Tal dia com avui, el 27 de febrer de 1641, moria Pau Claris

375 anys de la mort del 94è President de la Generalitat, Pau Claris i Casademunt

Pau Claris

Pau Claris

El 20 de febrer de 1641 el Dietari de la Generalitat ens diu que. “En aquest die caygué malalt lo diputat ecclesiastich”.

Pau Claris emmalaltia el mateix dia que entrava el mariscal Philippe la Mothe-Houdancourt a Barcelona per esdevenir el capità general de l’exèrcit francès al Principat, fruit de l’acord amb Lluís XIII, que a canvi de l’oferta del títol de Comte de Barcelona al rei francès, garantia el suport militar als Catalans per fer front a la invasió de les tropes de Felip IV.

Al mateix dietari, el dia 22 de febrer, diu que: “En aquest die, entre onse y dotse de la nit, portaren lo Santíssim Sagrament al senyor deputat ecclesiàstich, al qual li havia sobrevingut un accident. Y també li donaren lo sagrament de las unsions. Causà esta novedat gran tristor a tota la ciutat, per donar-li lo nom de pare y restaurador de la pàtria”. Pau Claris, el restaurador de la pàtria, com l’anomenen al text esmentat, rebia la extremunció.

Dietari de la Generalitat, 27 de febrer de 1641: “En aquest die, a tres quarts tocats per las onsa de la nit, donà la ànima a Déu, qui la havia criada, aquell gran restaurador de la nostra pàtria y mare Cathalunya, lo molt il·lustre senyor lo doctor Pau Claris, canonge de la Santa Iglésia de Urgell, deputat ecclesiàstich. Causà esta mort tanta aflicció y desconsolació a tota la província, y en particular a la present ciutat, que des del major al menor ho sentiren tant que no·y hagué ningú que no llensàs làgrimas per haver perdut lo pare protector y defensor y libertador de sa pàtria, com extensament ho diran las històrias en lo esdevenidor. Déu lo tinga en la sua santa glòria, y prengan ànimo los cathalans, que en la mayor aflicció que ha tingut un fill que li ha donada libertat y restaurats tots sos germans, y que a exemple llur no li falten semblants fills en lo esdevenidor”.

Pau Claris, un mes desprès d’haver pactat el suport francès i aconseguit la victòria a la batalla de Montjuïc, emmalaltia i moria sobtadament en una setmana.

El que fou el capità general de l’exèrcit francès fins l’arribada del mariscal la Mothe, el baró d’Espenan (Roger Bossot), donava la noticia per carta el 3 de març a un dels emissaris de Lluís XIII que havia negociat el suport militar amb Pau Claris i la Generalitat, el nebot del cardenal Richelieu, Bernard du Plessis Besançon: “Vous aprendez la mauvaise nouvelle du Sr. Pol Claris, que on a empoisonné par un lavament, on le tient pour mort“.

El baró d’Espenan no és l’únic que donà per fet que a Claris el van emmetzinar, el nunci de Madrid (ambaixador de la Santa Seu a Madrid) ho comunicava de la següent manera al secretari d’estat del Papa: “vi é chi dice che il povero deputado Claris sia stato in Barcelona ucciso per dispareri nati fra loro un giorno accidentalmente”. Segons el nunci, Pau Claris hauria estat mort fruit dels desacords de la Generalitat amb la monarquia hispànica.

En una carta de la duquessa de Cardona al marqués de los Vélez ens diu que la malaltia que patia el President el deixà sense parla i que la seva última confessió abans de morir la va fer “por señas” ja que no podia moure la llengua. Com ens indica l’historiador Antoni Simon i la directora del servei d’urgències de l’Hospital de Sabadell, Maria Luisa Iglesias, tant pels simptomes com per l’època el més provable és l’enverinament per “aigua tofana” una barreja d’arsènic i herbes.

Pau Claris  Mesos abans de l’esclat de la Revolta dels Segadors, Felip IV, Olivares i el Virrei Comte de Sta. Coloma de Queralt ja havien intentat treure de l’escena política a Pau Claris, però no trobaren cap prova per empresonar-lo. Al seu lloc, els reialistes empresonaven al diputat militar Francesc de Tamarit, el 18 de març de 1640, acusant-lo d’entorpir l’allotjament de les tropes. De fet, l’únic càrrec que tenen els reialistes contra Tamarit és el d’haver fet imprimir i repartir per les viles del Principat les normes sobre com s’havien d’acomplir els allotjaments segons les constitucions i lleis catalanes. Tamarit se’l va detenir i no se’l va jutjar mai. Els judicis al Principat es feien amb les lleis i constitucions catalanes, i el que feu Tamarit fou demanar que es respectessin aquestes lleis, per tant Tamarit hauria quedat en llibertat, els reialistes es van limitar a empresonar-lo i l’única explicació que donaren a la Generalitat fou que era ordre de Felip IV, mai els digueren de que se l’acusava.

