Manifest Diada Nacional 2021

Ens trobem a les portes de la Diada Nacional, commemorem l’11 de setembre, el dia de la pèrdua de la nostra llibertat, per recordar que hem estat nació lliure i per tant: tenim tot el dret a autodeterminar-nos com a Estat.

Recordem l’11 de setembre, i, per molt que alguns els molesti, no oblidem: l’octubre del 2017, la violència policial, el 155, les reaccions a la sentència, els exilis, els empresonaments. Tampoc oblidem la repressió i persecució a l’independentisme, a rapers i a activistes. No oblidem les prop de 4000 represaliades i la indignació que ens provoquen les acusacions de la Generalitat en moltes d’aquestes causes. Tota la nostra solidaritat i lluita amb totes les represaliades per l’estat.

Ni renuncies ni traïcions: el poble us ha donat 74 diputats per fer la independència, no per fer una transició a l’autonomisme.

No, us hem donat els nostres vots per presentar una candidatura olímpica espanyola, ni per una maldestra ampliació d’un aeroport espanyol, Ens cal la gestió del nostre territori, no arreplegar engrunes enverinades de xantatge i abaixar el cap com fidels vassalls.

No es pot parlar de confrontació amb l’estat i de lleialtat a l’estat alhora. No acceptem discursos ambigus. La independència no és una pastanaga per arreplegar sous i cadires, i menys desprès de l’u d’octubre, no podeu pretendre que tot torni a ésser igual.

Anys de presó, milions en sancions econòmiques, blaus, fractures, ulls, testicles… tot això per tornar a l’autonomisme?

Farts de les trifurques partidistes i baralles estèrils entre partits independentistes, no heu aprés res del vostre poble que s’ha manifestat massivament incomptables vegades, que ha defensat colze a colze les urnes i el dret a decidir sense saber ni preguntar-se el color polític de qui tenia al costat, sols sabíem que érem al mateix camí. Polítics esteu perdent el camí, la vostra inacció no fa res més que desmoralitzar i desmobilitzar, i esperem que no sigui això el que preteneu, perquè no estem per girar full, no després de l’u d’octubre, no després de tot el que ha passat i segueix passant.

No acceptem que “la via unilateral ja s’ha provat i no va funcionar”, no és cert, no es va fer efectiva la república, des dels despatxos s’hi va renunciar i es va acatar el 155.

Plantegeu-vos seriosament com fer efectiva la República, i en cas de dubte consulteu al poble, no us fallarà mai si us manteniu al camí.

La situació sanitària ens ha fet perdre presencia al carrer i a les activitats socials, esperem que aviat puguem tancar definitivament aquest nefast episodi de la nostra història i tornem als carrers sense restriccions i amb tota la força de la gent.

Bona Diada!

Com deien els nostres avantpassats Segadors:

Visca la Terra! Morin els traïdors! Mori el mal govern!

Salvem la capella del Sant Crist dels Segadors

Sant Andreu de PalomarLa capella des d’on sortiren els Segadors el 22 de maig de 1640 per assaltar les presons de Barcelona i alliberar el diputat Tamarit i els consellers presos, tot portant el Sant Crist d’aquesta capella cobert amb un vel negre com ensenya (Ja van treure el bon Jesús tot cobert amb un vel negre “aquí és nostre capità, aquesta és nostra bandera”)  s’ensorrarà si no es rehabilita aviat.

La COMISSIÓ ENCARREGADA DE VETLLAR PER LA REHABILITACIÓ I CONSERVACIÓ DE LA CAPELLA DEL SANT CRIST DELS SEGADORS demana amb tota la fermesa que es desencalli aquesta situació. Per tant, insta a que sigui aprobada, definitivament, la concessió d’aquest espai com un Bé Cultural d’Interès Local per tal de poder iniciar un projecte que permeti la recuperació d’aquest històric espai.

La Sega 1640 s’adhereix al manifest que compartim tot seguit, i us emplacem a fer el mateix, tot enviant un correu a l’adreça electrònica que figura al final del text indicant la vostra adhesió al manifest “Salvem la capella del Sant Crist dels Segadors”, nom i cognoms i adreça electrònica (nom i adreça electrònica de l’entitat, partit o ens, si és el cas), moltes gràcies.

SALVEM LA CAPELLA DEL SANT CRIST DELS SEGADORS

MANIFEST DE LA COMISSIÓ PER REHABILITAR LA CAPELLA DEL SANT CRIST DELS SEGADORS

Aquest manifest pretén posar en coneixement de la població, de les entitats de Sant Andreu de Palomar i de la ciutadania en general, l’abandó i el greu perill d’ensorrament definitiu i irreversible de les restes de la Capella que encara resten en peus.   

La Capella del Sant Crist dels Segadors és un edifici annex a l’Església Parroquial de Sant Andreu de Palomar. Aquest indret té una important significació històrica motivada per haver-se produït en ella un dels fets cabdals que van donar inici a la Guerra dels Segadors (1640-1659).

Arran del conflicte bèl·lic entre Espanya i França, iniciat el 1635, en el marc de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), el rei Felip IV va ordenar a l’exèrcit  castellà que entrés a Catalunya per tal d’atacar França des del territori català. La població es va veure obligada a donar allotjament a les tropes castellanes però aquestes van començar a  cometre abusos  cap a la gent dels pobles amb total impunitat. Aquests fets  van provocar nombroses queixes al virrei que no va fer res per solucionar-ho. El 1640, el pagesos de diferents comarques gironines i del Vallès , entre altres, cansats d’observar que ningú solucionava els seus problemes, es van aixecar en armes contra els propis soldats castellans, iniciant així una revolta.

Pagesos vinguts d’arreu de Catalunya es van congregar al poble de Sant Andreu de Palomar per tal de marxar des d’aquí cap a la Ciutat Comtal. A la Capella del Santíssim de la parròquia andreuenca hi havia la imatge d’un Sant Crist que va ser agafada i portada cap a Barcelona com a estendard.  

Aquest fet va convertir aquest Sant Crist en un dels símbols de la revolta, un episodi fonamental de la història de Catalunya i que acabaria forjant la lletra del nostre himne nacional. Durant els fets de la Setmana Tràgica (1909) la capella, ja coneguda com la Capella del Sant Crist dels Segadors, va ser cremada i ara només resta dempeus el seu esquelet.

