Caminada dels Segadors, 29 d’abril

Caminada dels Segadors

 

Torna la caminada dels Segadors!

Des del CPI La Sega 1640 i el Centre Excursionista Farners recuperem aquesta tradició que s’havia perdut, aquesta caminada te la funció d’homenatjar la memòria dels segadors d’aquella època.

Per commemorar els fets viscuts entre Riudarenes i Santa Coloma l’any 1640  que van originar la Revolta dels Segadors, recordem el dia que els nostres pobles van dir prou.

VINE VESTIT DE SEGADORA O SEGADOR!!!!!!!!!!

Hi haurà servei de bus 5€/persona. Sortida a les 10:00 del pavelló dels Saioners (SCF)

Reserves: centre@cefarners.cat – 609 769 737

Sortida a peu a les 10:30 de davant de l’església de Riudarenes.

Arribada aproximadament a les 12:30 a la premsa de cera de Santa Coloma de Farners.

Tot seguit ofrena floral oberta al públic i cant dels segadors a càrrec dels Cantaires de Farners.

Entrada lliure

Presentarem també la XII Festa de la Revolta dels Segadors que enguany serà els dies 12, 13 i 14 de maig

Cartell revo 2017

Tal dia com avui, 24 de desembre de 1640, Tarragona es rendia a Felip IV

Tarragona 1634

Tal dia com avui, fa 375 anys, Tarragona es rendia a les tropes de Felip IV

L’exercit de Felip IV havia començat la invasió del Principat el 8 de desembre del 1640 amb un exercit de 23.000 homes comandat pel marqués de los Vélez. Les tropes s’havien fet amb les terres de l’Ebre, desprès de la massàcre de Cambrils (on moriren degollats 600 catalans desprès d’haver-se rendit) els catalans es dirigiren a defensar la ciutat de Tarragona. La resistència oferta a Cambrils serví per frenar l’arribada de les tropes de los Vélez a Tarragona.

Finalment arribaven a Tarragona els reforços francesos, Roger de Bossot, més conegut com a mariscal Espenan, n’era el seu cap. A l’arribada de les tropes de los Vélez, Espenan va decidir pactar la rendició de la vila al·legant la impossibilitat de defensar-la per manca de recursos. El pacte de rendició incloïa la retirada de l’exèrcit francès i el respecte de les vides d’aquells que es sotmetessin a Felip IV. Tarragona es va veure obligada a mantenir una tropa de milicians que hi romandrien fins la fi de la guerra. La noticia de la rendició d’Espenan no va ser ben acceptada per les autoritats catalanes, un cop assumida la derrota, concentrarien tots els seus esforços a defensar la vila de Martorell i així evitar l’arribada de les tropes de Barcelona.

Per la seva banda, Josep de Margarit, per venjar la massacre de Cambrils, atacava la vila ocupada de Constantí, aniquilant la seva guarnició i 400 ferits, acte seguit es retirava a Montserrat per preparar la defensa de Martorell.

Espenan havia aconseguit fugir de Tarragona sense que les seves tropes fossin atacades, no es mantingué aquest pacte amb les tropes catalanes, tot aquell a qui l’exèrcit trobava sospitós d’esser deslleial a Felip IV era castigat, habitualment degollat, fent que la tragèdia de Cambrils es repetís, en menor escala, a Vilafranca, l’Arboç, Sant Sadurní, Salou… A Salou, desprès de la seva rendició, les tropes van capturar al militar francès Aubigny i al català Francesc de Gimenells, les autoritats hispàniques condemnaren a galeres als milicians catalans supervivents, Gimenells, el seu cap, fou executat i penjat d’un dels merlets de la fortificació de Salou, els francesos foren alliberats.

La brutalitat de l’exèrcit que havia de “pacificar” el Principat i l’elevat nombre de les seves tropes feu que els Miquelets optessin per combatre la guerra bruta amb guerra bruta, atacant els soldats per la rereguarda, assassinant-los quan es separaven del gruix de l’exèrcit, bloquejant les vies de aprovisionament… fins i tot corria el rumor que havien emmetzinat les aigües de les viles que utilitzaven com a quarter. Des de la seva entrada, l’exercit de Felip IV només havia aconseguit victòries, però no els mancava la por ni la fam.

