, y don Fernando Xiriner, commissari general de la cavalleria, y altres. Y fonch tal la envestida del enemich que una companyia de dragons cathalans que aportava arribà fins al restrillo del portal de Sanct Anthoni, ont morí lo capità de dita companyia de dragons y lo cavall, lo qual caygué dins del vall junt a dit portal. Dels nostres no foren deu los morts, y se compte tant solament morí Dionís Rammis, tinent de la companyia de cavalls de talisa Borrell, capità, y los demés foren soldats particulars. Y tingué ventura lo enemich que los nostres se messetaren y la artilleria de las murallas ni la mosqueteria no pugué jugar, que si hagués pogut jugar no restava ningú dels enemichs. Però fonch gran victòria per nosaltres, que axí dalt Monjuhïch com en dit pla de Valldonsella la victòria fonch nostra. De las quatorse banderas presas del enemich dotse en arribaren en la present casa de la Deputació, las quals foren penjades cap per avall en lo balcó de bronso qui dóna devant Sant Jaume, hont estigueren tres o quatre dies. Resolgué lo consistori presentarne a nostre rey christianíssim y posar a sos reals peus sinch de ditas banderas, las quals se’n aportà musur de Plesis y Bisenson, y las demésforen distribuhïdes y presentades per las iglésias de la present ciutat.” Dietari de la Generalitat, 1640, pàg 1138,1139.

En aquest enllaç podeu llegir la versió felipista de la batalla, segons el diari de guerra del capità Antonio de Pellicer i Tovar

El militar, escriptor i noble portuguès Francisco Manuel de Melo, ens va deixar un detallat relat de la batalla, ell fou un testimoni de primera mà, ja que formava part de l’exèrcit de los Vélez, al capdavant d’una companyia portuguesa. La majoria de soldats i nobles portuguesos (Melo entre ells) acabarien desertant i tornant a Portugal, que havia trencat amb la monarquia hispànica l’1 de desembre de 1640.

La batalla va comportar unes 1500 baixes per l’exèrcit de los Vélez i unes 50 als catalans.

Com avançava Francesc de Tamarit al seu discurs abans de la batalla, el mateix dia havien arribat a Barcelona ambaixadors portuguesos comunicant a les autoritats del Principat la DUI que havien fet l’1 de desembre, mostrant el seu suport a la causa catalana i mostrant-se oberts a futurs acords.

L’exèrcit invasor, acampat a Sants, tingué noticia que s’acostava a la ciutat el mariscal francès Philippe de la Mothe-Houdancourt amb 6000 homes. El marqués de los Vélez es retirà cap a Tarragona. La noticia de la derrota de Montjuïc no va agradar gens a Madrid, van destituir a los Vélez dels càrrecs de virrei del Principat i capità general de l’exèrcit, Federico  Colonna fou nomenat virrei i capità general. Dels 26.000 que formaven l’exèrcit invasor el 8 de desembre, a la retirada a Tarragona només se’n comptaven 16.000, bona part de les baixes foren desercions..

Tal dia com avui, fa 375 anys, es lliurà la batalla de Martorell

Pont del Diable, Martorell, 

Desprès de la caiguda de Tarragona a mans de les tropes de Felip IV (el 24-12-1640), la Generalitat centrava els seus esforços a reforçar la vila de Martorell, aprofitant la geografia del congost per evitar l’arribada de les tropes hispàniques a Barcelona.

