Què passava l’endemà del Corpus de Sang?

tractat_pirineus

L’endemà de la mort del virrei continuava l’avalot a Barcelona contra funcionaris reials.

…Y tanbé cremaren tot lo que trobaren a casa de Monrodon, al carrer Ample. Als quatre cantons, de la Carniseria d’en Sors y de misser Vinyes y del de Monrodon, de tot feren un foch, als quatre cantons del carrer Ample, que y avia un grandísim foch…” dietari Miquel de Parets.

Les forces gremials protegien el banc de la ciutat, però no es van encarar amb els segadors.

L’11 de juny, els consellers van aconseguir que els segadors sortissin de la ciutat fent córrer el fals rumor que els terços amenaçaven Girona.

El que estava en perill era la ciutat de Perpinyà, on ja havien arribat els terços de Juan de Arce. La vila negava l’entrada als soldats, oferint-los allotjament a les afores.

El general d’artilleria Geri de la Rena era al castell de la ciutat, des de allí donava l’ordre de bombardejar Perpinyà (canons) fins que la ciutat obrís les portes de la ciutat als terços, enderrocant 526 cases.

A Madrid, en conèixer la mort del virrei Dalmau de Queralt, decideixen nomenar virrei al comte Enric III d’Empúries (Enric d’Aragó Folc i Cardona), el 19 de juny de 1640 ocupava el seu càrrec..

El 22 de juny es celebrava a la catedral de Girona la cerimònia d’excomunió dels terços de Juan de Arce i Leonardo de Moles i els altres, per l’incendi i saqueig de les esglésies, i les viles.

..subjecteulos Senyor y posaulos en mans del dimoni… sian breus los dies de llur vida…. resten sos fills orfens i vajan de una part en altra cercant almoyna… les erugas menjen y devoren llurs bens… devant de sos ulls muyran sos fills, y en una generació sia borrat son nom per sempre…. Vingals mal sobre mal i inquietut sobre inquietut…

El nou virrei marxava a Perpinyà el dia 22 de juny, acompanyat del diputat Tamarit, el bisbe de Vic i el d’Urgell, i d’un conseller de la ciutat de Barcelona. Ordenen als terços abandonar la ciutat i els allotgen repartits en poblacions veÏnes, mai en nombre superior a 12 soldats per casa. També empresonen a Geri de la Rena i Leonardo de Moles, acusats del Bombardeig de Perpinyà.

El virrei Cardona moria el 22 de juliol.

Els revoltats seguiren foragitant els soldats del Principat (Tortosa i Perpinyà seran el últims refugis de les tropes de Felip IV) i cercant els membres de l’administració reial, els reialistes acabarien exiliant-se, com el governador Ramon de Calders, que trobava refugi a Madrid.

Al setembre Felip IV fa públic que enviarà un exercit a “pacificar” el Principat. S’acompanya l’avís d’uns càrrecs contra el Principat per justificar-ne la invasió:

“Las cargas que su magestat haze al principado de Cathalunya:

1. Haver invadido las reales banderas de su magestat.

2. Haver sacado al deputado y demás presos de las cárceles.

3. Haver quemado a Montredón sin confessión.

4. Haver muerto el doctor Berart.

5. Haver muerto el virrey.

6. Haver perseguido todos los ministros reales y no haver hombre que por parte del rey ose mostrar la cara.

7. Tener impedida la justicia, que no se puede hazer nada.

8. Fortificarse sin licencia ni saber contra quien sino que sea contra su rey.” Dietari de la Generalitat, 1640, 438r

La invasió a les “reales banderas de su majestad” s’inicià amb l’atac a Riudarenes al terç de Leonardo de Moles. Que entre aquestes acusacions del rei hi figuri també l’assassinat de Mont-rodon denota la repercussió de l’esdeveniment que encengué la Revolta.

La Generalitat comença a accelerar les negociacions amb els possibles aliats, per organitzar la defensa del Principat.

10 de setembre. Pau Claris convoca una junta de Braços extraordinària per la defensa de la terra.

17 de setembre. S’organitzen les primeres companyies de defensa. S’anomenaran Almogàvers, més endavant rebran el nom de Miquelets en honor a un dels seus fundadors.

23 de setembre. Setge d’Illa (Rosselló), per part de les tropes hispàniques que hi ha a Perpinyà, comandades per Juan de Garay.

24 de setembre. Pacte de Ceret, per aconseguir ajuda militar francesa.

29 de setembre. Amb l’ajuda de les tropes franceses es trenca el Setge d’Illa.

24 de novembre. L’exèrcit de Felip IV, comandat pel marqués de los Vélez (30.000 homes) entre per Vinarós. La por a que la rebel·lió s’estenguí als demés territoris de la corona d’Aragó fa que l’exercit entri pel País Valencià.