Com hem dit, la noticia de la rendició de Tarragona i les massacres de les terres de l’Ebre no foren ben rebudes per les autoritats catalanes, la població també estava indignada i buscava venjança, d’aquesta manera està relatat al Dietari de la Generalitat la vigília de Nadal de 1640.

Dilluns, a XXIIII. En aquest die vingué la desdichada nova, que eren las quatre de la matinada, que la ciutat de Tarragona se era entregada al enemich liberament, sens haver-li vista la cara, per quant havia molts mesos que·u havien promès al rey. Causà molt gran alteració, perquè dins estava lo conseller ters de la present ciutat ab la bandera de Santa Eulària, patrona d’esta província, y musur de Espenan, general del exèrcit. Y vista la trayció, fonch forçós exir ab pacte, però la bandera de santa Eulària ja estavaab tota seguretat. Y encontinent, arribada la nova, se tocà a rebato. Tothom isqué ab ses armes, y fonch tant gran la alteració, que sobre del mig die se mogué un avalot per la present ciutat, cridant la gent: «muyren traydors», que rehonablement n·i havia en la present ciutat. Y mataren ab grandíssim rigor tres jutges de la Audiència (de Felip IV) que des del die de corpus estaven amagats, donant intelligencias y avisos als ministres reals de Madrit del que la província obrava per la defensa, que era la causa de la total destrucció nostra; los quals foren micer Luys Ramon, micer Rafel Puig, micer Joan Batista Gori. Y aprés de haver-los morts y pagades moltas punyalades y escopetades, que no tenian figura, los lligaren una corda en lo coll hi·ls rossegaren per tota la ciutat cridant: «Assí són los traydors». Hi·ls portaren a la plassa del Rey, hont hi havia unas forcas que la ciutat, per a acreditar la justícia, havia plentades en dita plassa y altres parts de la ciutat pochs die havia, ahont los penjaren per lo coll ab unas cordas de espart ab que·ls arrossegaren, hont los anaren a veurer moltíssima gent; en la qual estigueren fins lo endemà, passat mig die, que lo clero del Pi y altres parts los en tragueren. Sia exemple per als qui governen, que los qui governaven la província ab tirania y fent y ordenant totas las traicions que podian contra ella foren morts com està dit y penjats en una forca, guait-s·i qui guardar-i ha que lo mateix los succehirà”. Dietari de la Generalitat, 1640, pàg 1129.

375 anys de la massacre de Cambrils

Tal dia com avui, el 16 de desembre de 1640, acabava un dels episodis més sagnants de la Guerra dels Segadors: el setge i la massacre de Cambrils.

Cambrils-1640

De la revolta popular com a resposta al comportament dels terços de Felip IV, que s’allotjaven al Principat per combatre amb l’exercit francès, en va sorgir una revolució política, la Generalitat, presidida per Pau Claris, davant la manca de voluntat de la monarquia hispànica de respectar les constitucions Catalanes i l’amenaça llençada al setembre de 1640 d’enviar un exercit “per posar pau” al Principat, s’organitzà la defensa del Principat demanant ajuda al rei de França, Lluís XIII, l’acord contemplava que el Principat i Comtats esdevinguessin una República Catalana sota protecció francesa.

Un exèrcit de 23000 homes arribava a les terres de l’Ebre a finals de novembre de 1640, el 8 de desembre es posava en marxa per fer-se amb el control del Principat. El seu cap, el Marqués de los Vélez, havia jurat el càrrec de virrei del Principat a Tortosa (24-11-1640), jurant respectar-ne les constitucions, no tardà en demostrar que l’exèrcit de Felip IV no venia a fer altre cosa que envair el Principat.

L’exercit de los Vélez feia camí a Barcelona sense trobar massa dificultats, Xerta, Aldover queien a les seves mans. En arribar al Perelló trobaven una gran resistència, però insuficient per aturar l’avanç de les tropes castellanes, al cap d’un dia de batalla es feien amb la vila. El 10 de desembre al seu pas pel Coll de Balaguer l’esperaven una guarnició de 2000 catalans i dues peces d’artilleria, l’exèrcit de los Vélez va atacar amb totes les seves forces, no deixant altre remei als catalans que retirar-se. Les forces d’ocupació arrasaven l’Hospitalet de l’infant mentre es dirigien a Cambrils.

