Tal dia com avui, fa 375 anys, Pau Claris proclamava la República Catalana

Pau Claris i Casademunt

Pau Claris i Casademunt

El 16 de gener de 1641 el President de la Generalitat, Pau Claris, presentava a la Junta de Braços de la Generalitat l’acord fruït de les negociacions amb els emissaris de Lluís XIII i Richelieu, Catalunya seria una República sota protecció francesa. L’acord era acceptat per la Generalitat i l’endemà l’aprovava el Consell de Cent.

 Antecedents: paral·lelament a la revolta popular originada pels abusos dels soldats de la monarquia hispànica que s’allotjaven al Principat per combatre l’exèrcit francès al Rosselló hi hagué una revolució política. El projecte centralitzador del comte-duc d’Olivares no era desconegut per les autoritats catalanes, els conflictes amb els allotjaments de tropes no feren altre cosa que confirmar el que molts feia temps que anunciaven: Olivares volia sotmetre tots els territoris de la corona a les lleis de Castella i es passava per l’arc de triomf les lleis catalanes. Quan la Revolta dels Segadors arribà al punt de no retorn, amb l’assassinat del virrei el 7 de juny de 1640, les autoritats catalanes començaven els contactes amb les franceses. Al setembre de 1640, Felip IV anunciava que enviaria un exèrcit al Principat per acabar amb la revolta. El 8 de desembre de 1640, 30.000 homes sota les ordres del marqués de los Vélez començaven a marxar pel camp de Tarragona, al seu pas deixaven viles assolades, degollant els soldats i les autoritats un cop s’havien rendit.

Malgrat que a les institucions catalanes no tothom era del parer que l’aliança amb França fos la millor opció, la brutalitat amb que va entrar l’exèrcit de los Vélez al Principat ho va fer inevitable per aturar-ne l’avanç. El cardenal Richelieu era el primer ministre de Lluís XIII de França, la idea de la República Catalana sota protecció francesa donava un avantatge estratègic per derrotar l’exèrcit hispànic que Richelieu no podia desaprofitar. La estratègia geopolítica d’aliar-se a canvi de protecció fou habitualment utilitzada durant tot el conflicte per ambdós bàndols.

Que el Principat de Catalunya esdevingués una República, que el rei francès s’avingués a respectar les constitucions i drets catalans i a més aconseguir-ne protecció semblava un bon tracte. Per al cardenal Richelieu també ho era, aconseguia un pas estratègic per entrar a la Península Ibèrica i un port excel·lent per dominar la mediterrània occidental.

El nebot de Richelieu, Bernard du Plessis-Besançon, fou el representant francès que negocià l’acord amb les autoritats catalanes, amb ell van arribar les primeres companyies franceses per defensar el Principat, de l’èxit en les negociacions en dependria l’arribada de més efectius.

Tal dia com avui, 16 de gener de 1641, Pau Calris s’adreçava als diputats de la Generalitat:

Molt il·lustre senyor: Lo senyor de Plesis Besanson ha fet ostensió dels poders que lo rey christianíssim li ha donats en ordre a la assistència que desija fer a esta província per sa conservació, en los quals, entre altres capítols, li dona poder sa magestat christianíssima per admètrela de baix de sa protecció, ab que reduesca son govern a forma de república ab los pactes y condicions que entre la província y a sa magestat christianíssima se ajustaran; y ha demanat juntament que aquesta intenció de son rey se propose a vostra senyoria, com ho fem, perquè vostra senyoria sie servit sobre aquest fet aconsellarnos lo que li aparexerà més convenient per nostra conservació y establiment del bon govern de aquestos Principat y comtats. Una persona religiosa y de vida exemplar nos ha dit que per a que Nostre Senyor se apiade de nosaltres y nos done pròsperos successos seria molt convenient que lo Principat prometés casar cada any a gastos del General dotse donselles, quatre de cada hospital, que ab axò tenia per cert nos faria mercè Déu, Nostre Senyor, de donar-los la pau y quietut desijada. Representam-ho a vostra senyoria per a que nos aconselle lo fahedor.”

Diputats acceptaven la proposta:

Que se accepte la protecció y que de tot lo que·s tractarà en la Trentasisena en rahó dels pactes se’n done rahó als brassos y savi Consell, suplicant als senyors consellers sien servits juntar-lo per a demà de matí. Y que demà a la tarda se junten los presents brassos, suposat que la Trentasisena vege primer los poders del senyor de Plesis per a poder-ne dar rahó als presents brassos; y en lo que té respecte a la col·locació de las dotse donselles, que·s fassa com està proposat, ab que ditas dotse donselles se traguen per exacció posant-hi tota sort de donsellas de dotse anys en amunt, y que exidas una vegada no puguen tornar exir ni posar-se en sort.” Dietari de la Generalitat, 1641, fulls 572 i 573.

Bé, la proclamació de la República de Pau Claris no inclou sortides al balcó ni multituds celebrant la proclamació (que nosaltres sapiguem), ho hem d’entendre com un acord, la Generalitat ja funcionava com un òrgan de govern completament sobirà des de la junta de braços del 10 de setembre de 1640, quan decidia trencar les relacions amb Felip IV.

El concepte de República del segle XVII no és el mateix que tenim actualment, segurament el referent de les autoritats catalanes era el del rival del comerç mediterrani del Principat: la República de Gènova. Les repúbliques marítimes italianes eren repúbliques oligàrquiques governades per cercles de nobles, al Principat hi havia un model de República ben diferent, podríem insinuar que era un model parlamentari (no democràtic), amb el govern a càrrec de les institucions catalanes: la Generalitat, on hi eren representats els nobles, els clergues i les viles; i el Consell de Cent, òrgan de caràcter consultiu format per ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals.

El 23 de gener de 1641 la Generalitat demanava a Lluís XIII que esdevingués sobirà dels catalans per obtenir més suport militar i econòmic del rei francès, podríem dir que aquí finalitza la República de Pau Claris, però cal tenir en compte una observació que el nostre admirat Antoni Simon fa a la seva obra “Pau Claris, lider d’una classe revolucionaria”, la resposta a la petició de la Generalitat a Lluís XIII no arribà fins el 30 de desembre de 1641, quan el rei francès jurà les constitucions, gairebé un any desprès de la proclamació de Pau Claris.