1 de desembre. Portugal es rebel·lava contra la monarquia hispànica i declarava la independència. El comte-duc d’Olivares concentrava tots els seus efectius en la recuperació del Principat.

8 de desembre. Invasió de Catalunya. Comença la Guerra dels Segadors (enllaç)

15 de desembre. L’exèrcit de los Vélez massacrava 1100 persones a Cambrils, quan aquestes ja s’havien rendit. (enllaç)

24 de desembre. Caiguda de Tarragona (enllaç).

16 de gener. La Generalitat proclama la República Catalana, sota protecció francesa (enllaç)

21 de gener, 1641. Martorell, abandonada pels francesos, cau a mans de l’exèrcit castellà (enllaç), altre cop es massacre els supervivents un cop rendits. Els francesos es retiren fins al Rosselló

23 de gener, 1641. Es proclama Lluís XIII com a comte de Barcelona, al·legant que és descendent de Carlemany, d’aquesta manera s’aconseguiria major suport militar francès.

26 de gener, 1641. Batalla de Montjuïc, a Barcelona. L’exèrcit castellà és agafat per sorpresa i derrotat contundentment pels catalans amb important pèrdues (enllaç)

27 de febrer ,1641. Mor, enverinat, Pau Claris. (enllaç)

Maig. Ratificació d’acords amb França, pels quals Catalunya passa a ser una república dintre del regne de França. El general Brezé jura les Constitucions Catalanes en nom del rei de França.

Agost. Mor Leonardo de Moles d’un tret de canó durant el setge de Tarragona.

Conflictes amb soldats francesos al Camp, a l’Urgell, a l’Empordà i al Rosselló. Els conflictes amb els soldats francesos seran continus en els propers anys.

 

1642

29 d’agost. Ocupació de Perpinyà pels francesos.

 

1643

17 de maig. Olivares és destituït i exiliat a Toro.

 

1644

L’exèrcit francès de La Mothe fracassa en el setge de Tarragona.

Lleida cau a mans de Felipe IV.

 

1645

Descoberta una conspiració a Barcelona contra els francesos. Executats dos membres de la Generalitat.

 

1648

Pau de Westfàlia. Independència dels Països Baixos.

Setge de Tortosa, saquejada per les tropes franceses del mariscal Charles de Schomberg. La ciutat rebrà per part de Felipe IV el títol de fidelíssima i exemplar.

1652

Joan Josep d’Àustria, fill bastard de Felipe IV, captura Barcelona, desprès de 15 mesos de setge, i és nomenat virrei del Principat. La monarquia hispànica reconeix les Constitucions Catalanes. El Principat torna a la corona castellana.

1653 El virrei Joan Josep d’Àustria ordena el següent: ”Hase tenido por conveniente separar y quitar de lo público los escritos, actos y papeles que se huvieren hecho en tiempo de las alteraciones desse Principado“. Joan Josep d’Àustria ordenava treure de l’acces públic els papers i arxius relacionats amb la Revolta i Guerra dels Segadors.

1654 Els Diputats de la Generalitat fan entrega a l’administració reial dels següents documents, com consta al Dietari de la Generalitat, el 12 de març de 1654 :

a) un quadern, relligat amb pergamí, amb la correspondencia del comte-duc d’Olivares i el protonotari Villanueva amb el comte de Santa Coloma, és adir, el material incautat per la Diputació després de la mort del virrei, el dia de Corpus, que havia servit a Gaspar Sala per a la redacció del famós opuscle “Secrets Públics Pedra de Toch”; b) un plec de papers originals “intitulat tractat de aliansa perpetua entre França y Cathalunya”; c) pactes fets entre França i Catalunya; d) dos actes de jurament a les Constitucions del lloctinent mariscal de Brézé; e) “memorial dels teòlegs”; f) “altre memorial fet per los assessors de la casa de la Deputació”; g) “determinations fetes per lo estament ecclesiastich per la contributió del gasto del batalló”; h) “plica de I papers originals restituhits per lo dr. mr. Francesc Martí y Vilademor”; f) ”papers fahents per los auxiliars, un plec”.  (Font: Eva Serra, Catalunya desprès del 1652).

A partir d’aquest moment l’administració reial supervisaria les insaculacions, és a dir: l’administració reial donava al vistiplau als candidats a la Generalitat o al Consell, vetant els que li semblaven conflictius. Foren derogats tots els drets i privilegis, tant particulars com públics, concedits per la corona francesa.