Desprès de l’empresonament de Tamarit esclatà la revolta a la Selva, i de la Selva s’escampà fins a la primera entrada dels revoltats a Barcelona, el 22 de maig de 1640, on alliberaven a Tamarit i els presos de la presó. El 7 de juny tornava la revolta Barcelona i acabava amb la vida del virrei. La resposta de Felip IV fou anunciar l’enviament d’un exèrcit al Principat per posar ordre, la resposta de Pau Claris i la Generalitat fou trencar les relacions amb la monarquia hispànica i negociar amb Lluís XIII i Richelieu una República Catalana lliure sota protecció militar francesa.

Pau Claris, 1586-1641, nascut a Barcelona, la seva família provenia de Berga i foren destacats juristes a la capital del Principat. Pau Claris es doctorà en dret civil i canònic a la Universitat de Barcelona, l’any 1612 fou nomenat Canonge de la Seu d’Urgell.

L’any 1626 Pau Claris fou representant del braç eclesiàstic a les corts que es feren després que Felip IV jurés les constitucions catalanes. Les corts de l’any 1626 no es pogueren clausurar, les peticions de Felip IV sobre una cinquena part de les rendes de les viles catalanes i les contribucions que demanava al Principat per el projecte de la “unión de armes” eren contraris a les constitucions del Principat. La “unión de armes” era un projecte del comte-duc d’Olivares que pretenia el manteniment i l’aportació de 140.000 homes em proporció a cada territori, a l’hora de fer el calcul del que havia d’aportar el Principat Olivares presentà un cens fals on li atorgava 1.200.000 habitants quan només en tenia 500.000, la proporció d’homes i diners que demanava la corona al Principat gairebé triplicava la que es demanava als altres regnes, i, evidentment era contaria a les constitucions catalanes, ja que els catalans només tenien l’obligació de la defensa del Principat, només podien concórrer a les campanyes a l’estranger voluntariement. L’any 1632 es reprenien les corts i altre cop fracassaven les peticions dels reialistes. A més de la invasió de les constitucions, el braç eclesiàstic estava indignat amb el nomenament continu de bisbes castellans al Principat, alguns d’ells intentaren que les prèdiques es fessin en castellà, Pau Claris destacà com opositor a la imposició de la llengua a l’església i en sortí victoriós. Tot plegat un abús de poder que pretenia, amb paraules del comte-duc: “reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferéncia” i que va originar la Guerra dels Segadors.

El Canonge de la Seu que esdevingué President de la Generalitat i restaurador de la Pàtria Catalana, moria tal dia com avui fa 375.

L’escriptor Francesc Fontanella escrivia, “Panegirica alabança del molt Illustre, y Reverent Doctor Pau Claris, Canonge de la Santa Iglesia Cathedral de Urgell, Deputat Eclesiastich del Principat de Cathalunya”, l’agost del 1641, en honor al restaurador de la pàtria.

Monument a Pau Claris, Passeig Lluís Companys. Barcelona.

Monument a Pau Claris, Passeig Lluís Companys. Barcelona.

Desprès de la Guerra de Successió i que Felip V culminés amb èxit el pla que havia ideat 80 anys abans el comte-duc d’Olivares, s’intentà soterrar la memòria de qui fou el President de la Generalitat quan Catalunya desafià el “Imperio español”.

Acabem amb el discurs que, segons Francisco Manuel de Melo, oferí Pau Claris a la Junta de Braços on es decidí el trencament amb la monarquia hispànica, el 10 de setembre de 1640, és la rèplica de Pau Claris al reialista Pau Duran:

“…Heu escoltat atents la prèdica d’aquest meu docte prelat. Ara us prego, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d’aquestes i d’aquelles paraules, car jo sé que la meva opinió no prendrà forces en la meva autoritat per a persuadir-vos, ans en si mateixa. No crec que aquest baró que heu escoltat pensi diferentment del consell que us ofereix. No penso pas tan impiament, ni m’avindré a entendre que es el pastor mateix el qui mena les ovelles a l’estació del llop. Ans arribo a persuadir-me que aquells homes alletats per la servitud ignoren del tot aquella disposició i llibertat de l’ànim que ha de menester el vertader republic, per ventura el més prudent, o el més temperat, de tots els qui som ací. No, per cert, l’avantatge que ens porta no és altre que haver perdut el sentiment de tan exercitada la paciència en d’altres oprobis, puix que, com a nobilíssims catalans, voleu regular les vostres accions per la norma de les humilitats i llagoteries d’un home, antic cortesà. Heus ací Catalunya, esclava d’insolents, els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira, els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d’or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres. Però, ¿com han de tractar amb reverència els palaus els qui no es refusen a ésser incendiaris de temples? I doncs, davant totes aquestes desgràcies, n’hi ha que pretenen ara de persuadir-nos d’amples negociacions i mansuetuds. Vertaderament, el qui corregeix el foc amb delicades vares, més aviat l’ajuda que no pas el castiga. Divina cosa és la clemència; però, tocant a l’honra de sa casa, Crist mateix ens ensenya de descenyir-nos el cordill contra els seus enemics fins a tirar-los-en fora. Diu que hem d’emprar mitjans suaus; això és, sens dubte, acusar la nostra justificació. ¿Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre pais serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep, les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s’acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres. Rompre les venes al primer batec dels polsos, no ho aprovo. Vegeu, però, senyors, que molt dissimular amb els mals és augmentar-ne la malícia: allò que ara podreu estroncar amb una demostració generosa, no ho adobareu pas després amb molts anys de resistència. Com més us encareix la pietat del vostre príncep, tant més hem d’assegurar-nos que no castigarà la defensa com a delicte. Perquè l’àliga sigui la sobirana entre els ocells, no pas per això deixa d’armar d’urpes i de bec els altres ocells inferiors; jo crec que no és perquè hi competeixin, ans perquè puguin conservar-se. Els homes van fer els reis i no pas els reis als homes; els homes els van fer homes, perquè si ells mateixos s’haguessin fet, més altament s’haurien fabricat. És clar: puix que essent ells a la fi homes fets per ells, a alguns, oblidant llur principi i llur fi, els sembla que amb la porpra han vestit una altra natura. Jo no comprenc pas dins aquesta generalitat tots el princeps, ni pròpiament el nostre rei, ans reconec en la seva reial persona virtuts dignes d’amor i reverència. Però sigui’ns licit de dir que, per al vassall afligit, tant se val que el govern es malmeti per malícia o per ignorància. Per a nosaltres, senyors, tals són els efectes. Ací disputem de la causa, puix que, si veiem que per mitjans fàcils caminem vers la nostra perdició, ens convé mudar de via. Ja no cal ventilar si és que ens cal defensar-nos: ja ho ha determinat la fúria de qui ve a cercar-nos; sinó que hem de creure que no solament és conveniència temporal, sinó ans obligació en què ens ha posat la natura; són els mitjans allò que ara sembla més difícil de trobar. Enteneu, senyors, que ningú no es troba amb la perla en la superfície del mar. (…) Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d’aquest imperi, ¿com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l’esclavitud; a aquesta seguiran les altres. Oh!, no us excuseu pas vosaltres de la glòria de començar primer! Biscaia i Portugal ja us han fet senyals; no és pas de creure que ara callin de satisfetes, sinó de respectuoses; també la seva redempció està a càrrec de la vostra gosadia. Aragó, València i Navarra, és ben veritat que dissimulen les veus, però no pas els sospirs. Ploren tàcitament llur ruïna; i qui dubta que, quan sembla que són més humils, estiguin més a la vora de la desesperació? Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions. Demaneu als seus habitants si no viuen envejosos de l’acció que portem per a la nostra llibertat i defensa. Doncs, si aquesta consideració us promet aplaudiment i aliança dels regnes d’Espanya, no em sembla més difícil la dels seus auxiliars. Dubteu de la protecció de França, essent una cosa indubtable? Digueu: de quin cantó us ve el dubte? (…) Anglesos, venecians i genovesos, en Castella, només hi estimen el propi interès; la busquen com a pont pel qual passen a llurs repúbliques l’or i la plata; si els seus tresors prenguessin un altre camí, aquell mateix dia haurien cessat llur amistat i aliança. Els atentíssims holandesos no hauran de veure amb mals ulls que repetim les petjades per on van caminar gloriosament a llur llibertat, ni ens negaran tampoc les assistències, si els les demanem, subministrades aquests dies a altres nacions, ja que, un cop introduïda la guerra a Espanya, els socors de Flandes hauran de ser més contingents, i tot això és favorable als seus designis. (…) ¿Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? ¿No sou, vosaltres, descendents d’aquells famosos homes que, després d’haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assot a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d’aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l’imperi oriental que subjugava Grècia? ¿I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. ¿I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? (…) Si us detura la grandesa del Rei Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por. (…) ¿No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s’ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n’oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregunteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgores, que les ànimes passen d’uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d’altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi. (…) Jo no sóc d’opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contingents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d’aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l’aconseguiu, l’executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d’un cop la miserable província a d’altres homes més venturosos. I si a mi, com aquell que més tendrament viu, sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l’acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi; atieu amb la vostra humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonas; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d’aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l’enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d’ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions. Morí jo, mori infamement, i respiri i visqui l’afligida Catalunya….”. Text extret de Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, de Don Francisco Manuel de Melo. Traducció de Fèlix Cucurull a Panoràmica del nacionalisme català.