Tres-cents vuitanta anys després d’aquests fets, l’edifici resta totalment abandonat. Tot i aquest oblit per part de les Administracions, des de sant Andreu de Palomar sempre s’ha treballat en donar a conèixer la importància d’aquesta Capella i s’ha lluitat per la seva preservació. Fruit d’això és que l’any 2006 es va aconseguir una subvenció del Parlament de Catalunya. Malauradament, el projecte va quedar abandonat i des d’aquell moment poca cosa més s’ha aconseguit fer.

Gràcies a la insistència de diverses entitats i partits polítics, es va aconseguir el 2016 que el Consell del Districte de Sant Andreu instés a l’Ajuntament de Barcelona a que aquest espai fos declarat BCIL (Bé Cultural d’Interès Local). La finalitat era poder-se acollir a una línia de subvencions del Departament de Cultura del Govern de la Generalitat atès el seu estat precari i aconseguir tanmateix preservar un element patrimonial i històric de tant valor. Degut a diversos problemes, el projecte va quedar novament aturat fins que el setembre de 2020 al Consell Plenari de l’Ajuntament de Barcelona es va tornar a demanar que s’aprovés el BCIL. Des del Districte es va informar que ara sí que el projecte tirava endavant. Malauradament, quasi set mesos després es continua sense visualitzar els avenços.

La COMISSIÓ ENCARREGADA DE VETLLAR PER LA REHABILITACIÓ I CONSERVACIÓ DE LA CAPELLA DEL SANT CRIST DELS SEGADORS demana amb tota la fermesa que es desencalli aquesta situació. Per tant, insta a que sigui aprobada, definitivament, la concessió d’aquest espai com un BCIL per tal de poder iniciar un projecte que permeti la recuperació d’aquest històric espai.

Adhesions al manifest a: comissiocapellasegadors@gmail.com

COMISSIÓ PER A LA REHABILITACIÓ DE LA CAPELLA DEL SANT CRIST DELS SEGADORS

Manifest homenatge als i les Defensores de la Terra 2021

photo_2021-05-01_14-07-56

Avui és primer de maig, dia de les treballadores i els treballadors, i també fa 381 anys que els farnesencs i veïns van deixar els seus treballs per alçar-se en armes contra les tropes de Felipe IV.

El dia 30 d’abril de 1640 l’agutzil reial Miquel Joan de Mont-rodon feia saber als habitants de Santa Coloma de Farners el càstig per haver-se negat a allotjar soldats: haurien d’allotjar les tropes de Leonardo de Moles, un terç format per mil homes en una vila d’unes dues-centes cases. Va amenaçar de cremar les cases que es neguessin a allotjar soldats. Un farnesenc va protestar i Mont-rodon el va disparar, els presents es van alçar, Mont-rodon i els seus homes hagueren de refugiar-se a l’hostal d’en Masó. Des de les finestres de l’hostal Mont-rodon i els seus continuaren disparant als vilatans, aquests prengueren foc a l’hostal, on moriren Mont-rodon i els seus, tret d’un que aconseguir fugir.

A partir d’aquell moment els campanars van començar a repicar a toc de sometent demanat reforços, s’arribaren a reunir prop de quatre-mil defensors de la terra. El dia dos de maig atacaven les tropes que es trobaven a Riudarenes i Mallorquines, els soldats en cremaven l’església, després d’haver-la saquejat abans de fugir cap a Blanes.

El poder popular unia les seves forces per fora els terços. El 7 de juny de 1640 els Segadors mataven el virrei i abans que acabés el mes feien fora els 10.000 soldats que hi havia Principat.

La unió fa la força i la solidaritat és la nostra millor arma, com ens demostra aquest i tants d’altres episòdics de la història, treballar plegats en les lluites compartides ens durà a assolir-ne els objectius.

Els fets del 1640, també, com tants d’altres de la història, ens deixen clar que el poble és la clau pels canvis. Els catalans del 1640 van perdre la por a les tropes de Felipe IV i al perdre la por, Felpe IV perdia el seu poder. Els catalans del 1640 van passar per sobre de les institucions catalanes fent-se amb el control del territori sols, no fou fins el setembre que la Generalitat es plantejà seriosament la ruptura amb la monarquia hispànica, un cop arribada l’amenaça d’ocupació de Felipe IV.

Si la política no avança amb el poble, el poble passarà per sobre de la política, aprenguem dels encerts i errors de la nostra història per trencar les cadenes que ens mantenen sotmesos a altres nacions. Segadors, sou la clau!

Com deien els nostres avantpassats:

Visca la terra! Mori el mal govern! Morin els traïdors!

Manifest 11 de Setembre 2019

Ens trobem a les portes d’una altra Diada enfosquida per la repressió, una altra Diada amb l’absència dels presos i exiliats polítics.

Hem viscut una farsa de judici i aviat se’n farà públic el veredicte, hem d’estar preparades per respondre amb contundència, Qui defensa els drets humans fonamentals no mereix cap sentència que no sigui l’absolució.

 Malgrat que les nostres institucions han cedit a la repressió, la persecució i la repressió a l’independentisme no s’ha aturat. Tal com ens va avisar Rosa Parks: “com més cedíem i obeíem pitjor ens tractaven”.

Escoltem clams a la unitat, nosaltres afegim a aquestes demandes un clam: ja n’hi ha prou de cedir a la repressió, prou de pactar amb aquells que ens volen seguir ocupant i colonitzant! Prou de perseguir l’independentisme des de les institucions catalanes, prou de complicitats amb l’opressor. No fou això el que sortí de les urnes a les eleccions imposades del 21 de desembre del 2017. Prou d’accions i discursos simbòlics.

 Amb pas ferm cap a la independència: La persistència i la força de la voluntat popular és el que ens farà arribar a la independència. La lluita anti-repressiva no ens pot fer deixar de banda l’objectiu independentista. Fem efectiu el mandat de l’u d’octubre des dels carrers.

Amb mobilització: hem d’estar preparades per a prendre els carrers amb la mateixa força que ho férem l’u i el tres d’octubre de 2017. Hem de fer sentir la nostra veu amb tal força que les nostres institucions no s’atreveixin a fer cap passa enrere, si nosaltres cedim també donem la victòria a la repressió.

Amb solidaritat: disposades a mobilitzar-nos amb totes les víctimes de la repressió de l’estat.

“Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui”, això ens digué fa uns anys el Borbó cap de l’estat opressor. Reiteradament hem expressat la nostra voluntat de ser lliures, i ho serem, amb permís o sense de l’opressor.

Bona Diada

i Visca la Terra!

Manifest de la Diada Nacional de Catalunya #11S2018

La Diada Nacional d’enguany no serà com les anteriors, no ho serà perquè no hi som totes. No ho serà perquè hi ha persones captives, exiliades i perseguides per haver complert part dels seus compromisos polítics, per haver exercit la llibertat d’expressió i per haver-se manifestat pacíficament.

No ho serà perquè l’estat espanyol s’ha tret la pell de xai de la democràcia i ens ataca amb el llop de la repressió. No ho serà perquè malgrat haver declarat políticament la independència, continuem captius d’aquesta presó de nacions anomenada Espanya.

“Com més cedíem i obeíem pitjor ens tractaven”, ens deia l’activista pels drets dels afroamericans, Rosa Parks. Aviat encetarem una tardor de commemoracions, de records d’uns dies que no oblidarem mai. No oblidarem el setge a l’u d’octubre. No oblidarem: l’ocupació policial, els empresonaments, el “a por ellos”, les porres, les bales de goma, la injustícia i la repressió.

Tampoc oblidarem que l’u d’octubre (com va dir el President Puigdemont aquella mateixa nit) ens vam guanyar el dret a tenir un estat independent en forma de República.

No oblidarem la declaració d’independència del 27 d’octubre al mateix moment que l’estat aplicava el 155. No oblidarem que es va acatar el 155 i començaren les persecucions, les detencions i els exilis de càrrecs polítics i activistes, “Com més cedíem i obeíem pitjor ens tractaven”.

I de cop ens trobem exigint els nostres drets bàsics i la llibertat de presos, exiliats i represaliats, i deixem de reclamar amb contundència la República que vam guanyar a l’octubre.

Estem cedint, la lluita antirepressiva ens ha fet deixar massa de banda els nostres objectius republicans. No hem d’oblidar l’u d’octubre, no hem d’oblidar-ne el resultat, sortim al carrer fins que els presos i exiliats polítics siguin a casa, sense oblidar l’objectiu republicà. Sortim al carrer a cridar “llibertat presos polítics”, sense deixar de cridar “independència” i “República”, perquè quan ho deixem de cridar haurem donat la victorià a la repressió.

Mobilitzem-nos de manera contundent i no violenta. L’estat espanyol, obstinat en violentar l’independentisme, no ha fet altra cosa que cercar un conflicte al carrer, recorrent fins i tot a l’extrema dreta per exercir agressions i provocacions amb la finalitat de violentar la societat i dividir-la, amb la complicitat i participació dels cossos de seguretat de l’estat i el suport dels partits del bloc del 155. No cedim a les seves demandes de violència.

Reclamem que es faci efectiu el mandat de l’u d’octubre, que no es cedeixi al xantatge i a la repressió. I sí, si convé donarem un toc d’atenció als nostres polítics quan desobeeixin el mandat de l’u d’octubre, quan els veiem fer autonomisme enlloc de fer República, quan els veiem més preocupats per unes eleccions municipals que pels companys empresonats.

Esperem que aquest indret on ens trobem, aviat s’anomeni “Plaça 1 d’octubre de 2017”, perquè és la plaça on tantes vegades, com avui, ens hi trobem per reivindicar els nostres drets i la nostra llibertat.

No oblidem el que commemorem la Diada de l’onze de setembre, no oblidem el que deien els nostres avantpassats el 1714, fent una crida a la resistència a ultrança:

“Desperteu-vos catalans adormits, no sepulteu la vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra pàtria estimada en la negra obscuritat d’una perpètua deplorable esclavitud”.

Trenquem amb aquesta esclavitud de 300 anys, fem la República Catalana,

Visca la terra!

Manifest 11s2017 del Casal Popular Independentista la Sega 1640

  Ens tornem a trobar una altra Diada Nacional, 303 onzes de setembre després de la pèrdua dels nostres drets i llibertats. Avui més a prop que mai de desfer la injustícia que patí el nostre poble per la força de les armes amb la força de les urnes i la democràcia.

 A mesura que s’acosta la data escollida per decidir el nostre futur com a poble, ens anem trobant amb la crua realitat on estem escorats des fa 303 anys: el tracte, l’amenaça, el setge policial i judicial, el menyspreu; les sentències als nostres representants polítics, als nostres funcionaris, a la nostra gent…. Sí: som una colònia d’Espanya.

Evidentment que al llarg d’aquests tres segles hi hagut alts i baixos i minses i breus escletxes de llibertat, però ni s’ens ha entès, ni s’ens ha escoltat, ni reconegut, ni respectat com a la Nació que som i serem.

Si vers una amplia demanda popular per decidir democràticament el nostre futur no hi ha altra resposta que l’amenaça, la repressió i l’opressió és que no som ciutadans lliures, estem reclosos en una presó de nacions.

L’1 d’octubre podem canviar tot això, estem convocats a les urnes pel nostre legitim Parlament. Si guanya el SÍ el govern proclamarà la República Catalana independent i iniciarem, entre totes i tots, un procés constituent participatiu on decidirem com serà la República Catalana.

Si s’imposa el NO haurem de carregar amb: la monarquia, el règim del ’78, la indivisió de poders, el CNI, els atacs a les nostres llengües, el menyspreu, les amenaces, les clavegueres de l’estat, la llei mordassa, el tracte colonial, l’espoli fiscal, els regals a la banca, la caverna mediàtica, el discurs de la por, la pobresa energètica, el no a les energies renovables, el terrorisme d’estat, la manipulació dels mitjans, les condecoracions a la “división azul”, les jures de bandera, el boicot al corredor mediterrani, les subvencions al franquisme, l’impost al sol, les portes giratòries, la “fiesta nacional”, la negativa a les seleccions catalanes, la impunitat de la corrupció, els tribunals polititzats, la impunitat del franquisme…..

Nosaltres ho tenim clar: volem una República Catalana independent, amb totes les oportunitats i incerteses que això comporta, abans que continuar amb la certesa del que és Espanya.