1655 El 31 de març, Joan Josep d’Àustria fa una crida pública contra ”traydors, rebeldes e infels a sa magestat“. Una llista de 274 “traydors” a Felip IV acompanya la crida, dels quals en destaquem els següents: don Josep de Biure i Margarit, don Josep d’ Ardena i Darnius, el doctor en lleis Josep Fontanella, els també doctors en dret don Felip de Copons, Francesc de Segarra i Francesc Marti i Vilademor, o la vídua de I’impressor Lacavalleria, el notari Josep Fita o el poeta Francesc Fontanella (germà del jurista Josep i fill del també jurista Joan Pere Fontanella). I trobem membres de tots els estaments i de totes les classes socials, tot i que els sector de la pagesia es el més abundant.

1659 

Tractat del Pirineus. Passen a domini francès el Rosselló, el Vallespir, el Conflent i part de la Cerdanya, una cinquena part del territori de Catalunya. El govern de Felip IV cedia els comtats a França, sense cap consulta a les autoritats catalanes! 8 mesos després la Generalitat se n’assabentava i enviava carta a Felip IV, la qual mai fou resposta:

Lo consistori ha tingut notícia del tractat de la pau entre sa magestat, Déu lo guarde, y los christianíssim rey de França, y se ha dit que lo comtat del Rosselló se separaria del present Principat, restant baix obediència de França, lo que seria grandíssim dany y perjudici de aquest Principat. Y no obstant que prometem de sa magestat nos farà mercè en no permètrer esta separació per sa clemència y desitjar tots nosaltres y los del comtat de Rosselló restar baix sa obediència y ser sos vassalls, ab tot, considerant lo interès tant gran que lo Principat té, havem repensat si per la obligació de nostre càrrech devia fer lo consistori alguna diligència representant a sa magestat son real servei y lo interès del Principat”.

 

Què passava el 7 de juny del 1640?, el Corpus de Sang

cropped-corpus-de-sang.jpg Tal dia com avui, el 7 de juny de 1640, uns 500 segadors entren a Barcelona. A les 9 del matí es produeix una baralla al carrer Ample entre un segador i el criat d’en Montrodon que s’havia escapat de la crema de l’hostal a Santa Coloma de Farners. El criat reconeix al segador i volia escorcollar-lo per assegurar-se que no anava armat. El segador resulta ferit, corre la notícia i s’inicia l’alçament. Les autoritats són a missa, a l’ofici de corpus a la catedral.

Els segadors ocupen el palau del virrei, als crits de “Visca la terra”, “Muïren els traïdors” i “Mori el mal govern”. Les armes que duien eren majoritàriament pedrenyals, dagues i punyals. La mediació dels frares menorets del convent proper i de les autoritats i els bisbes de Barcelona, Vic i Urgell va impedir que cremessin la casa.

A mig matí els segadors cremen la casa de Gabriel Berart, jutge de l’audiència reial (Rambla/carrer del Carme) i saquegen les de Rafael Puig, Josep Massó i Jaume Mir, també membres de l’audiència, i la de Guerau de Guardiola, lloctinent del mestre racional de l’audiència reial.

Gent de Barcelona es van unint al motí.

A la tarda els avalotats cremen la casa del marquès de Villafranca, Garcia Álvarez de Toledo, capità general de les galeres reials. Els seus criats troben al dr. Gabriel Berart  de la reial audiència mort al convent de les mínimes. Corre el rumor que els criats d’en Toledo havien mort un conseller.

Els consistoris catalans recomanen al virrei que abandoni Barcelona. El virrei es refugia a les Drassanes pensant de fugir en una galera genovesa.

L’avalot arriba a les Drassanes. Els segadors esbotzen les portes del baluard de Sta. Eugènia, on era el virrei. El virrei fuig per les hortes de St. Bertran cap a la platja. Els amotinats, des de la torre del moll, impedeixen amb foc d’artilleria que la galera genovesa s’acosti a la platja. Abans d’arribar a la platja el virrei és encalçat i un mariner li enfonsa la daga.

Els fets del 7 de juny del 1640, son coneguts com a “Corpus de Sang” a rel de la novel·la històrica de Manuel Angelon Un corpus de sangre o los fueros de Cataluña, publicada el 1857.

Mort del Virrei

Hi ha molts textos per il.lustrar els fets del Corpus. Veiem com ho relatava, extensament, el pelleter barceloní Miquel de Parets:

 

…Arribat que fou lo dia de Corpus, que comptàvem als 7 de juny 1640, hi avia mols segadós en Barcelona y aportaven moltes armes. Y al dematí, que devían ser algunes nou hores, un criat de Monrrodon, que anave ab un altro, encontrà un segador prop Santa Mònica y lo volgué regonèxer, y ell, no volent-se dexar regonèxer, volgué avalotar-se, y lo dit criat li donà dues punyalades, a bé que no morí. Arribada la nova als segadós, que eren a la Ranbla, de que los avían mort un segador, se ajuntaren, que eren més de quatre ho sinch-sens, y de prompte cridaren: «Visca la terra!» y «Muyren los traidós!», y tots juns se n’anaren a casa del virey per voler-i posar foch. Y anaren a un forn que y avia prop y aportaren alguns fexos de llenya y la posaren a la porta, y allí tots ab grans pedrenyals, perquè ningú no·ls digués res.

