Què passava el 7 de juny del 1640?, el Corpus de Sang

cropped-corpus-de-sang.jpg Tal dia com avui, el 7 de juny de 1640, uns 500 segadors entren a Barcelona. A les 9 del matí es produeix una baralla al carrer Ample entre un segador i el criat d’en Montrodon que s’havia escapat de la crema de l’hostal a Santa Coloma de Farners. El criat reconeix al segador i volia escorcollar-lo per assegurar-se que no anava armat. El segador resulta ferit, corre la notícia i s’inicia l’alçament. Les autoritats són a missa, a l’ofici de corpus a la catedral.

Els segadors ocupen el palau del virrei, als crits de “Visca la terra”, “Muïren els traïdors” i “Mori el mal govern”. Les armes que duien eren majoritàriament pedrenyals, dagues i punyals. La mediació dels frares menorets del convent proper i de les autoritats i els bisbes de Barcelona, Vic i Urgell va impedir que cremessin la casa.

A mig matí els segadors cremen la casa de Gabriel Berart, jutge de l’audiència reial (Rambla/carrer del Carme) i saquegen les de Rafael Puig, Josep Massó i Jaume Mir, també membres de l’audiència, i la de Guerau de Guardiola, lloctinent del mestre racional de l’audiència reial.

Gent de Barcelona es van unint al motí.

A la tarda els avalotats cremen la casa del marquès de Villafranca, Garcia Álvarez de Toledo, capità general de les galeres reials. Els seus criats troben al dr. Gabriel Berart  de la reial audiència mort al convent de les mínimes. Corre el rumor que els criats d’en Toledo havien mort un conseller.

Els consistoris catalans recomanen al virrei que abandoni Barcelona. El virrei es refugia a les Drassanes pensant de fugir en una galera genovesa.

L’avalot arriba a les Drassanes. Els segadors esbotzen les portes del baluard de Sta. Eugènia, on era el virrei. El virrei fuig per les hortes de St. Bertran cap a la platja. Els amotinats, des de la torre del moll, impedeixen amb foc d’artilleria que la galera genovesa s’acosti a la platja. Abans d’arribar a la platja el virrei és encalçat i un mariner li enfonsa la daga.

Els fets del 7 de juny del 1640, son coneguts com a “Corpus de Sang” a rel de la novel·la històrica de Manuel Angelon Un corpus de sangre o los fueros de Cataluña, publicada el 1857.

Mort del Virrei

Hi ha molts textos per il.lustrar els fets del Corpus. Veiem com ho relatava, extensament, el pelleter barceloní Miquel de Parets:

 

…Arribat que fou lo dia de Corpus, que comptàvem als 7 de juny 1640, hi avia mols segadós en Barcelona y aportaven moltes armes. Y al dematí, que devían ser algunes nou hores, un criat de Monrrodon, que anave ab un altro, encontrà un segador prop Santa Mònica y lo volgué regonèxer, y ell, no volent-se dexar regonèxer, volgué avalotar-se, y lo dit criat li donà dues punyalades, a bé que no morí. Arribada la nova als segadós, que eren a la Ranbla, de que los avían mort un segador, se ajuntaren, que eren més de quatre ho sinch-sens, y de prompte cridaren: «Visca la terra!» y «Muyren los traidós!», y tots juns se n’anaren a casa del virey per voler-i posar foch. Y anaren a un forn que y avia prop y aportaren alguns fexos de llenya y la posaren a la porta, y allí tots ab grans pedrenyals, perquè ningú no·ls digués res.

 

Vist assò per los frares de Sant Fransesch, de prompte hisqueren tots ab un Cristo gran y se’n pujaven sobra la llenya, y, agenollats, los pregaven per amor de Déu que se n’anasen. Y ells no estaven, per axò, de posar-i foch, y los frares posaven lo Cristo sobre la llenya y los segadós lo·n treyen. Y vist que no u podien remediar de aquex modo, los fou forsat de traure-y lo Santísim Sagrament, que alesores lo avían tret per dir l’aufissi, y axí lo tragueren y lo posaren a la porta del virey, sobre una taula. Y la casa estava tota tancada, y finestres y tot, que no·s veya ningú.