Antecedents: la monarquia francesa i la hispànica estaven enfrontades en el marc de la Guerra dels Trenta Anys. L’ocupació francesa del Rosselló (1639) feu que les tropes de Felip IV ataquessin als francesos als comtats al nord del Principat. Els catalans s’havien mantingut al marge de la guerra, però, al tractar-se de l’ocupació d’un territori català, els catalans s’ajuntaren als terços de Felip IV per recuperar el Rosselló. Un cop recuperats els comtats del nord, els soldats hispànics romangueren allotjats pel Principat cometent tota mena d’abusos vers la població i les lleis. A causa dels abusos esclatà la Revolta dels Segadors a les comarques gironines, la revolta s’escampà arreu del Principat i acabà amb la mort del virrei (lloctinent de Felip IV al Principat, 7-6-1640) i l’expulsió dels terços. Mentre les autoritats catalanes traçaven una aliança amb les franceses, Felip IV anunciava l’enviament d’un exèrcit per “pacificar” el Principat. El 8 de desembre de 1640 començava la invasió del Principat, el marqués de los Vélez sortia de Tortosa amb 23.000 homes, deixant viles assolades, exterminant tot aquell sospitós de no ésser lleial a Felip IV.

 

Un cop ocupada Tarragona (enllaç) l’exèrcit de los Vélez i romangué uns dies per preparar l’atac a Barcelona, atacant les poblacions del voltant, sometent-ne la població i arreplegant queviures. Ocupen i arrasen Vilafranca del Penedes i Sant Sadurní d’Anoia. Vélez preparà l’assalt a Martorell des de Sant Sadurní, mentrestant Josep de Margarit i els seus homes, que es trobaven a Montserrat, atacaven la rereguarda, alliberant 300 presos a la vila de Constantí i eliminant la guarnició que els tenia presos, venjant la matança de Cambrils (enllaç) .

El 19 de gener hi hagué els primers intents d’acostament de l’exèrcit de los Vélez, però foren rebutjats a les trinxeres pels catalans. El dia 20 de gener les tropes hispàniques es dividien, un grup atacava la vila frontalment i un altre contingent es dirigia a Gelida i Castellví de Rosanes per tallar la retirada dels catalans a la riba del Llobregat. Els Miquelets feien retirar les tropes que es dirigien a Gelida, les tropes que atacaven Martorell tampoc aconseguien entrar-hi.

El diputat Francesc de Tamarit havia arribat a Martorell per comandar i reforçar la defensa de la vila amb 3000 homes. El dia 21, les tropes castellanes atacaven als catalans per tres fronts, amb la intenció d’encerclar la vila, l’arribada de més reforços hispànics a càrrec del marqués de Torrecusso feu que Francesc de Tamarit es plantegés la retirada. Els canons d’artilleria de les companyies franceses cobriren els catalans a la seva retirada des de la riba nord del Llobregat. Arribaren més reforços de Barcelona, sobretot frares i gent de classe baixa que prengueren els turons del congost per protegir amb foc de mosquet la retirada. Bona part de la retirada s’efectuà pel Pont del Diable, la fugida desesperada va provocar caigudes al riu per l’allau de gent que fugia pressionada per la cavalleria hispànica del Duque de San Jorge. Quan bona part del contingent catalano-francès s’hagué retirat de Martorell els hispànics carregaren amb força, passant per l’espasa a qui trobaven, sens perdonar ferits, dones o nens. Pau Roca, Jurat en Cap de Martorell intentà rendir la vila per evitar-ne el saqueig, fou mort portant la vara de batlle a la mà.

A la Biblioteca Nacional d’Espanya trobem el text, sense signar, d’un membre de l’exèrcit de Felip IV que ens explica la captura de Martorell:

…Fue tan derrotada la huyda del enemigo, obligandolo a ello la cavalleria e infanteria, que los cogió por las cumbres, y el Duque de San Jorge con lo restante y la infanteria por el entradón real con lo qual se puso dentro de la Villa de Martorel, donde se degolló mucha gente, quedando muerto de los nuestros el maese de Campo General Don Joseph de Saravia, y muchos heridos, en particular el capitan de corazas Don Mucio Spatafora. Cobro tal miedo el enemigo, que le pareció no tener terreno para pisarle: muchos huyendo se hecharon al rio quedando en el ahogados, y ningun catalan hubiera quedado vivo, si a la cavalleria la orden se la hubiesen dado que avanzasse, quando se conoció que el enemigo estava puesto en fuga y derrotado.