 

Vist assò per los frares de Sant Fransesch, de prompte hisqueren tots ab un Cristo gran y se’n pujaven sobra la llenya, y, agenollats, los pregaven per amor de Déu que se n’anasen. Y ells no estaven, per axò, de posar-i foch, y los frares posaven lo Cristo sobre la llenya y los segadós lo·n treyen. Y vist que no u podien remediar de aquex modo, los fou forsat de traure-y lo Santísim Sagrament, que alesores lo avían tret per dir l’aufissi, y axí lo tragueren y lo posaren a la porta del virey, sobre una taula. Y la casa estava tota tancada, y finestres y tot, que no·s veya ningú.

En aquex endemitx vingueren los consellés y diputats y tres bisbes, que era lo de Barcelona y lo de Vich y lo de Urgell. Y en aquex instant, alt a la muralla, mataren un segador ab desgràsia. Y fou que, com ells anaven tan alianats ab les armes, la xispa de un segador se desparà y tocà al cap de hu que li anave davant y li féu surtir lo servell del cap. Y en aquex instant que·s desparà aquexa sispa, volgué la desgràsia que se asertà a hubrir la finestra de palàsio un cavaller, y no faltà qui comensà a dir que de palàsio avían tirada la escopetada que matà lo segador. Y tornant-se a endignar més, hi volien posar foch de qualsevol manera. Y los bisbes y consellés foren aquí, y en bones paraules los anaven abonansant, suplicant-los molt, per amor de Déu, de que no fesen un tal, perquè llansaven a perdre Barselona. Y lo millor era que ningú del poble manut no·ls venia quantra, perquè veyen los grans danys avían causat en Catalunya y lo que avían amanesat en Barcelona; y axí los segadós, com eren tans y ningú no·ls deya res ni·ls feyan contrari, éran senyós. Y entre los bisbes y consellés los abonansaren, aquella vegada, y los consellés se·ls ne aportaren devés la Ranbla, y que se aquietasen y que no·s moguesen.

Los bisbes restaren al pla de Sant Francesc ab lo Santísim Sagrament, que y estigueren molt bon rato, ab molt bon sol que feya. Y aprés aportaren lo tàlem y tornaren-lo a Sant Fransesch, a bé que, de la porta del virey fins a Sant Francesc, estigueren prop de una ora: que axí com se’n volien anar, que la gent se movia, ja totom se avelotava y ja·s pensaven que y avia soroll; que no veyen moura un gat que ja feyen la gran corredisa, que·s creyen que y avia avalot; y per tres vegades hi agué corredisa y, a la darreria, determinaren de entrar Nostro Senyor en Sant Francesc, y los bisbes aportaven lo tàlem. Y la Siutat féu posar dues ho tres companyes de guarda al pla de Sant Francesc, per guardar la casa del virey, guardant los cantons y no dexant pasar ningun segador.