Les tropes catalanes es van concentrar a la defensa de Cambrils, havien arribat a Barcelona els primers reforços francesos que sortirien a la defensa de Tarragona, els catalans es decantaren per resistir l’enemic a Cambrils fins l’arribada dels reforços. Entre el 12 i el 13 de desembre arribava l’exercit invasor a les portes de Cambrils. L’exercit va bombardejar Cambrils amb la seva artilleria. Els catalans aguantaren l’atac durant dos dies només amb la protecció de les muralles i del foc dels mosquets. El dia 15 de desembre Cambrils es rendia, sota la promesa que si així ho feien se’ls respectaria la vida, quan els 700 catalans sortiren de les muralles foren assassinats.

Francisco Manuel de Melo era un escriptor, noble i militar portuguès que acompanyà a les tropes de Felip IV en la seva entrada al Principat, fou l’autor de: Historia de los movimientos, guerra y separación de Cataluña en tiempos de Felipe IV. En aquesta obra relatava de la següent manera la massacre de Cambrils:

“…Mandó que solas dos compañías de caballos ciñiesen la puerta por donde habian de salir los rendidos; pero despues de cerrada la medialuna de la caballería, se comenzó á inquietar la gente y cargar allí con sumo desórden: en fin se executó la salida en presencia del Torrecusa y algunos Maestres de Campo.

Salian, y los soldados (gente que por su oficio piensa es obligada al daño comun) hacian excesos por desbalijar los Catalanes: algunos lo sufrian, segun la miseria en que se hallaban, otros con entereza se defendian como les era lícito. Dió principio al lamentable caso que escribimos la codicia é insolencia, antiguo orígen de los mayores males: metióse por entre los caballos un soldado á quitarle á un rendido la capa gascona, con que venia cubierto, forcejó el rendido en defenderla, y el soldado porfió en quitársela: sacó un alfange el Catalan, hirió al soldado, quisiéron los de la caballería castigar su atrevimiento dándole algunas cuchilladas, por lo qual temerosos aquellos que lo miraban mas de cerca, pensando que la muerte les aguardaba engañosamente, procuráron escaparse por todas partes, sin mas tino que el débil movimiento que les ministraba el temor. Otros soldados de la caballería que no habian sabido el principio de su alteracion, sacáron las espadas, oponiéndose á la fuga de los que miserablemente huian del antojo á la muerte: esparcióse luego en el campo una maldita voz, que clamaba: traycion repetidamente: de quien sin falta fué autor alguno de los heridos p porque entre ellos tenia mas apariencia de poder pensarse y temerse, que no dentro de un exército armado y vencedor. Todos gritaban traycion, cada uno la esperaba contra sí, y no fiaba de otro, ni se le acercaba sino cautelosamente: no se oian sino quejas, voces y llantos de los que sin razon se veian despedazar: no se miraban sino cabezas partidas, brazos rotos, entrañas palpitantes, todo el suelo era sangre, todo el ayre clamores, lo que se escuchaba ruido, lo que se advertia confusion: la lástima andaba mezclada con el furor, todos mataban, todos se compadecian, ninguno sabia detenerse. Acudiéron los cabos y oficiales al remedio, y aunque prontamente para la obligacion, ya tan tarde para el daño, que yacian degollados en poco espacio de campaña casi en un instante mas de setecientos hombres, dándoles un miserable espectáculo á los ojos. Aumentó su turbacion ver el exército puesto en arma, atónitos se preguntaban unos á otros la causa, y el órden con que habian de haberse: sosegóse la furia de la caballería, porque faltáron presto vidas en que emplearse: pasó aquel obscuro nublado de desastres, y se mostró la razon y tras ella el dolor y la afrenta de haberla perdido.”. (Francisco Manuel de Melo, Historia de los movimientos… pàg. 79, 80 llibre IV.

Segons Melo els catalans foren massacrats després que els seus captors els intentessin robar.

Els comandaments de l’exercit procediren a jutjar, sense cap defensa, als caps de l’exèrcit català i els jurats i el batlle de la Vila de Cambrils, foren condemnats a mort al “garrote vil”, incomplint la promesa que se’ls havia fet de perdonar-los la vida si es rendien.

Tal dia com avui, fa 375 anys es trobaven els cossos de les autoritats penjats del coll a la muralla de la vila de Cambrils.