No ho aconseguirem plegats de braços, ens cal una mobilització activa i permanent abans i després d’atracar a Ítaca i cremar les nostres naus. Mobilitzem-nos l’onze de setembre i quan faci falta donar suport als nostres representants i al nostre poble. Afrontem els atacs i el discurs de la por dels poders de l’estat de manera cívica i pacífica, no caiguem en el parany de la provocació. Ens volen espantats i alhora violents, no ens hi trobaran. Portem segles carregant-nos de raons, qui vol pertànyer a un estat que amenaça als seus ciutadans enlloc d’escoltar-los? Fem que aquest 1 d’octubre s’imposi la democràcia, estem convocats i nosaltres convoquem.

Som una part d’uns Països Catalans que també volem lliures i amb nosaltres. No hem pogut fer el camí plegats, però segur que ens trobarem més endavant.

Votarem perquè hi tenim tot el dret, així ho diu al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides:

“Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.

Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.”

Aquest pacte està signat per 168 estats, l’estat espanyol entre ells. l’Article 96.1. de la Constitució Espanyola diu: “Els tractats internacionals vàlidament closos, després de ser publicats vàlidament a Espanya, formaran part de l’ordenament intern”. Som un poble, per molt que l’estat espanyol ho neguí no deixarà d’ésser així, nosaltres ho sabem i el món n’està al cas. Emparats pels drets i pactes internacionals aquest 1 d’octubre ens autodeterminem.

Votarem, i votarem que SÍ. Votarem per en Pere Bassols, per la Muriel, per en Xirinacs, per en Manuel de Pedrolo, per en Lluís Món, per en Guillem Agulló, per en Pepe Rubianes, per en Fèlix Cucurull, per en Companys, per en Macià, per en Salvi Martí i per tants d’altres que hem perdut en aquest llarg viatge a la llibertat.

No la veieu? Sí, allà,

ja no està fosa amb l’horitzó,

la tenim a tocar.

Els darrers metres seran feixucs

i plens d’entrebancs,

però hi hem d’arribar,

és el nostre anhel la llibertat,

l’esforç val la pena,

ens ho hem ben guanyat:

viure en una República lliure,

viure en plena llibertat!

Visca la terra!!!

 

 

El campanar i els toca campanes

Imatge de la bandera a favor del referèndum de l'1 d'octubre, penjada al campanar de l'església de Santa Coloma de Farners. Foto: El Punt Avui Dins la normalitat d’un País que ha iniciat un procés per decidir democràticament el seu futur amb una amplia majoria social, és obvi que dins aquesta majoria hi trobem gent de tota mena: mossos d’esquadra, juristes, famosos, esportistes…. i també capellans i bisbes. Doncs sí, hi ha gent de tota mena que dóna suport al referèndum i a la democràcia, i entre aquesta gent hi som també els qui rebutgem el menysteniment, la humiliació i el càstig a que ens té sotmesos l’estat espanyol.

Malgrat les obvietats abans esmentades, escrivim aquest article en resposta a d’altres articles que afecten al nostre poble, Santa Coloma de Farners, i a una persona molt apreciada pel casal.

Us recomanem llegiu l’article al Punt Avui http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1212046-una-bandera-a-l-esglesia-a-favor-del-referendum.html

i tot seguit l’article de l’OkDiario d’Eduardo Inda https://okdiario.com/espana/2017/08/06/cura-independentista-utiliza-iglesia-del-pueblo-campana-referendum-ilegal-1218749

Els senyors d’OkDiario s’han muntat una bona pel·lícula d’un fet que és força habitual a Catalunya, i sobretot a les comarques gironines, no és el nostre l’únic campanar amb pancartes a favor del referèndum o amb estelades, Catalunya te 787 municipis independentistes.

A l’OkDiario, en una tònica força habitual últimament, tant als mitjans del règim del ’78 com al govern de l’estat i les seves institucions, s’individualitzen els atacs, ho hem vist amb el cas dels processats pel 9N i amb les citacions a declarar davant la guàrdia civil, etc., passa el mateix amb el cas del campanar i mossèn Ramon, no demanem al digital d’Eduardo Inda la lluna en un cove i que es dediquin a fer periodisme, no és això el que pretenem, sols aclarir el que s’hi diu.

Com diu mossèn Ramon a l’article del Punt Avui ell no ha penjat res, ha accedit a que s’hi pengés. A dins el temple no n’hi ha cap, ni tampoc s’hi prediquen discursos independentistes. El campanar és del poble i de la parròquia, com diu mossèn Ramon.

Santa Coloma de Farners és un poble amb un Ajuntament escollit amb el 78% de vots a formacions independentistes.

Anem ara a un tema que ens afecta directament: ‘la estelada gigante‘!, bé més que estelada gegant és una estelada gran (si a les mobilitzacions dels onzes de setembre no anessin a fer fotografies de les platges sabrien el que és una estelada gegant), és l’estelada del Casal Popular Independentista La Sega 1640 de Santa Coloma de Farners i quan ha estat al campanar l’hi hem penjada nosaltres, no l’ha penjat mossèn Ramon. No l’hem penjat només l’any 2013, des de l’any 2006 que l’anem penjant gairebé a totes les edicions de la festa de la Revolta dels Segadors de Santa Coloma de Farners, per reivindicar els nostres anhels independentistes, no només l’hem penjada al campanar, l’hem penjat a la zona de barraques per festa major, l’hem penjat al castell de Farners i ha estat present en nombrosos actes i concentracions independentistes, som un casal independentista i fem aquestes coses. No ens amaguem d’haver penjat l’estelada als llocs esmentats i ens en fem responsables.

Així doncs desaprovem l’actitud de tots els mitjans que facin demagògia del que no és notícia, i molt en especial els atacs personalitzats sense cap mena de fonament. Tot el nostre suport a mossèn Ramon davant l’actitud dels mitjans cavernaris.

Un altre tema que també ens afecta és aquest: ‘actos en memoria de la Guerra dels Segadors, uno de los símbolos falseados por el independentismo catalán para vender una supuesta revuelta contra España‘. Entenem que es refereixen a la Festa de la Revolta dels Segadors, no s’hauria de dir que la revolta va ésser contra Espanya si no contra les institucions reials i la monarquia hispànica, de fet amb el mot Espanya, en aquella època, es designava el que des del segle XIX anomenen Península Ibèrica, o sigui, ‘Espanya’ va ésser un terme geogràfic fins el segle XIX. Però suposem que la gent de l’OKdiario són d’aquells que practiquen allò de ‘los diezmil años de historia‘ i ‘la nación mas antigua del mundo es España‘, per tant s’entén perfectament que des de la seva perspectiva es pugui interpretar com una revolta contra Espanya.