Pero fue tanto por lo contrario, que quando el Duque de San Jorge con su Cavalleria e infanteria que la iva cubriendo, y el Marques de Torrecusso con la infanteria de la otra parte, estavan degollando Catalanes dentro de Martorell, en el puente del Diablo y en el rio.”. Memorial historico español Vol. XXII, pàg 258, 259 Manuscrit H-74 BNE

El capità de cavalleria, Don Antonio de Pellicer y Tovar ens dóna algun detall més sobre l’entrada del Marqués de Torrecusso a Martorell:

….El marques de Torrecusso llegó y embistio con las trincheras, y entro luego en el lugar, donde assi de las ventanas, como de las calles empezaron a hacer alguna resistencia, aunque poca: degollose toda la gente que se halló, que serian trescientos….

Un cop acabada la degolladissa:

“..al lugar se puso luego fuego, y ardio todo, con que el Marqués (de los Vélez) se ubo de alojar en una casa que esta a dos tiros de mosquete de allí…” Diario de la guerra de Cataluña, 1640-1643, Antonio Pellicer y Tovar 1653. MSS.MICRO/16230

Barcelona es preparava per la batalla, feia una crida a totes les viles perquè acudissin a la seva defensa: si es perdia Barcelona ben aviat es perdria el Principat.

Martorell al 1668

Tal dia com avui, fa 375 anys, Pau Claris proclamava la República Catalana

Pau Claris i Casademunt

Pau Claris i Casademunt

El 16 de gener de 1641 el President de la Generalitat, Pau Claris, presentava a la Junta de Braços de la Generalitat l’acord fruït de les negociacions amb els emissaris de Lluís XIII i Richelieu, Catalunya seria una República sota protecció francesa. L’acord era acceptat per la Generalitat i l’endemà l’aprovava el Consell de Cent.

 Antecedents: paral·lelament a la revolta popular originada pels abusos dels soldats de la monarquia hispànica que s’allotjaven al Principat per combatre l’exèrcit francès al Rosselló hi hagué una revolució política. El projecte centralitzador del comte-duc d’Olivares no era desconegut per les autoritats catalanes, els conflictes amb els allotjaments de tropes no feren altre cosa que confirmar el que molts feia temps que anunciaven: Olivares volia sotmetre tots els territoris de la corona a les lleis de Castella i es passava per l’arc de triomf les lleis catalanes. Quan la Revolta dels Segadors arribà al punt de no retorn, amb l’assassinat del virrei el 7 de juny de 1640, les autoritats catalanes començaven els contactes amb les franceses. Al setembre de 1640, Felip IV anunciava que enviaria un exèrcit al Principat per acabar amb la revolta. El 8 de desembre de 1640, 30.000 homes sota les ordres del marqués de los Vélez començaven a marxar pel camp de Tarragona, al seu pas deixaven viles assolades, degollant els soldats i les autoritats un cop s’havien rendit.

Malgrat que a les institucions catalanes no tothom era del parer que l’aliança amb França fos la millor opció, la brutalitat amb que va entrar l’exèrcit de los Vélez al Principat ho va fer inevitable per aturar-ne l’avanç. El cardenal Richelieu era el primer ministre de Lluís XIII de França, la idea de la República Catalana sota protecció francesa donava un avantatge estratègic per derrotar l’exèrcit hispànic que Richelieu no podia desaprofitar. La estratègia geopolítica d’aliar-se a canvi de protecció fou habitualment utilitzada durant tot el conflicte per ambdós bàndols.

Que el Principat de Catalunya esdevingués una República, que el rei francès s’avingués a respectar les constitucions i drets catalans i a més aconseguir-ne protecció semblava un bon tracte. Per al cardenal Richelieu també ho era, aconseguia un pas estratègic per entrar a la Península Ibèrica i un port excel·lent per dominar la mediterrània occidental.