Què passava el 30 de maig del 1640?

sant-sadurni-de-montiro Tal dia com avui, el 30 de maig del 1640, els terços continuaven la seva marxa cap a Roses, cometent desordres per allà on passaven. Veiem com ho explicaven els testimonis de la Vall d’Aro (Baix Empordà):

Que dits tèrcios de Juan de Arce y don Leonardo Molas, pasant per la vall de Aro, los jurats de dita vall, per temor dels estragos feyan en les demés parts, los donaren 200 lliures en diner y, arribant en lo terme de Calonja, anaren robant las casas y heretats, llansant lo vi dels sellers y, no contents de axò, posaren foch a més de 20 casas, y pasant 20 hòmens de dit terme, los lligaren los uns ab los altres y tots junts los arcabusejaren a tots que, després, quant los del lloch los anaren a sercar per soterrar-los apenas los conexian, tant desfigurats estavan de escopetades y coltellades per la cara. Deposa lo demuntdit Nicolau Litra, mercader de la vila de Palamós.” Dietari de la Generalitat, 1640, pàg. 1909.

Els soldats cercaven la revenja assolant les poblacions indefenses que trobaven al seu pas, en arribar a Montiró (terme de Ventalló, Alt Empordà), els soldats repetien una acció que ja havien comés a Riudarenes:

Que arribant los tèrcios de Juan de Arce y de don Leonardo Moles y altres en lo lloch de Montiró, posaren foch a la iglésia parrochial y la cremaren tota, juntament ab lo Santíssim Sagrament, ab la major part de las casas de dit lloch y robaren y mataren tot lo bestiar que trobaren per aquell circumveÿnat, que sols a T. Roca, de Parlavà, robaren 44 vacas y, en la vila de Palafrugell cremaren 28 casas y, perquè no·n cremassen tot, los donaren 45 quintars de pa cuyt , 15 càrregas de vi, 12 parells de gallinas, 40 moltons y 130 lliures, sens lo que donaren molts particulars y, després de axò, robaren lo càlzer y patena de la iglésia de Santa Margarida, de dit terme de Palafurgell y mataren tres o quatre hòmens y, en altres llochs dels circumvehins y, en particular, en Rosas, han talladas més de mil oliveres y hana perpetrats molts omicidis, fets molts robos, violèncias y cremas, que importan més de sinquanta mil escuts”. Dietari de la Generalitat, 1640, pàg. 1909.

Els terços de Juan de Arce i Leonardo de Moles cremaven l’església de St. Sadurní de Montiró. Els terços, escortats per les galeres, no els faltava munició. Més salvatges que mai arrasaven l’Empordà.

A Girona, a les 12 de la nit, el capítol de Girona Antoni Vila (conseller del bisbe) aconseguia treure de la ciutat al Governador Ramon de Calders, als soldats i altres membres de l’audiència reial. Amb aquesta acció Vila els salvà la vida d’una mort segura a mans dels revoltats que havien anat a la ciutat després de la batalla de Llagostera. El governador i companyia fugirien cap a la costa per embarcar-se.

Què passava el 29 de maig del 1640?

Plaça de les Cols Girona Tal dia com avui, 29 de maig del 1640, Antoni Vila (conseller del bisbe) recull els soldats dels convents i els amaga a la presó de Girona. A la ciutat arribaven els revoltats de la batalla de Llagostera. Jeroni de Real ho explicava al seu dietari:

…essent vinguts tres-cents pagesos, y no volent-los deixar entrar per témer-se algun fracas, los fadrins dels manastrals, que foren alguns cent y vint, prengueren les armes y alsaren companyia dient havien de fer entrar als forasters, y la Ciutat tingué a bé, per evitar algun motí del poble, de fer obrir lo portal de la plaça de las Cols (Rambla Llibertat actual), que ells eren als arbres de l’hospital, ab lo que s’assossega la gent”.

Els “fadrins dels menestrals”, els revoltats de la classe baixa i treballadora de Girona, obligaven als Jurats de la ciutat a obrir les portes a la gent de la terra, per evitar un motí dins la ciutat.

Els homes de Juan de Arce començaven a saquejar el Baix Empordà.

Què passava el 28 de maig del 1640?

lostercios21Tal dia com avui, 28 de maig del 1640, Juan de Arce i els seus homes es dirigien cap a Roses, allí trobarien refugi a la ciutadella i podrien descansar. Els revoltats seguien i atacaven els terços, que feien el camí vora mar, protegits per les galeres. Una part dels revoltats va anar a Girona, pensant-se que els terços tornarien a passar per la ciutat.