Supuesta‘ en aquest cas hi ha un petit problema, res, un detallet de res… el setembre de 1640 Catalunya trencà oficialment amb la monarquia hispànica i al gener de 1641 passà oficialment a sobirania francesa, conservant institucions, lleis, drets i constitucions. Aquest trencament el fan les institucions catalanes (la Generalitat), 12 anys durà la sobirania francesa, i això és un fet que el podem contrastar amb historiadors francesos i de tot Europa (dels catalans no en parlaré, que ja sabem que  aquesta gent els té per uns ‘manipuladors’) i evidentment historiadors espanyols, els més ‘progres’ l’anomenen ‘Guerra de Separación‘, a la wikipedia l’anomenen ‘Sublevación de Cataluña de 1640′, d’altres l’anomenen ‘Guerra de Recuperación de Cataluña‘, ‘Rebelión de los catalanes‘….. ni els historiadors de la RAH del franquisme negaven la revolta i aquest trencament de 12 anys. “Supuesta revuelta“? no senyors, contrastada. Dissortadament la Guerra dels Segadors acabà malament pels catalans, amb la pèrdua del que avui dia anomenem Catalunya Nord, que Felipe IV cedí als francesos sense consultar-ho a les autoritats catalanes (o ‘supuesta’ pèrdua per la gent d’OkDiario), Catalunya tornà a formar part de la monarquia composta hispànica, amb les seves institucions drets i lleis que no es perdrien fins el decret de nova planta. Per altra banda, al desembre de 1640 Portugal inicià una revolta (‘supuesta‘, potser, per la gent d’OkDiario) i declarava la seva independència, el procés culminà amb èxit, en part perquè les tropes de Felipe IV concentraren tots els seus esforços al front català, i en part també pel suport dels anglesos pels seus interessos a les colònies portugueses a Amèrica.

 

En el cas que des de l’OkDiario es titlli de suposada revolta a la Revolta dels Segadors pel mateix raonament que des l’espanyolisme s’intenta plantejar la Guerra de Successió com una guerra civil on no tothom al Principat i a la Corona d’Aragó estava en contra dels borbons (en el cas de Revolta dels Segadors potser utilitzen el raonament de que no tothom era favorable a la revolta), preguntem-nos també la lectura que fem de la resta d’esdeveniments de la història d’aquest planeta: els EEUU van participar a la Guerra del Vietnam? Hi va haver nombroses mobilitzacions contràries a la guerra però al relat de la història diu que sí, que hi van participar; Espanya va participar a la Guerra d’Iraq? Hi va haver fortes mobilitzacions contràries,  amb conseqüències polítiques, però entre els països participants i consta Espanya; Irlanda és independent? Sí (tret d’Irlanda del Nord), malgrat que no tothom era favorable a la independència; Portugal va trencar amb la monarquia hispànica unilateralment i avui dia és independent? Sí, malgrat que hi havia sectors de la societat portuguesa que no ho volien; Espanya és membre de la UE? Sí, malgrat que no tothom hi està d’acord ni tampoc s’ha referendat mai… i podríem seguir eternament. Així doncs perquè la història general no titlla de “suposats” tots aquests fets malgrat no tenir un suport unànime als Països esmentats? Doncs perquè són conseqüència de les decisions i actes dels seus governs i les seves institucions i aquests actes han tingut les seves conseqüències a la història, les decisions que han pres al llarg de la història els representants del poble català no en són cap excepció. Així doncs quan les institucions catalanes decidiren l’any 1640 trencar les seves relacions amb Felip IV la seva decisió tingué unes conseqüències; quan les institucions de la Corona d’Aragó decidiren donar suport a l’arxiduc Carles a la Guerra de Successió prengueren una decisió que tingué unes conseqüències, i quan les institucions catalanes decidiren seguir lluitant sols per la seva llibertat la seva decisió tingué conseqüències.

Doncs sí, les decisions que prenen els representants d’un País tenen conseqüències pel País que representen, actualment les institucions catalanes han decidit convocar un referèndum vinculant l’1 d’octubre d’enguany, sí, la paraula que va darrera referèndum és vinculant, no ‘ilegal’.

 

Resolucions de l’assemblea anual extraordinaria 2016

COMUNICAT:

 

Resum de les resolucions de l’assemblea extraordinària anual del Casal la Sega 1640:

 

Reunits en sessió extraordinària els membres de ple dret i la junta directiva del Casal la Sega 1640 el 27 de desembre de 2016 han resolt.

 

Presentada l’esmena a la totalitat dels estatuts vigents, on l’entitat la Sega 1640 constava com a associació cultural, per amplia majoria s’ha acordat que la Sega 1640 esdevindrà una organització política, amb intenció de presentar-se a les properes eleccions municipals.

 

Esmena als estatuts aprovada:

Després d’onze anys realitzant actes i activitats tant culturals com reivindicatives arribem a la conclusió que la incidència social i política no són suficients per assolir part dels nostres objectius, ja que tot sovint hem topat amb dificultats d’entesa amb els diferents equips de govern, ens veiem empesos a exercir la política directa i així aportar les nostres propostes i demandes a l’Ajuntament.

 

Fidels als compromisos fundacionals del Casal la Sega 1640:

 

-Lluitar per l’alliberament dels Països Catalans

 

-Treballar per la llengua i la cultura de la nostra Nació

 

-Defensar el territori (defensar la seva natura, aturar les infraestructures innecessàries i la mala gestió dels recursos de la terra)

 

Els mateixos pilars amb que va néixer la Sega 1640 ens acompanyaran en la nova etapa política que ben aviat començarem.

 

-Nota de la junta directiva:

 

El fet de deixar d’ésser una entitat sense ànim de lucre a ésser una organització política ens obliga a clausurar el compte del casal, la junta directiva actual serà l’encarregada de liquidar els comptes de l’etapa anterior de la Sega 1640 i fer-ne donació a entitats sense anim de lucre amb objectius semblants, els membres de ple dret i la junta actual votaran les propostes que es presentin.