Tornant en los segadós, que los consellés los dexaren a la Ranbla suplicant-los se aquietasen y no moguesen ninguna cosa. Però ells, endignats y colèrichs —que ja parexia que Déu los inspirava les trasions que se anaven ordenant en aquest Prinsipat—, tots juns determinaren de anar a casa de misser Balart, jutje de la Audiènsia —que estava a la Ranbla, prop del cantó del carrer del Carme—, anant ab grans crits que ell era dels traÿdós. Y lo tenían molt de tema perquè, en lo tems de fer los soldats per a Salses, estigué en Granollés y arroïnà tot lo Vallès, que se aprofità moltísim; y com los de més segadós eren de aquexa part del Vallès, lo tenían molt a cap de llibre. Y axí tots juns anaren en sa casa, y no li volgueren cremar la casa perquè la[s] casa[s] dels costats no patisen, però tragueren-li tots los motbles de casa al mitx de la Ranbla y los hi cremaren tots: arquimeses, cadires, caxes, llits daurats, roba de lli y de llana, tota la llibreria y prosesos, cortinatjes de llit y de parets, fins a sachs de moneda posaren al mitx del foch, de modo que no y dexaren cosa, aseptat los quadros y figures de sans, que era una terror vèurer las riqueses que posaren en aquell foch, y entretant que cremave, estave tot enrotllat de segadós, guardant que ningú no tocàs ninguna cosa fins a tant fos tot cremat. Acabat que fou de cremar, se n’anaren tots Ranbla amunt cridant grans crits de «Visca la terra!» y «Muyren los traÿdós!». Y se n’anaren a casa del don Garau Guardiola, que estava prop lo portal de l’Àngel, y era mestra major del resional, y tanbé deyen avia fetes moltes maldats y s’era molt aprofitat ab lo de fer anar lo bestià de la pobra gent a Salses, y se aturave los dinés y no·ls pagave, y si·ls hi gosaven demanar dues ho tres vegades, los amenasava de presó; que la pobra gent tenia gotx de cobrar lo bestià, que mols n’i agué que·ls hi perderen, y altros espatllats y encara mal pagats, que avían de pendre lo que·ls donave. Y axí, endignats de assò los segadós —que n’i avia alguns que estaven nafrats de aquex cas—, se n’anaren en sa casa y ho feren pròpiament com a casa de misser Balart, que li prengueren tots los motbles de sa casa y los hi cremaren al mitx de la plasa de Sant·Ana, que li cremaren grandísimes riqueses, fins a bufets y arquilles guarnides de plata, y brasés de plata, tapiseria y sedas, y motbles de aram y coure: tot se fongué al mitx del foch, de modo que valia mols milanàs, cremant portes, finestres y tot lo que trobaven. Y aportaren lo Santísim Segrament del Pi, y no y bastave res, perquè ells deyen «Visca la santa Fe!»; que, ja que no avían volgut castigar los que cremaren les iglésies, que ells los volían cremar a ells, pus que u conportaven, y que ells tornaven per la santa Fe y per la pàtria.

Acabat que agueren a casa de don Garau, se n’anà tota la bulla per lo carrer de Sant·Ana amunt, y al cantó del carrer dels Àngels estava la cotxeria del duch de Fernandina, general de les galeres de Espanya, que era hu dels pijós traÿdós que teníam en aquesta terra. Y axí espatllaren les portas de la cotxeria y tragueren los cotxos y carrosas y carrosillas y lliteras, y ho aportaren al foch que avían fet de casa de misser Balart —que l’avían fet devant de la font de la Ranbla, y, com encara cremava, ho aportaren allí—, que avían fet un foch que tenia de part a part de la Ranbla. Y cremaren una carrosilla tota daurada que valia dos mil escuts, tota vedrieras, que era cosa de mirar, y los cotxos tanbé, tots nous.

Cremat que agueren axò, anaren a la casa a ont estave dit duch de Fernandina (el cap de les galeres, el marqués de Villafranca), que era al costat del monestí de les monjes dels Àngels, a bé que ell no y era, que era fora ab les galeres, però en casa hi avia sis ho set criats que li guardaven casa. Aquí ja s’i comensà a mesclar ab los segadós molta gent de la terra, perquè tenían molt de tema al duch. Y volent entrar dins casa, los criats éran dintre volgueren fer tornes, de dalt enfora, tirant algunes escopetades. Com la gent véu axò, determinaren de posar-li foch en casa y fer-la volar, pus estava en lloch a ont no podían fer dany ab altres cases. Vist los criats que tenían foch en casa y que no podían escapar, tingueren per bo de fer un forat a la paret del monestí de les monjas y pasar al monestí. Com la gent de la terra véu que se n’entraven al monestí, determinaren de entrar al monestí per part de les monjas y, entrats que foren dintre, trobaren sis criats del duch: allí los mataren a tots. Y tanbé rebé una desgràsia en dit monestí un capellà del Pi que sonave lo baxonet. Y fou que, al tems que los criats del duch passaren al monestí, aquex capellà entrà, per la part de les monjas, a dit monestí, per poder confesar algú; y com a la part de l’ort y avia gent que estava mirant per les finestres ab mosquets per veure si se n’escalaria algú, com aquex capellà era dintre, volgué éser curiós en anar a hubrir una finestra per mirar; bax agué-y algú que, de bax enfora, estava asestant a la finestra, y, sens tenir atendènsia qui era, va tirar y posà-li la pilota del mosquet al mitx del front, y allí morí de prompte; que ningun altro no y prengué dany sinó aquex. Però los criats, tots sis moriren, y la casa, tota se cremà y tota anà a terra.