En aquex endemitx vingueren los consellés y diputats y tres bisbes, que era lo de Barcelona y lo de Vich y lo de Urgell. Y en aquex instant, alt a la muralla, mataren un segador ab desgràsia. Y fou que, com ells anaven tan alianats ab les armes, la xispa de un segador se desparà y tocà al cap de hu que li anave davant y li féu surtir lo servell del cap. Y en aquex instant que·s desparà aquexa sispa, volgué la desgràsia que se asertà a hubrir la finestra de palàsio un cavaller, y no faltà qui comensà a dir que de palàsio avían tirada la escopetada que matà lo segador. Y tornant-se a endignar més, hi volien posar foch de qualsevol manera. Y los bisbes y consellés foren aquí, y en bones paraules los anaven abonansant, suplicant-los molt, per amor de Déu, de que no fesen un tal, perquè llansaven a perdre Barselona. Y lo millor era que ningú del poble manut no·ls venia quantra, perquè veyen los grans danys avían causat en Catalunya y lo que avían amanesat en Barcelona; y axí los segadós, com eren tans y ningú no·ls deya res ni·ls feyan contrari, éran senyós. Y entre los bisbes y consellés los abonansaren, aquella vegada, y los consellés se·ls ne aportaren devés la Ranbla, y que se aquietasen y que no·s moguesen.

Los bisbes restaren al pla de Sant Francesc ab lo Santísim Sagrament, que y estigueren molt bon rato, ab molt bon sol que feya. Y aprés aportaren lo tàlem y tornaren-lo a Sant Fransesch, a bé que, de la porta del virey fins a Sant Francesc, estigueren prop de una ora: que axí com se’n volien anar, que la gent se movia, ja totom se avelotava y ja·s pensaven que y avia soroll; que no veyen moura un gat que ja feyen la gran corredisa, que·s creyen que y avia avalot; y per tres vegades hi agué corredisa y, a la darreria, determinaren de entrar Nostro Senyor en Sant Francesc, y los bisbes aportaven lo tàlem. Y la Siutat féu posar dues ho tres companyes de guarda al pla de Sant Francesc, per guardar la casa del virey, guardant los cantons y no dexant pasar ningun segador.

Tornant en los segadós, que los consellés los dexaren a la Ranbla suplicant-los se aquietasen y no moguesen ninguna cosa. Però ells, endignats y colèrichs —que ja parexia que Déu los inspirava les trasions que se anaven ordenant en aquest Prinsipat—, tots juns determinaren de anar a casa de misser Balart, jutje de la Audiènsia —que estava a la Ranbla, prop del cantó del carrer del Carme—, anant ab grans crits que ell era dels traÿdós. Y lo tenían molt de tema perquè, en lo tems de fer los soldats per a Salses, estigué en Granollés y arroïnà tot lo Vallès, que se aprofità moltísim; y com los de més segadós eren de aquexa part del Vallès, lo tenían molt a cap de llibre. Y axí tots juns anaren en sa casa, y no li volgueren cremar la casa perquè la[s] casa[s] dels costats no patisen, però tragueren-li tots los motbles de casa al mitx de la Ranbla y los hi cremaren tots: arquimeses, cadires, caxes, llits daurats, roba de lli y de llana, tota la llibreria y prosesos, cortinatjes de llit y de parets, fins a sachs de moneda posaren al mitx del foch, de modo que no y dexaren cosa, aseptat los quadros y figures de sans, que era una terror vèurer las riqueses que posaren en aquell foch, y entretant que cremave, estave tot enrotllat de segadós, guardant que ningú no tocàs ninguna cosa fins a tant fos tot cremat. Acabat que fou de cremar, se n’anaren tots Ranbla amunt cridant grans crits de «Visca la terra!» y «Muyren los traÿdós!». Y se n’anaren a casa del don Garau Guardiola, que estava prop lo portal de l’Àngel, y era mestra major del resional, y tanbé deyen avia fetes moltes maldats y s’era molt aprofitat ab lo de fer anar lo bestià de la pobra gent a Salses, y se aturave los dinés y no·ls pagave, y si·ls hi gosaven demanar dues ho tres vegades, los amenasava de presó; que la pobra gent tenia gotx de cobrar lo bestià, que mols n’i agué que·ls hi perderen, y altros espatllats y encara mal pagats, que avían de pendre lo que·ls donave. Y axí, endignats de assò los segadós —que n’i avia alguns que estaven nafrats de aquex cas—, se n’anaren en sa casa y ho feren pròpiament com a casa de misser Balart, que li prengueren tots los motbles de sa casa y los hi cremaren al mitx de la plasa de Sant·Ana, que li cremaren grandísimes riqueses, fins a bufets y arquilles guarnides de plata, y brasés de plata, tapiseria y sedas, y motbles de aram y coure: tot se fongué al mitx del foch, de modo que valia mols milanàs, cremant portes, finestres y tot lo que trobaven. Y aportaren lo Santísim Segrament del Pi, y no y bastave res, perquè ells deyen «Visca la santa Fe!»; que, ja que no avían volgut castigar los que cremaren les iglésies, que ells los volían cremar a ells, pus que u conportaven, y que ells tornaven per la santa Fe y per la pàtria.