Els terços, per evitar el Massis de les Cadiretes, s’allunyaren de la costa i de la protecció de les galeres, al arribar a Llagostera els revoltats els atacarien amb força. Veiem com ho descriu el pelleter barceloní Miquel de Parets:

…Com és ara per no aver de pasar la muntanya de Sant Garau (St.Grau, Massis de les Cadiretes) se n’agueren de entrar dintra terra, y allí, a un lloch que·s diu Llegostera, los estava aguardant molta gent al pas; però, com ells pasaven tots juns, no y tingueren molt bo, perquè se escaremusegaren un poch y ne moriren mols de totes pars; y axí se agueren de retirar los nostros y dexar-los pasar, y a Sant Feliu (de Guixols) ja hi foren les galeres y los donaren refresch. Y com ja foren a l’Enpurdà, y éser la terra plana, no tingueren por de res: que anaren per lo Enpurdà —so és, vora mar— com si fosen señós de aquella terra, que a la vila ho lloch a ont arribaven tot ho arroïnaven y saquegaven y mataven…

Juan de Arce aconseguia derrotar la gent de la terra a Llagostera i arribar a St. Feliu de Guixols on trobava la protecció de les galeres.

A Girona els revoltats entren als convents a la cerca de soldats. El jurat de Girona Jeroni de Real ho explicava al seu dietari:

“…A vint-y-vuit, anant tot ab un temps una tropa de forasters a la Mersè, altre a Sant Agustí, mentres lo jurat acudí a la Mersé, tingeren lloch los de Sant Agustí a matar tres dels sinch capitans que stavan allí. Dit die… a les quatre de la tarda, anaren altre tropa de forasters en lo monastir de Sant Pere de Galligans y, tenint rahons ab uns criats de jutges de l’audiència que y eren anats, pensant que eren dits jutges, pujaren los forasters al campanar on eren los fadrins (soldats), y allí mateix ne mataren tres que s’i eren retirats. Acudí un jurat ab sometent y ab bones rahons los feren fora de la Ciutat...”

Els revoltats aconseguien matar un capità i dos soldats. El governador i altres membres de l’administració reial es refugiaven a la catedral.

Juan de Arce i els seus homes feien camí cap a Roses.

Què passava el 27 de maig del 1640?

Senyeres-Invencible-PlymouthTal dia com avui, 27 de maig del 1640, Juan de Arce i els 5500 homes dels terços que hi havia a Blanes, sortien de la vila, aconseguien trencar el cercle de revoltats i fugien seguint la costa, escortats i protegits per les galeres reials del marqués de Villafranca.

Veiem com ho explicava el pelleter barceloní Miquel de Parets:

…Y axí don Juan de Arçe no volgué que se enbarcasen perquè tanpoch la cavalleria no·s podia enbarcar y anave a risch de perdre’s; ni tampoch se volgué enbarcar perquè deya que sinch mil soldats pràtichs no era onrra del rey de que se enbarcasen, que més estimave morir per terra que no que·s digués que s’era retirat per mar. Y no se enbarcà, sinó que volgué pasar per terra en Roselló. Y les galeres anaven vora terra, portant-los provisions y guardant-los; mes com avían de pasar per alguns pasos que se n’avían de entrar per dintra terra, aquí tenían lo parill…

Miquel de Parets ens diu que no només el fet de no poder embarcar la cavalleria feu negar a pujar a les galeres a Juan de Arce, també hi tingué part el seu orgull. Les galeres acompanyaven els terços i, quan podien passar vora mar, mantenien els revoltats allunyats amb els canons.

A Girona els revoltats exigien que se’ls entreguessin els soldats i els membres de la l’audiència reial que hi havia amagats a la ciutat.

Gent d’arreu de les comarques del Principat vingué a foragitar els soldats de les comarques gironines, d’aquesta manera ho explicava Joan Guàrdia, pagès de l’Esquirol (Osona), al seu dietari, tot fent un inexacte resum de la revolta:

Y aprés pochs dias vàran asitiar un ramat de soldats a la vila de Amer, y los soldats de Olot y vàran anar y los van desasitiar y alguns de ells perderan la vida y lo capità se deia don Juan de Arsa y aprés se n’anà amb sos soldats per la vora del mar, robant y matant, y a Riudarenes cremà lo Santíssim Sagrament, y aprés lo varen maleir a Gerona, y nosaltros y vàrem anar molta gent, y los vàrem escopetejar y se n’anaren a…(ho veurem més endavant)…”

Què passava el 26 de maig del 1640?