Tornant en lo virey, ja·s pot pensar qual devia estar en aquesta ocasió, que, no tenint-se per segur en casa, de les guardes que la Siutat li avia posades, entre dotze hi huna se n’anà de palàsio, juntament ab son fill y alguns cavallés de la terra. Y se n’anà al baluart de Santa Eulària, que és a la torra de les Puses, que la Siutat hi tenia una companya de guarda de dias y de nits. Y estigué allí un bon rato, y li digueren que no·s mogués de allí, que allí estaria segur, que ningú no u sabria, y que los consellés l’agueren posat allà a ont auria volgut. Mes no faltà un cavaller que li digué que no era reputasió sua ni del rey que ell se retiràs en ningun presídio de la Siutat, avent-hi presídio del rey. Y axí parexia que ja no trobava lloch, com aquell qui té ja la bascha de la mort. Y axí en lo punt se n’anaren a la Drasana y se tancaren molt bé, y tancaren un rastillo que avían fet a la porta de dintre. Y dins hi avia mols soldats de totes nasions, que a tots feren pendre armes. Y dintre hi avia més de sinquanta cavallés ab lo matex virey, y tanbé hi entraren los tres bisbes pregant-lo que se enbarcàs, pus allà tenia una galera de Gènova que ja estava devant la Dresana per enbarcar-lo. Y ell no volgué enbarchar-se, pensant estar segur allà.

Vist per los señós consellés la siutat com estava avalotada y que no y avia ningun remey de sosegar aquestes coses, feren fer moltes crides que, pena de la vida, totes les companyes, ab les armes, acudisen a Casa de la Siutat, y de allí donaren puestos a totes per poder espargir aquesta gent. Mes com la gent de siutat venían en favor dels segadós, ningú no·ls feya contrari, perquè ells fèyan lo que devían fer per profit de la terra. Y vist per los señós consellés que la cosa anave pijorant, determinaren de anar-i ells matexos ab les gramalles. Y al tems que se n’anaren de Casa la Siutat, anaren a casa don Garau Guardiola, y ja los segadós foren fora de allí, que eren a casa del duch de Fernandina. Determinaren de anar allà, y al tems que arribaren allà, que lo gran avalot y era, los criats del duch tiraven de dalt enfora, y algun conseller, ab lo apreto de tanta gent, entropesà y caygué. Pensà la gent que l’avían tocat. Vingué un tan gran avalot de que los criats del duch avían mort un conseller, y no·s pot pensar sinó que algun mal esperit posà aquexa veu, perquè ab un punt se sabé per tota la ciutat. Y alesores se avelotà tant la gent que no parexia sinó que lo infern s’era girat en Barcelona, perquè la gent anave cridant ab grans crits: «Visca la terra, que los castellans an mort un conseller!» Y alesores tot lo avalot de la gran gent se n’anà devés la Drasana, y totom ab grans armes. Y vist que la Drasana era tancada, cridaren: «Assí són los traÿdós!»; comensaren a posar foch a les portes de la Drasana, y com lo portalé véu que les portes se cremaven, alesores obrí. Y la gran fúria de la gent entrà dins ab gran ínpetu. Y com lo virey véu tanta fúria de gent y li va arribar la nova de que avían mort un conseller, alesores ell digué: «Un conseller an mort? Jo só mort. Sàlvie’s qui puga!» Y ell estave dintre, a ont fan les galeres, ab moltísims cavallés, forastés y de la terra, y ab los tres bisbes. Y com ell se sentia molt cu[l]pable, que deyen que ell era lo cap de la trasió de Catalunya, lo matex pecat lo féu confondre: que mentres estaven cremant les portes, y aprés se torbaren a espatllar un rastillo que avían fet a la porta de dintre, y quantra la porta y avían posades tantes bigues, y mentre se torbaren ab aquexes coses, ell se volia enbarcar ab la galera de Gènova que estava al devant. Però no donaren lloch a la galera de que se acostàs, perquè avia acudida tanta gent a la torra de les Puses y baluart de Santa Eulària, que tiraven grans mosquetades de allí enfora. Y sense tenir orde de la Siutat, tiraren dues peses de artilleria a la galera, y axí tingué per bé de allargar-se de allà de la Drasana, y ningú no·s pogué enbarcar. Vist per lo virey que la gent estave tan desanimada y que tiraven tantes mosquetades a la Drasana, alesores, com véu que ja la gent estave per entrar a la porta de dintre, ell se despedí dels bisbes. Y los bisbes se escalaren, ab una escala de fusta, per darera la Drasana —que, si no·s fos demostrat que era lo bisbe de assí, tanbé l’agueren mort—, que agueren molt bé de cuytar y dexar-se anar per la paret de darrera. Tornant al virey, ell se’n pujà com a desesperat per dalt per lo baluart del Rey y, com estave endarrocat per la part de Sant Bertran, va exir per allí juntament ab molta altra gent. Y a la ocasió, tots los cavallés lo dexaren, que los de més d’ells se n’anaren devés Santa Madrona, y altros devés siutat y per la montanya. Y lo virey, ab alguns, prengueren per bax, per les roques de Sant Bertran, pensant que per allí estaria més segur. Y per allí se perdé: que, com lo gran tropell de la gent entrà dins la Dresa[na] y veren per a ont eren fugits, lo seguiren, y tans cavallés forastés com trobaven, tans ne mataven; que, abans de arribar al virey, ne trobaren sinch ho sis de mors a la vora de l’aigua, y lo més prop del virey trobaren un cavaller mort que avia mols anys que estava en Barcelona, que era un pobre cavaller que·s deya Ernandis, que lo virey li avia donat un aufisi a la Dresana, y aquex morí prop del virey. Y aprés trobaren lo virey, casi sota Sant Bertran, ja mort, que los peus li tocaven casi a l’aygua, tot descordat de pits, llevada la golilla y sense gota de sanch, a bé que tenia sinch ho sis punyaladas sobre del sagí. Y no faltà qui deya que, quant li pegaren, ja era mort, que, com l’omo era tan gros, y aver de córrer per aquell arenal y aprés saltar aquelles roques, y ab la còlera que tenia, pretenen que rebantà, perquè tenia un colpet al front, de la cayguda, y, com tenia les sanchs glasades, encara que li pegasen no li tragueren sanch. Tanbé se presumia que algú dels soldats ho cavallés forastés que estàvan ab ell ho feren, de còlera que tenían ab ell, pus ell era la causa. Que may se sabé qui ho féu…