Acabat que agueren a casa de don Garau, se n’anà tota la bulla per lo carrer de Sant·Ana amunt, y al cantó del carrer dels Àngels estava la cotxeria del duch de Fernandina, general de les galeres de Espanya, que era hu dels pijós traÿdós que teníam en aquesta terra. Y axí espatllaren les portas de la cotxeria y tragueren los cotxos y carrosas y carrosillas y lliteras, y ho aportaren al foch que avían fet de casa de misser Balart —que l’avían fet devant de la font de la Ranbla, y, com encara cremava, ho aportaren allí—, que avían fet un foch que tenia de part a part de la Ranbla. Y cremaren una carrosilla tota daurada que valia dos mil escuts, tota vedrieras, que era cosa de mirar, y los cotxos tanbé, tots nous.

Cremat que agueren axò, anaren a la casa a ont estave dit duch de Fernandina (el cap de les galeres, el marqués de Villafranca), que era al costat del monestí de les monjes dels Àngels, a bé que ell no y era, que era fora ab les galeres, però en casa hi avia sis ho set criats que li guardaven casa. Aquí ja s’i comensà a mesclar ab los segadós molta gent de la terra, perquè tenían molt de tema al duch. Y volent entrar dins casa, los criats éran dintre volgueren fer tornes, de dalt enfora, tirant algunes escopetades. Com la gent véu axò, determinaren de posar-li foch en casa y fer-la volar, pus estava en lloch a ont no podían fer dany ab altres cases. Vist los criats que tenían foch en casa y que no podían escapar, tingueren per bo de fer un forat a la paret del monestí de les monjas y pasar al monestí. Com la gent de la terra véu que se n’entraven al monestí, determinaren de entrar al monestí per part de les monjas y, entrats que foren dintre, trobaren sis criats del duch: allí los mataren a tots. Y tanbé rebé una desgràsia en dit monestí un capellà del Pi que sonave lo baxonet. Y fou que, al tems que los criats del duch passaren al monestí, aquex capellà entrà, per la part de les monjas, a dit monestí, per poder confesar algú; y com a la part de l’ort y avia gent que estava mirant per les finestres ab mosquets per veure si se n’escalaria algú, com aquex capellà era dintre, volgué éser curiós en anar a hubrir una finestra per mirar; bax agué-y algú que, de bax enfora, estava asestant a la finestra, y, sens tenir atendènsia qui era, va tirar y posà-li la pilota del mosquet al mitx del front, y allí morí de prompte; que ningun altro no y prengué dany sinó aquex. Però los criats, tots sis moriren, y la casa, tota se cremà y tota anà a terra.