Vista_de_la_plaça_major_de_VicTal dia com avui, 26 de maig del 1640, a la ciutat de Vic començaven a circular fulletons amb una llista de 14 homes de la ciutat, acusant-los de traïdors. Durant tot el dia rondaren per la ciutat grups d’estudiants, al vespre, amb dos trets es donà la senyal i una trentena de revoltats forçaren les portes de la vila per a cercar els traïdors. Els canonges de la ciutat ho comunicaven al virrei:

… a les nou horas de la nit entra en la Ciutat molta gent amotinada ab crits de “visca lo rey y muyran los traydors” y anave a casa Miquel Joan de Granollachs (cavaller i senyor d’alguns llocs propers) a hont ere don Bernat de Pons (jutge de l’aud. reial) y posaren foch en las portas,…. volien danyar a dit don Bernat ab tot sen ana baix ans per alguna paret de l’hort de la casa (Bernat Pons aconseguia fugir de la casa), de aquí posaren tot de foch a les portes de don Lluís Descatllar (senyor de Besora, li cremaven la casa) y de Antoni Illa conseller en cap de esta ciutat lo qual eixint a una finestra li tiraven (un tret al cap) y dins pocas horas morí no sabem que puga aver originat tal exces sinó es puix devia que esta ciutat no havia donat socorro als forasters. Hans aperagut donar raho a V.E. y que lo Sr. Don Bernat esta molt en salvo y nos som ofert en persona y hazienda, en esta conformitat escriu també a V.E. la Ciutat….” ACA,GENERALITAT, virrei, CARTA NÚM.10514.

Continuarem la relació dels fets amb part del que escriu la “ciutat” (els consellers de Vic) al virrei:

…Però ab las diligencies y medi de moltes persones Ecclesiasticas y Religiosas que vingueran en professo ab lo santissim sagrament acompanyats de molts ciutedans remediarien los incendis y procurase que los delinquents sen tornasen y asi que feren fora de la Ciutat….” ACA,GENERALITAT, virrei,CARTA NÚM.10515

Els revoltats havien cremat les cases dels que havien considerat traïdors, per haver tolerat els allotjaments i els abusos dels soldats, i mataven el conseller en cap de la ciutat d’un tret quan aquest intentava abocar una galleda d’aigua, des d’una finestra, al foc de la seva porta. La intervenció dels religiosos de la ciutat aconseguia calmar als revoltats i fer que aquests abandonessin la ciutat.

A la ciutat de Girona continuaven arribant-hi revoltats, la ciutat tancà les portes, però els revoltats que hi havia dins començaven a trobar soldats a la Mercè.

A Blanes, les galeres reials sota el comandament del marqués de Villafranca i duc de Fernandina (Garcia Álvarez de Toledo i Mendoza) estaven apunt d’acomplir l’ordre del virrei d’embarcar els terços i portar-los al nord. El cap dels terços, Juan de Arce, es negava a obeir l’ordre, ja que això comportava abandonar la cavalleria a Blanes.

Què passava el 25 de maig del 1640?

soldats_xviiTal dia com avui, el 25 de maig del 1640, arribaven a Girona les ordes del virrei per preparar les provisions pels terços, que farien escala en aquesta ciutat en el seu camí de Blanes cap a Roses. Aquestes ordres arribaven també a oïdes dels revoltats, que des del 16 de maig sovintejaven la ciutat. El jurat de Girona Jeroni de Real ho explicava de la següent manera:

… se’n trobaren dins la ciutat alguns 60 soldats que no tingueren lloch de eixir y, entre altres, sinch capitans, que la ciutat y Governador havien consertat que no entrarien sinó cabos y gent que no altararien la ciutat y, estos capitans havien d’estar als portals juntament ab las guardas, perquè de conformitat no deixassen entrar sinó soldats molt coneguts y de ofici, y com que succehí lo dels furesters ab los tercios, per temor dels qui es trobaven dins ciutat , se retiraren per los monestirs.

Vingut a saber per los forasters que cada dia venien de refresch, de que los soldats estaven en los convents, anavan a voler-los danyar, en particular a Sant Domingo, a la Mercè y als Carmalitas Descalsos, y un Jurat acudia, ab la més gent que podia ajustar, a remediar-ho com millor podia. Assò fou moltas voltas.” Joan Busquets, la Catalunya del Barroc…., pàg. 118.