La junta directiva i els membres de ple dret seran els encarregats de liquidar els anteriors estatuts, un cop finalitzada la transició a organització política, la junta es compromet a dimitir en bloc després de convocar l’assemblea extraordinària oberta on es votaran els estatuts i la junta de l’organització política. L’assemblea fundacional de l’organització política serà oberta.

 

Moltes gràcies, us anirem informant dels passos fets, i de les properes resolucions, així com de la data de l’assemblea fundacional de l’organització política.

Visca la Terra!!!!

INNOCENTS!!!!!!!!!!

llufa

Manifest 11S2016, La Sega 1640

Manifest 11s2016 La Sega 1640

Estem a punt! A punt d’encarar la recta final que ens durà a la llibertat com a poble.

Ens fem nostre el compromís que els 72 diputats independentistes van signar amb la declaració del 9N:

El mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27s te el compromís i el deure de fer de Catalunya un estat independent i iniciar un procés constituent. Nosaltres estem a punt!.

El parlament de Catalunya va declarar l’inici d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana. Nosaltres estem a punt per participar-hi.

El parlament de Catalunya es va declarar dipositari de la sobirania. La cambra catalana i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de l’estatut, entre altres sentències. Si així ho fa, el parlament, tindrà tot el nostre suport, farts d’obeir tribunals polititzats, no acatem ni acatarem! Estem a punt!

El parlament de Catalunya es va comprometre a adoptar les mesures necessàries per a obrir aquest procés de desconnexió de l’Estat espanyol, d’una manera democràtica, massiva, sostinguda pacífica que permeti l’apoderament de la ciutadania a tots els nivells i es basi en una participació oberta, activa i integradora. Estem a punt, podem començar!

-Des de les primeres mobilitzacions massives a favor de la independència i el dret a decidir, l’estat espanyol ha advertit que “utilitzaria tots els mitjans al seu abast per acabar amb la deriva secessionista”, no teníem cap mena de dubte que la guerra bruta, com sempre, seria un d’aquests mitjans. Com si utilitzar el poder judicial, l’executiu i el legislatiu de l’estat no fos suficient per intentar aturar el procés, les rates de claveguera no descansen fins a trobar draps bruts dels partits sobiranistes, quan no els troben se’ls inventen i els filtren a la premsa. Infiltrats i col·laboradors arreu, corruptes buscant casos de corrupció, dividint i creant malestar entre els catalans. Aquest estat, el gran defensor “del imperio de la ley”, no te cap mena d’escrúpols a l’hora de saltar-se les seves lleis i finançar la guerra bruta amb diners dels seus contribuents en aquesta nova reedició del GAL. Ni tan sols quan la guerra bruta veu la llum, reconeixent haver-se carregat la sanitat catalana i utilitzar la fiscalia per interessos polítics, no provoca cap reacció a l’estat, és més, es premia, no tan sols des del “gobierno”, també des de les urnes.

- Un estat que intenta resoldre mitjançant els tribunals al seu servei els problemes polítics, encausant membres del govern, presidents, consellers, presidentes, etc. Un estat impotent al no poder doblegar la voluntat d’un poble, intenta responsabilitzar i desprestigiar els seus representants. No contents amb això, recorren i tomben les lleis que pretenen millorar el benestar dels nostres ciutadans. Un estat temerós que l’aplicació de l’article 155 no tingui altre resposta que una DUI l’aplica de manera encoberta mitjançant el control del FLA. Un estat enclavat en no canviar, i malgrat que alguns voldrien, el fet d’haver d’acceptar un referèndum a Catalunya els fa tirar enrere. Amenaces, coacció econòmica i jurídica, invasions constants de les competències de la Generalitat, destrossar el model lingüístic i educatiu català, aquesta es la resposta que l’estat espanyol dona a la voluntat majoritària catalana que vol decidir i vol ésser. Davant un estat que escomet unilateralment els desafiaments democràtics no ens queda altre remei que prendre decisions unilaterals. Nosaltres estem a punt, no ens fan por ni les clavegueres ni la democràcia!

Seguirem ferms, ferms amb la nostra voluntat! I ho farem! Prou de declaracions al vent!, ara és l’hora de fer-ho. Que la prudència no ens faci traïdors!, com deia avui fa 40 anys el recentment desaparegut Jordi Carbonell.

Només amb intencions i paraules no hi arribarem, cal aprovar les lleis de desconnexió. no assolirem la llibertat amb el reglament de l’opressor.

Estem apunt per desconnectar! a punt per esdevenir un Estat!, un país nou que ve de lluny, un país plural, democràtic, participatiu i integrador.

Visca la terra!

Tal dia com avui, el 27 de febrer de 1641, moria Pau Claris

Mort del 94è President de la Generalitat, Pau Claris i Casademunt

Pau Claris

Pau Claris

El 20 de febrer de 1641 el Dietari de la Generalitat ens diu que. “En aquest die caygué malalt lo diputat ecclesiastich”.

Pau Claris emmalaltia el mateix dia que entrava el mariscal Philippe la Mothe-Houdancourt a Barcelona per esdevenir el capità general de l’exèrcit francès al Principat, fruit de l’acord amb Lluís XIII, que a canvi de l’oferta del títol de Comte de Barcelona al rei francès, garantia el suport militar als Catalans per fer front a la invasió de les tropes de Felip IV.

Al mateix dietari, el dia 22 de febrer, diu que: “En aquest die, entre onse y dotse de la nit, portaren lo Santíssim Sagrament al senyor deputat ecclesiàstich, al qual li havia sobrevingut un accident. Y també li donaren lo sagrament de las unsions. Causà esta novedat gran tristor a tota la ciutat, per donar-li lo nom de pare y restaurador de la pàtria”. Pau Claris, el restaurador de la pàtria, com l’anomenen al text esmentat, rebia la extremunció.

Dietari de la Generalitat, 27 de febrer de 1641: “En aquest die, a tres quarts tocats per las onsa de la nit, donà la ànima a Déu, qui la havia criada, aquell gran restaurador de la nostra pàtria y mare Cathalunya, lo molt il·lustre senyor lo doctor Pau Claris, canonge de la Santa Iglésia de Urgell, deputat ecclesiàstich. Causà esta mort tanta aflicció y desconsolació a tota la província, y en particular a la present ciutat, que des del major al menor ho sentiren tant que no·y hagué ningú que no llensàs làgrimas per haver perdut lo pare protector y defensor y libertador de sa pàtria, com extensament ho diran las històrias en lo esdevenidor. Déu lo tinga en la sua santa glòria, y prengan ànimo los cathalans, que en la mayor aflicció que ha tingut un fill que li ha donada libertat y restaurats tots sos germans, y que a exemple llur no li falten semblants fills en lo esdevenidor”.