 

No ens n’hem pogut estar de mostrar íntegrament el relat de Miquel de Parets.

El Corpus de Sang no fou la jornada més sagnant de la Revolta, les batalles d’Arbúcies, St. Celoni, St. Jeroni de la Murtra ho foren molt més. El romanticisme del noucentisme, i els relats de la jornada de Corpus que s’escriviren a Madrid, feren aquests fets més sagnants del que foren realment, durant els fets de corpus moriren entre 15 i 20 funcionaris reials. D’aquesta manera el virrei comte de Sta. Coloma de Queralt (Dalmau de Queralt III) trobava la seva fi.

 

Tampoc ens en podem estar de donar el relat d’un testimoni que acompanyava al virrei quan va morir, el criat andalús Santiago Domínguez de la Mora:

….En la villa de Vinaroz del Reyno de Valencia a diez y seys dias del mes de junio del año MCDXXXX. Santiago Domínguez de la Mora, natural de la villa de Niebla en la Andalucia, hedad de treynta y un años, testigo, jurado y interrogado, respondio sobre lo contenido en la cabeza deste proceso, y dice que acabada la campaña de Salsas, entro el testigo a servir al Conde de Santa Coloma de ayudante cerca de su persona. Y assi sirvió su cargo, asta que sucedio matar a dicho Conde como abaxo referira.