El nebot de Richelieu, Bernard du Plessis-Besançon, fou el representant francès que negocià l’acord amb les autoritats catalanes, amb ell van arribar les primeres companyies franceses per defensar el Principat, de l’èxit en les negociacions en dependria l’arribada de més efectius.

Tal dia com avui, 16 de gener de 1641, Pau Calris s’adreçava als diputats de la Generalitat:

Molt il·lustre senyor: Lo senyor de Plesis Besanson ha fet ostensió dels poders que lo rey christianíssim li ha donats en ordre a la assistència que desija fer a esta província per sa conservació, en los quals, entre altres capítols, li dona poder sa magestat christianíssima per admètrela de baix de sa protecció, ab que reduesca son govern a forma de república ab los pactes y condicions que entre la província y a sa magestat christianíssima se ajustaran; y ha demanat juntament que aquesta intenció de son rey se propose a vostra senyoria, com ho fem, perquè vostra senyoria sie servit sobre aquest fet aconsellarnos lo que li aparexerà més convenient per nostra conservació y establiment del bon govern de aquestos Principat y comtats. Una persona religiosa y de vida exemplar nos ha dit que per a que Nostre Senyor se apiade de nosaltres y nos done pròsperos successos seria molt convenient que lo Principat prometés casar cada any a gastos del General dotse donselles, quatre de cada hospital, que ab axò tenia per cert nos faria mercè Déu, Nostre Senyor, de donar-los la pau y quietut desijada. Representam-ho a vostra senyoria per a que nos aconselle lo fahedor.”

Diputats acceptaven la proposta:

Que se accepte la protecció y que de tot lo que·s tractarà en la Trentasisena en rahó dels pactes se’n done rahó als brassos y savi Consell, suplicant als senyors consellers sien servits juntar-lo per a demà de matí. Y que demà a la tarda se junten los presents brassos, suposat que la Trentasisena vege primer los poders del senyor de Plesis per a poder-ne dar rahó als presents brassos; y en lo que té respecte a la col·locació de las dotse donselles, que·s fassa com està proposat, ab que ditas dotse donselles se traguen per exacció posant-hi tota sort de donsellas de dotse anys en amunt, y que exidas una vegada no puguen tornar exir ni posar-se en sort.” Dietari de la Generalitat, 1641, fulls 572 i 573.

Bé, la proclamació de la República de Pau Claris no inclou sortides al balcó ni multituds celebrant la proclamació (que nosaltres sapiguem), ho hem d’entendre com un acord, la Generalitat ja funcionava com un òrgan de govern completament sobirà des de la junta de braços del 10 de setembre de 1640, quan decidia trencar les relacions amb Felip IV.

El concepte de República del segle XVII no és el mateix que tenim actualment, segurament el referent de les autoritats catalanes era el del rival del comerç mediterrani del Principat: la República de Gènova. Les repúbliques marítimes italianes eren repúbliques oligàrquiques governades per cercles de nobles, al Principat hi havia un model de República ben diferent, podríem insinuar que era un model parlamentari (no democràtic), amb el govern a càrrec de les institucions catalanes: la Generalitat, on hi eren representats els nobles, els clergues i les viles; i el Consell de Cent, òrgan de caràcter consultiu format per ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals.

El 23 de gener de 1641 la Generalitat demanava a Lluís XIII que esdevingués sobirà dels catalans per obtenir més suport militar i econòmic del rei francès, podríem dir que aquí finalitza la República de Pau Claris, però cal tenir en compte una observació que el nostre admirat Antoni Simon fa a la seva obra “Pau Claris, lider d’una classe revolucionaria”, la resposta a la petició de la Generalitat a Lluís XIII no arribà fins el 30 de desembre de 1641, quan el rei francès jurà les constitucions, gairebé un any desprès de la proclamació de Pau Claris.