Pau Claris, un mes desprès d’haver pactat el suport francès i aconseguit la victòria a la batalla de Montjuïc, emmalaltia i moria sobtadament en una setmana.

El que fou el capità general de l’exèrcit francès fins l’arribada del mariscal la Mothe, el baró d’Espenan (Roger Bossot), donava la noticia per carta el 3 de març a un dels emissaris de Lluís XIII que havia negociat el suport militar amb Pau Claris i la Generalitat, el nebot del cardenal Richelieu, Bernard du Plessis Besançon: “Vous aprendez la mauvaise nouvelle du Sr. Pol Claris, que on a empoisonné par un lavament, on le tient pour mort“.

El baró d’Espenan no és l’únic que donà per fet que a Claris el van emmetzinar, el nunci de Madrid (ambaixador de la Santa Seu a Madrid) ho comunicava de la següent manera al secretari d’estat del Papa: “vi é chi dice che il povero deputado Claris sia stato in Barcelona ucciso per dispareri nati fra loro un giorno accidentalmente”. Segons el nunci, Pau Claris hauria estat mort fruit dels desacords de la Generalitat amb la monarquia hispànica.

En una carta de la duquessa de Cardona al marqués de los Vélez ens diu que la malaltia que patia el President el deixà sense parla i que la seva última confessió abans de morir la va fer “por señas” ja que no podia moure la llengua. Com ens indica l’historiador Antoni Simon i la directora del servei d’urgències de l’Hospital de Sabadell, Maria Luisa Iglesias, tant pels simptomes com per l’època el més provable és l’enverinament per “aigua tofana” una barreja d’arsènic i herbes.

Pau Claris  Mesos abans de l’esclat de la Revolta dels Segadors, Felip IV, Olivares i el Virrei Comte de Sta. Coloma de Queralt ja havien intentat treure de l’escena política a Pau Claris, però no trobaren cap prova per empresonar-lo. Al seu lloc, els reialistes empresonaven al diputat militar Francesc de Tamarit, el 18 de març de 1640, acusant-lo d’entorpir l’allotjament de les tropes. De fet, l’únic càrrec que tenen els reialistes contra Tamarit és el d’haver fet imprimir i repartir per les viles del Principat les normes sobre com s’havien d’acomplir els allotjaments segons les constitucions i lleis catalanes. Tamarit se’l va detenir i no se’l va jutjar mai. Els judicis al Principat es feien amb les lleis i constitucions catalanes, i el que feu Tamarit fou demanar que es respectessin aquestes lleis, per tant Tamarit hauria quedat en llibertat, els reialistes es van limitar a empresonar-lo i l’única explicació que donaren a la Generalitat fou que era ordre de Felip IV, mai els digueren de que se l’acusava.

Desprès de l’empresonament de Tamarit esclatà la revolta a la Selva, i de la Selva s’escampà fins a la primera entrada dels revoltats a Barcelona, el 22 de maig de 1640, on alliberaven a Tamarit i els presos de la presó. El 7 de juny tornava la revolta Barcelona i acabava amb la vida del virrei. La resposta de Felip IV fou anunciar l’enviament d’un exèrcit al Principat per posar ordre, la resposta de Pau Claris i la Generalitat fou trencar les relacions amb la monarquia hispànica i negociar amb Lluís XIII i Richelieu una República Catalana lliure sota protecció militar francesa.

Pau Claris, 1586-1641, nascut a Barcelona, la seva família provenia de Berga i foren destacats juristes a la capital del Principat. Pau Claris es doctorà en dret civil i canònic a la Universitat de Barcelona, l’any 1612 fou nomenat Canonge de la Seu d’Urgell.

L’any 1626 Pau Claris fou representant del braç eclesiàstic a les corts que es feren després que Felip IV jurés les constitucions catalanes. Les corts de l’any 1626 no es pogueren clausurar, les peticions de Felip IV sobre una cinquena part de les rendes de les viles catalanes i les contribucions que demanava al Principat per el projecte de la “unión de armes” eren contraris a les constitucions del Principat. La “unión de armes” era un projecte del comte-duc d’Olivares que pretenia el manteniment i l’aportació de 140.000 homes em proporció a cada territori, a l’hora de fer el calcul del que havia d’aportar el Principat Olivares presentà un cens fals on li atorgava 1.200.000 habitants quan només en tenia 500.000, la proporció d’homes i diners que demanava la corona al Principat gairebé triplicava la que es demanava als altres regnes, i, evidentment era contaria a les constitucions catalanes, ja que els catalans només tenien l’obligació de la defensa del Principat, només podien concórrer a les campanyes a l’estranger voluntariement. L’any 1632 es reprenien les corts i altre cop fracassaven les peticions dels reialistes. A més de la invasió de les constitucions, el braç eclesiàstic estava indignat amb el nomenament continu de bisbes castellans al Principat, alguns d’ells intentaren que les prèdiques es fessin en castellà, Pau Claris destacà com opositor a la imposició de la llengua a l’església i en sortí victoriós. Tot plegat un abús de poder que pretenia, amb paraules del comte-duc: “reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferéncia” i que va originar la Guerra dels Segadors.

El Canonge de la Seu que esdevingué President de la Generalitat i restaurador de la Pàtria Catalana, moria tal dia com avui.

L’escriptor Francesc Fontanella escrivia, “Panegirica alabança del molt Illustre, y Reverent Doctor Pau Claris, Canonge de la Santa Iglesia Cathedral de Urgell, Deputat Eclesiastich del Principat de Cathalunya”, l’agost del 1641, en honor al restaurador de la pàtria.

Monument a Pau Claris, Passeig Lluís Companys. Barcelona.

Monument a Pau Claris, Passeig Lluís Companys. Barcelona.

Desprès de la Guerra de Successió i que Felip V culminés amb èxit el pla que havia ideat 80 anys abans el comte-duc d’Olivares, s’intentà soterrar la memòria de qui fou el President de la Generalitat quan Catalunya desafià el “Imperio español”.