Tornant en lo virey, ja·s pot pensar qual devia estar en aquesta ocasió, que, no tenint-se per segur en casa, de les guardes que la Siutat li avia posades, entre dotze hi huna se n’anà de palàsio, juntament ab son fill y alguns cavallés de la terra. Y se n’anà al baluart de Santa Eulària, que és a la torra de les Puses, que la Siutat hi tenia una companya de guarda de dias y de nits. Y estigué allí un bon rato, y li digueren que no·s mogués de allí, que allí estaria segur, que ningú no u sabria, y que los consellés l’agueren posat allà a ont auria volgut. Mes no faltà un cavaller que li digué que no era reputasió sua ni del rey que ell se retiràs en ningun presídio de la Siutat, avent-hi presídio del rey. Y axí parexia que ja no trobava lloch, com aquell qui té ja la bascha de la mort. Y axí en lo punt se n’anaren a la Drasana y se tancaren molt bé, y tancaren un rastillo que avían fet a la porta de dintre. Y dins hi avia mols soldats de totes nasions, que a tots feren pendre armes. Y dintre hi avia més de sinquanta cavallés ab lo matex virey, y tanbé hi entraren los tres bisbes pregant-lo que se enbarcàs, pus allà tenia una galera de Gènova que ja estava devant la Dresana per enbarcar-lo. Y ell no volgué enbarchar-se, pensant estar segur allà.

Vist per los señós consellés la siutat com estava avalotada y que no y avia ningun remey de sosegar aquestes coses, feren fer moltes crides que, pena de la vida, totes les companyes, ab les armes, acudisen a Casa de la Siutat, y de allí donaren puestos a totes per poder espargir aquesta gent. Mes com la gent de siutat venían en favor dels segadós, ningú no·ls feya contrari, perquè ells fèyan lo que devían fer per profit de la terra. Y vist per los señós consellés que la cosa anave pijorant, determinaren de anar-i ells matexos ab les gramalles. Y al tems que se n’anaren de Casa la Siutat, anaren a casa don Garau Guardiola, y ja los segadós foren fora de allí, que eren a casa del duch de Fernandina. Determinaren de anar allà, y al tems que arribaren allà, que lo gran avalot y era, los criats del duch tiraven de dalt enfora, y algun conseller, ab lo apreto de tanta gent, entropesà y caygué. Pensà la gent que l’avían tocat. Vingué un tan gran avalot de que los criats del duch avían mort un conseller, y no·s pot pensar sinó que algun mal esperit posà aquexa veu, perquè ab un punt se sabé per tota la ciutat. Y alesores se avelotà tant la gent que no parexia sinó que lo infern s’era girat en Barcelona, perquè la gent anave cridant ab grans crits: «Visca la terra, que los castellans an mort un conseller!» Y alesores tot lo avalot de la gran gent se n’anà devés la Drasana, y totom ab grans armes. Y vist que la Drasana era tancada, cridaren: «Assí són los traÿdós!»; comensaren a posar foch a les portes de la Drasana, y com lo portalé véu que les portes se cremaven, alesores obrí. Y la gran fúria de la gent entrà dins ab gran ínpetu. Y com lo virey véu tanta fúria de gent y li va arribar la nova de que avían mort un conseller, alesores ell digué: «Un conseller an mort? Jo só mort. Sàlvie’s qui puga!» Y ell estave dintre, a ont fan les galeres, ab moltísims cavallés, forastés y de la terra, y ab los tres bisbes. Y com ell se sentia molt cu[l]pable, que deyen que ell era lo cap de la trasió de Catalunya, lo matex pecat lo féu confondre: que mentres estaven cremant les portes, y aprés se torbaren a espatllar un rastillo que avían fet a la porta de dintre, y quantra la porta y avían posades tantes bigues, y mentre se torbaren ab aquexes coses, ell se volia enbarcar ab la galera de Gènova que estava al devant. Però no donaren lloch a la galera de que se acostàs, perquè avia acudida tanta gent a la torra de les Puses y baluart de Santa Eulària, que tiraven grans mosquetades de allí enfora. Y sense tenir orde de la Siutat, tiraren dues peses de artilleria a la galera, y axí tingué per bé de allargar-se de allà de la Drasana, y ningú no·s pogué enbarcar. Vist per lo virey que la gent estave tan desanimada y que tiraven tantes mosquetades a la Drasana, alesores, com véu que ja la gent estave per entrar a la porta de dintre, ell se despedí dels bisbes. Y los bisbes se escalaren, ab una escala de fusta, per darera la Drasana —que, si no·s fos demostrat que era lo bisbe de assí, tanbé l’agueren mort—, que agueren molt bé de cuytar y dexar-se anar per la paret de darrera. Tornant al virey, ell se’n pujà com a desesperat per dalt per lo baluart del Rey y, com estave endarrocat per la part de Sant Bertran, va exir per allí juntament ab molta altra gent. Y a la ocasió, tots los cavallés lo dexaren, que los de més d’ells se n’anaren devés Santa Madrona, y altros devés siutat y per la montanya. Y lo virey, ab alguns, prengueren per bax, per les roques de Sant Bertran, pensant que per allí estaria més segur. Y per allí se perdé: que, com lo gran tropell de la gent entrà dins la Dresa[na] y veren per a ont eren fugits, lo seguiren, y tans cavallés forastés com trobaven, tans ne mataven; que, abans de arribar al virey, ne trobaren sinch ho sis de mors a la vora de l’aigua, y lo més prop del virey trobaren un cavaller mort que avia mols anys que estava en Barcelona, que era un pobre cavaller que·s deya Ernandis, que lo virey li avia donat un aufisi a la Dresana, y aquex morí prop del virey. Y aprés trobaren lo virey, casi sota Sant Bertran, ja mort, que los peus li tocaven casi a l’aygua, tot descordat de pits, llevada la golilla y sense gota de sanch, a bé que tenia sinch ho sis punyaladas sobre del sagí. Y no faltà qui deya que, quant li pegaren, ja era mort, que, com l’omo era tan gros, y aver de córrer per aquell arenal y aprés saltar aquelles roques, y ab la còlera que tenia, pretenen que rebantà, perquè tenia un colpet al front, de la cayguda, y, com tenia les sanchs glasades, encara que li pegasen no li tragueren sanch. Tanbé se presumia que algú dels soldats ho cavallés forastés que estàvan ab ell ho feren, de còlera que tenían ab ell, pus ell era la causa. Que may se sabé qui ho féu…