Els soldats, i el governador Ramon de Calders, que havien quedat atrapats dins la ciutat d’ençà del 17 i 18 de maig, quan Girona va tancar les portes als terços i els revoltats els feren fugir fins a Blanes, se’ls va amagar als convents. En tenir noticia que els terços tornaven a la ciutat, els revoltats s’assabentaven, també, que hi havia soldats a Girona i començaven a cercar-los. Els pagesos recollien el bestiar i els seus bens, i els portaven dins les muralles de la ciutat.

Tal dia com avui, un grup de revoltats començava a dirigir-se cap a la ciutat de Vic.

A Blanes començaven arribar els homes del terç del Baró de Molinguen (valons), embarcats d’amagat a les galeres reials a Mataró.

Què passava el 24 de maig del 1640?

Barcelona_1563 Tal dia com avui, 24 de maig del 1640, comencen a circular cartes i pamflets entre la gent de la terra per ajuntar-se als revoltats i atacar als terços que hi havia a Blanes. Per posar un exemple us mostrem aquesta carta signada per “lo Mestre de Camp Cathalà”:

Dirigida a tots los del valles y altres cathalans:

 Per sertesa que tenim experimentada de vostron bon animo y valor que sempre aveu acudit a nostres necessitats, exsent aquesta la més urgent que totas las passades, vos encarraguem, diem, suplicam en continent rebuda la present, vos confiriau ab nos pera ajudarnos arreperir aquestos nostres enemichs, defensant lo present Principat que toca a tos los fills de aquet; essent-ne tant assenyalats vosaltres, confiam no faltareu en esta precisa ocasió majorment ahont sabeu que és defensar la Causa de Nre Señor que us ho encomana y nosaltres restarem molt agrahits , en per amor de Deu no fassau falta encontinent que vosaltres per ser gent de gran valor esperant vostre socorro acometent aquesta gent en la batalla deu mana guardar amb vos de aquí mateix de aquest camp opto ab tots . Vui als 24 de Maig 1640.

Avissaran la plana de Vich

Lo mestre de Camp Cathala                                     en Tordera de Blanes

ACA,GENERALITAT, virrei,CARTA NÚM.10482

No sabem qui era aquest misteriós mestre de camp català, però la seva crida, i moltes de semblants, van ajudar a difondre el missatge: s’havia de defensar la terra!.

Els monjos de St. Jeroni aconseguien embarcar els soldats modenesos supervivents, disfressant-los, i enviar-los cap a Blanes.

Tal dia com avui els diputats de la Generalitat demanaven al carceller major de la ciutat de Barcelona, Felip Sorribes, que donés explicacions sobre l’alliberament del diputat Francesc de Tamarit el dia 22 de maig:

En aquest die vingué en consistori de ses senyories don Phelip de Surribas y Rovira, escarseller major dels càrcers real de la present ciutat, cridat per ses senyories, y lo senyor deputat ecclesiàstich, en nom del consistori, li demanà per orde de qui y com havia tret de les presons lo senyor deputat militar, y dit don Phelip ha respost que sa excel·lència dimarts, que comptàvem a vint-y-dos del corrent, entre las deu y onse horas del matí, li donà orde anàs a la presó y tragués dit deputat militar y ell, inseguint lo orde de sa excel·lència, anà y digué a Benet Guasch, son tinent, que·l tragués per la obra nova, per haver-li donat aqueix orde sa excel·lència y, al que fonch dit deputat a la obra nova recusava exir y, dit don Phelip, li digué que anàs en bona hora que tenia orde de sa excel·lència de traure’l de la presó, y aleshores, dit deputat militar, obehint lo orde de sa excel·lència, se’n anà, y manaren que la dita relació fos continuada en lo present dietari.” Dietari de la Generalitat, vol. V, pàg. 1033.

 El virrei havia donat l’ordre d’alliberar al diputat. Francesc de Tamarit, s’havia negat a abandonar la cel·la quan van entrar els revoltats a la presó, si no hi havia una ordre reial, el virrei per calmar l’avalot (i salvar la pell) va cedir.

Aquest mateix dia el virrei escrivia als jurats de Girona demanant-los que preparessin provisions, perquè: quan els terços sortissin de Blanes farien escala a la ciutat abans d’arribar a Roses.