Acabem amb el discurs que, segons Francisco Manuel de Melo, oferí Pau Claris a la Junta de Braços on es decidí el trencament amb la monarquia hispànica, el 10 de setembre de 1640, és la rèplica de Pau Claris al reialista Pau Duran:

“…Heu escoltat atents la prèdica d’aquest meu docte prelat. Ara us prego, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d’aquestes i d’aquelles paraules, car jo sé que la meva opinió no prendrà forces en la meva autoritat per a persuadir-vos, ans en si mateixa. No crec que aquest baró que heu escoltat pensi diferentment del consell que us ofereix. No penso pas tan impiament, ni m’avindré a entendre que es el pastor mateix el qui mena les ovelles a l’estació del llop. Ans arribo a persuadir-me que aquells homes alletats per la servitud ignoren del tot aquella disposició i llibertat de l’ànim que ha de menester el vertader republic, per ventura el més prudent, o el més temperat, de tots els qui som ací. No, per cert, l’avantatge que ens porta no és altre que haver perdut el sentiment de tan exercitada la paciència en d’altres oprobis, puix que, com a nobilíssims catalans, voleu regular les vostres accions per la norma de les humilitats i llagoteries d’un home, antic cortesà. Heus ací Catalunya, esclava d’insolents, els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira, els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d’or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres. Però, ¿com han de tractar amb reverència els palaus els qui no es refusen a ésser incendiaris de temples? I doncs, davant totes aquestes desgràcies, n’hi ha que pretenen ara de persuadir-nos d’amples negociacions i mansuetuds. Vertaderament, el qui corregeix el foc amb delicades vares, més aviat l’ajuda que no pas el castiga. Divina cosa és la clemència; però, tocant a l’honra de sa casa, Crist mateix ens ensenya de descenyir-nos el cordill contra els seus enemics fins a tirar-los-en fora. Diu que hem d’emprar mitjans suaus; això és, sens dubte, acusar la nostra justificació. ¿Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre pais serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep, les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s’acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres. Rompre les venes al primer batec dels polsos, no ho aprovo. Vegeu, però, senyors, que molt dissimular amb els mals és augmentar-ne la malícia: allò que ara podreu estroncar amb una demostració generosa, no ho adobareu pas després amb molts anys de resistència. Com més us encareix la pietat del vostre príncep, tant més hem d’assegurar-nos que no castigarà la defensa com a delicte. Perquè l’àliga sigui la sobirana entre els ocells, no pas per això deixa d’armar d’urpes i de bec els altres ocells inferiors; jo crec que no és perquè hi competeixin, ans perquè puguin conservar-se. Els homes van fer els reis i no pas els reis als homes; els homes els van fer homes, perquè si ells mateixos s’haguessin fet, més altament s’haurien fabricat. És clar: puix que essent ells a la fi homes fets per ells, a alguns, oblidant llur principi i llur fi, els sembla que amb la porpra han vestit una altra natura. Jo no comprenc pas dins aquesta generalitat tots el princeps, ni pròpiament el nostre rei, ans reconec en la seva reial persona virtuts dignes d’amor i reverència. Però sigui’ns licit de dir que, per al vassall afligit, tant se val que el govern es malmeti per malícia o per ignorància. Per a nosaltres, senyors, tals són els efectes. Ací disputem de la causa, puix que, si veiem que per mitjans fàcils caminem vers la nostra perdició, ens convé mudar de via. Ja no cal ventilar si és que ens cal defensar-nos: ja ho ha determinat la fúria de qui ve a cercar-nos; sinó que hem de creure que no solament és conveniència temporal, sinó ans obligació en què ens ha posat la natura; són els mitjans allò que ara sembla més difícil de trobar. Enteneu, senyors, que ningú no es troba amb la perla en la superfície del mar. (…) Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d’aquest imperi, ¿com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l’esclavitud; a aquesta seguiran les altres. Oh!, no us excuseu pas vosaltres de la glòria de començar primer! Biscaia i Portugal ja us han fet senyals; no és pas de creure que ara callin de satisfetes, sinó de respectuoses; també la seva redempció està a càrrec de la vostra gosadia. Aragó, València i Navarra, és ben veritat que dissimulen les veus, però no pas els sospirs. Ploren tàcitament llur ruïna; i qui dubta que, quan sembla que són més humils, estiguin més a la vora de la desesperació? Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions. Demaneu als seus habitants si no viuen envejosos de l’acció que portem per a la nostra llibertat i defensa. Doncs, si aquesta consideració us promet aplaudiment i aliança dels regnes d’Espanya, no em sembla més difícil la dels seus auxiliars. Dubteu de la protecció de França, essent una cosa indubtable? Digueu: de quin cantó us ve el dubte? (…) Anglesos, venecians i genovesos, en Castella, només hi estimen el propi interès; la busquen com a pont pel qual passen a llurs repúbliques l’or i la plata; si els seus tresors prenguessin un altre camí, aquell mateix dia haurien cessat llur amistat i aliança. Els atentíssims holandesos no hauran de veure amb mals ulls que repetim les petjades per on van caminar gloriosament a llur llibertat, ni ens negaran tampoc les assistències, si els les demanem, subministrades aquests dies a altres nacions, ja que, un cop introduïda la guerra a Espanya, els socors de Flandes hauran de ser més contingents, i tot això és favorable als seus designis. (…) ¿Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? ¿No sou, vosaltres, descendents d’aquells famosos homes que, després d’haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assot a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d’aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l’imperi oriental que subjugava Grècia? ¿I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. ¿I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? (…) Si us detura la grandesa del Rei Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por. (…) ¿No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s’ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n’oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregunteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgores, que les ànimes passen d’uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d’altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi. (…) Jo no sóc d’opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contingents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d’aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l’aconseguiu, l’executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d’un cop la miserable província a d’altres homes més venturosos. I si a mi, com aquell que més tendrament viu, sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l’acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi; atieu amb la vostra humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonas; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d’aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l’enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d’ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions. Morí jo, mori infamement, i respiri i visqui l’afligida Catalunya….”. Text extret de Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, de Don Francisco Manuel de Melo. Traducció de Fèlix Cucurull a Panoràmica del nacionalisme català.