 

No ens n’hem pogut estar de mostrar íntegrament el relat de Miquel de Parets.

El Corpus de Sang no fou la jornada més sagnant de la Revolta, les batalles d’Arbúcies, St. Celoni, St. Jeroni de la Murtra ho foren molt més. El romanticisme del noucentisme, i els relats de la jornada de Corpus que s’escriviren a Madrid, feren aquests fets més sagnants del que foren realment, durant els fets de corpus moriren entre 15 i 20 funcionaris reials. D’aquesta manera el virrei comte de Sta. Coloma de Queralt (Dalmau de Queralt III) trobava la seva fi.

 

Tampoc ens en podem estar de donar el relat d’un testimoni que acompanyava al virrei quan va morir, el criat andalús Santiago Domínguez de la Mora:

….En la villa de Vinaroz del Reyno de Valencia a diez y seys dias del mes de junio del año MCDXXXX. Santiago Domínguez de la Mora, natural de la villa de Niebla en la Andalucia, hedad de treynta y un años, testigo, jurado y interrogado, respondio sobre lo contenido en la cabeza deste proceso, y dice que acabada la campaña de Salsas, entro el testigo a servir al Conde de Santa Coloma de ayudante cerca de su persona. Y assi sirvió su cargo, asta que sucedio matar a dicho Conde como abaxo referira.

/ Y es que a siete deste mes de junio, dia del Corpus, por la mañana, entre las ocho y las nuebe, vio una pendencia el testigo en una calle de Barcelona (que comunmente la dicen el carrer Ample, junto a casa de Monrrodon) y oyo decir que en ella mataron un segador; y el deponiente haviendo oydo lo dicho, y por ver que se juntava mucha gente y que muchos se retiraban, principalmente soldados, tambien se retiro, y se fue a Palacio, y estando en el, luego successibamente vio que por junto Palacio passaban muchos segadores en camaradas, gritando y vozeando, visca la terra, mueran los traydores, aqui esta el traydor. Y habiendo llegado estas palabras a oydo de su Exª mando cerrar las puertas, y assi se hizo, y estandolo, luego empezo dicha gente de afuera a tirar arcabuzazos a las ventanas de Palacio, y el Conde mando se cerrassen, y que de adentro nadie tirase, y cerradas aquellas y sin tirar de Palacio, siempre de afuera continuaban en tirar dichas ventanas, gritando visca la terra y mueran los traydores, y como de dentro nadie ofendia, pusieron y pegaron fuego a las puertas de Palacio, lo qual obligo a que los religiosos del convento de San Francisco (que esta frontero a Palacio) saliesen con el Santissimo Sacramento debaxo del palio, llebando una vara el del obispo de Barcelona y otra el de Bique, y las otras, clerigos y personas ecclesiasticas, estuvieron muy grande rato en las puertas cantando, estando siempre el Santissimo Sacramento, y la gente que puso el fuego, no continuaron en querer quemar las puertas, y la leña y fuego que cabe ellas havia, se aparto, con lo qual se volvio el Santissimo Sacramento a su Yglesia, y los segadores y gran numero de gente que acudio gritando visca la terra y mueran traydores se fueron en la plaça delante Palacio, porque las compañias de la tierra los sacaron della, y pasando estovio entraron los Diputados en Palacio y hablaron a su Exª, y juntos el Conde y Diputados se salieron, y fueron a una torre que llaman de las pusas, orilla del mar, junto la tarazana, con fin de que su Exª se estuviesse alli, pareciendo ser puesto seguro para estar guardada su persona, yendo siempre a su lado el testigo. / Y habiendo unos que decian seria mas seguro estar en la tarazana, porque estando en ella habria comodidad de embarcarse, en caso de llegar a mayor aprieto. se fueron su Exª Diputados y demas gente a la dicha tarazana, donde dichos Diputados lo dexaron y se fueron. Y queriendo su Exª tratar de embarcarse, haviendo en dicha Tarazana algunos cavalleros deudos y amigos de dicho Conde, le dixeron no lo hiziese, que seria perder a la Ciudad, con lo qual no lo hizo. / “Y pasado medio dia entre una y dos horas poco mas o menos, llego grande numero de gente a las puertas de la Tarazana, y hallandolas cerradas hecharon fuego a ellas, y queriendo la gente y soldados que estaban en ella defender dicha puerta y reparar el quemarlas, mando el Conde no tirasen de adentro, porque seria mas irritarlos, y que se procurase reparar como pudiessen, y tratando de querer por dentro llegar al reparo del fuego, y en esse medio que su Exª. se embarcase en una galera que habia en Genoba, no pudieron conseguir lo uno ni lo otro. Porque desde dicha torre de las pusas, que señorea la Tarazana, tiraron tres cañonazos a la galera, y la hizieron retirar acia Monjui, i a arcabuzazos y mosquetazos desde dicha torre impidieron el llegar a dichas puertas a los soldados y gente que havia en la Tarazana, con lo qual quemaron y derribaron dichas puertas. Y estando ya su Exª y la gente de la Tarazana retraidos a un baluarte que ay en ella, viendo las puertas derribadas y entrar tanto número de gente, y que desde la dicha torre de las pusas les tiraban arcabuzazos, se salieron todos de dicho baluarte y de la Tarazana, y se fueron orilla el mar acia Monjui, con fin de embarcarse en dicha galera, yendo siempre el testigo y un capitan llamado Magi Esteba, que servia de maestre sala al Conde, acompañandole el uno a un lado y el otro a otro, caminando orilla el mar acia Monjui, llebandole en medio porque tubiese algun reparo a las balas que les tiraban y algun animo para sustentarse, porque caminaban por arenal, y haviendo ya caminado buen espacio de tierra y cansandose el Conde, se sento un poco; y luego obligado de ver los siguia tanta gente y que era el Conde de los ultimos, porque los soldados y otra gente de la Tarazana ya pasaban delante, se hubo de levantar y andar muy cansado y fatigado, y cargando siempre mucha gente amotinada, y tirandoles pedradas y arcabuzazos de la parte superior acia la montaña, fue forzoso que el Conde se volviese a parar, y ponerse al abrigo de unos peñascos por defenderse de dichas balas y piedras, y siendo en particular muchas las piedras que les tiraban gente de la misma tierra, empezo el testigo a dar vozes en lengua catalana, diciendoles no les tirasen que eran catalanes, a lo qual respondio uno de aquellos que tiraban las piedras, que era de la tierra, gritando que subiese Magin Estebe, encargando siempre el Conde al deponente que no hablase en castellano, y cargando siempre mas gente baxaron a donde estaba el Conde, el testigo y Magin Estebe, muchos dellos que havia de segadores y gente de la tierra que por sus vestidos y aspectos se conocia, y luego dispararon un pistoletazo al testigo que no salio de cañon. Y preguntandole de donde era, respondio que era de Vique, procurando lo mejor que podia hablar catalan, y preguntando le uno de ellos, que era segador, quien era el que estaba alli, diciendolo por una persona del conde, y respondiendol el testigo no lo conocia, se llego uno de la tierra vestido con diferente trage de segador, hombre sin pelo de barba, hedad de cosa veynte años, trage de marinero, muy cerca del Conde i dixo, cap de Deu, aso es el Virrey, y sacando una daga de cosa de palmo y medio de largo, le dio a dicho Conde una puñalada por la boca del estomago que la clabo toda, y luego se llego otro hombre que era segador y era tuerto, con la cara de señales de biruelas, de estatura alta, y dio tres o quatro puñaladas al conde por la barriga, y queriendo el que dio la primera puñalada dar otra y teniendo ya lebantada la daga, dixo otro hombre dellos, no teniu que donarli mes que aquex home ya es mort, y luego hecharon mano de las faldrigueras del Conde, del testigo y compañero, y se les tomaron y sacaron lo que habia en ellas, y al testigo se le llebaron cosa de cien reales de plata, dos sortijas, tomandoseles quanto tenian, exceptado la ropa. Y dice el testigo que quando dichos hombres empezaron a dar al Conde dichas puñaladas, estaba su Exª. entonces con un desmayo tendido en tierra muy cansado y fatigado del camino, pero quando le dieron dichas puñaladas, vio el deponente que abrio la boca como que moria, y es seguro murio de dichas puñaladas y lo vio muerto. “Y al testigo y su compañero, por decirles que eran catalanes los acompañaron asta la ciudad dicha gente que mato al Conde, y en el camino toparon mucha gente amotinada, y entre ella era la mas de la tierra, y diciendoles los hombres que los llebaban y acompañaron que el traydor ya era mort, y que el testigo y su compañero aunque eran criados del Virrey eran catalanes y no tenian culpa, decian dicha gente que topaban que los matasen tambien, que todos eran traydores, y con esto dichos hombres los pusieron en casa de un cirujano que se llama Matas en el carrer Ample, en la qual cassa haviendo llegado a ella para curar al compañero que tenia una herida de una vala y tambien para curar al testigo y al otro compañero que fingio estava tambien herido, dixo dicho hombre tuerto a la mujer de dicho cirujano que el havia dado la vida al testigo y al otro compañero y que el era el que havia muerto al Virrey, y esto es la verdad, y lo que sabe, porque siempre estubo al lado del Conde, y le asistio desde que salio de casa con los Diputados, asta que le dieron dichas puñaladas y mataron. Per juram. / Fue leido y per. /st. Tiago Dominguez de la Moral./ Pasó ante mi Mathias estaban Capater, secret.“. ACA – Consell d’Aragó- Secretariat de Catalunya -. Extret del llibre de Ferran de Sagarra “Les lliçons de la Historia. Catalunya en 1640″. Editat per l’Ateneu Barcelonés (Barcelona 1930).

 

Mentrestant, Felipe IV, després d’haver consultat el consejo de estado i la junta de ejecución, pren una sola decisió, destituir el virrei, sense saber que ja era mort.