/ Y es que a siete deste mes de junio, dia del Corpus, por la mañana, entre las ocho y las nuebe, vio una pendencia el testigo en una calle de Barcelona (que comunmente la dicen el carrer Ample, junto a casa de Monrrodon) y oyo decir que en ella mataron un segador; y el deponiente haviendo oydo lo dicho, y por ver que se juntava mucha gente y que muchos se retiraban, principalmente soldados, tambien se retiro, y se fue a Palacio, y estando en el, luego successibamente vio que por junto Palacio passaban muchos segadores en camaradas, gritando y vozeando, visca la terra, mueran los traydores, aqui esta el traydor. Y habiendo llegado estas palabras a oydo de su Exª mando cerrar las puertas, y assi se hizo, y estandolo, luego empezo dicha gente de afuera a tirar arcabuzazos a las ventanas de Palacio, y el Conde mando se cerrassen, y que de adentro nadie tirase, y cerradas aquellas y sin tirar de Palacio, siempre de afuera continuaban en tirar dichas ventanas, gritando visca la terra y mueran los traydores, y como de dentro nadie ofendia, pusieron y pegaron fuego a las puertas de Palacio, lo qual obligo a que los religiosos del convento de San Francisco (que esta frontero a Palacio) saliesen con el Santissimo Sacramento debaxo del palio, llebando una vara el del obispo de Barcelona y otra el de Bique, y las otras, clerigos y personas ecclesiasticas, estuvieron muy grande rato en las puertas cantando, estando siempre el Santissimo Sacramento, y la gente que puso el fuego, no continuaron en querer quemar las puertas, y la leña y fuego que cabe ellas havia, se aparto, con lo qual se volvio el Santissimo Sacramento a su Yglesia, y los segadores y gran numero de gente que acudio gritando visca la terra y mueran traydores se fueron en la plaça delante Palacio, porque las compañias de la tierra los sacaron della, y pasando estovio entraron los Diputados en Palacio y hablaron a su Exª, y juntos el Conde y Diputados se salieron, y fueron a una torre que llaman de las pusas, orilla del mar, junto la tarazana, con fin de que su Exª se estuviesse alli, pareciendo ser puesto seguro para estar guardada su persona, yendo siempre a su lado el testigo. / Y habiendo unos que decian seria mas seguro estar en la tarazana, porque estando en ella habria comodidad de embarcarse, en caso de llegar a mayor aprieto. se fueron su Exª Diputados y demas gente a la dicha tarazana, donde dichos Diputados lo dexaron y se fueron. Y queriendo su Exª tratar de embarcarse, haviendo en dicha Tarazana algunos cavalleros deudos y amigos de dicho Conde, le dixeron no lo hiziese, que seria perder a la Ciudad, con lo qual no lo hizo. / “Y pasado medio dia entre una y dos horas poco mas o menos, llego grande numero de gente a las puertas de la Tarazana, y hallandolas cerradas hecharon fuego a ellas, y queriendo la gente y soldados que estaban en ella defender dicha puerta y reparar el quemarlas, mando el Conde no tirasen de adentro, porque seria mas irritarlos, y que se procurase reparar como pudiessen, y tratando de querer por dentro llegar al reparo del fuego, y en esse medio que su Exª. se embarcase en una galera que habia en Genoba, no pudieron conseguir lo uno ni lo otro. Porque desde dicha torre de las pusas, que señorea la Tarazana, tiraron tres cañonazos a la galera, y la hizieron retirar acia Monjui, i a arcabuzazos y mosquetazos desde dicha torre impidieron el llegar a dichas puertas a los soldados y gente que havia en la Tarazana, con lo qual quemaron y derribaron dichas puertas. Y estando ya su Exª y la gente de la Tarazana retraidos a un baluarte que ay en ella, viendo las puertas derribadas y entrar tanto número de gente, y que desde la dicha torre de las pusas les tiraban arcabuzazos, se salieron todos de dicho baluarte y de la Tarazana, y se fueron orilla el mar acia Monjui, con fin de embarcarse en dicha galera, yendo siempre el testigo y un capitan llamado Magi Esteba, que servia de maestre sala al Conde, acompañandole el uno a un lado y el otro a otro, caminando orilla el mar acia Monjui, llebandole en medio porque tubiese algun reparo a las balas que les tiraban y algun animo para sustentarse, porque caminaban por arenal, y haviendo ya caminado buen espacio de tierra y cansandose el Conde, se sento un poco; y luego obligado de ver los siguia tanta gente y que era el Conde de los ultimos, porque los soldados y otra gente de la Tarazana ya pasaban delante, se hubo de levantar y andar muy cansado y fatigado, y cargando siempre mucha gente amotinada, y tirandoles pedradas y arcabuzazos de la parte superior acia la montaña, fue forzoso que el Conde se volviese a parar, y ponerse al abrigo de unos peñascos por defenderse de dichas balas y piedras, y siendo en particular muchas las piedras que les tiraban gente de la misma tierra, empezo el testigo a dar vozes en lengua catalana, diciendoles no les tirasen que eran catalanes, a lo qual respondio uno de aquellos que tiraban las piedras, que era de la tierra, gritando que subiese Magin Estebe, encargando siempre el Conde al deponente que no hablase en castellano, y cargando siempre mas gente baxaron a donde estaba el Conde, el testigo y Magin Estebe, muchos dellos que havia de segadores y gente de la tierra que por sus vestidos y aspectos se conocia, y luego dispararon un pistoletazo al testigo que no salio de cañon. Y preguntandole de donde era, respondio que era de Vique, procurando lo mejor que podia hablar catalan, y preguntando le uno de ellos, que era segador, quien era el que estaba alli, diciendolo por una persona del conde, y respondiendol el testigo no lo conocia, se llego uno de la tierra vestido con diferente trage de segador, hombre sin pelo de barba, hedad de cosa veynte años, trage de marinero, muy cerca del Conde i dixo, cap de Deu, aso es el Virrey, y sacando una daga de cosa de palmo y medio de largo, le dio a dicho Conde una puñalada por la boca del estomago que la clabo toda, y luego se llego otro hombre que era segador y era tuerto, con la cara de señales de biruelas, de estatura alta, y dio tres o quatro puñaladas al conde por la barriga, y queriendo el que dio la primera puñalada dar otra y teniendo ya lebantada la daga, dixo otro hombre dellos, no teniu que donarli mes que aquex home ya es mort, y luego hecharon mano de las faldrigueras del Conde, del testigo y compañero, y se les tomaron y sacaron lo que habia en ellas, y al testigo se le llebaron cosa de cien reales de plata, dos sortijas, tomandoseles quanto tenian, exceptado la ropa. Y dice el testigo que quando dichos hombres empezaron a dar al Conde dichas puñaladas, estaba su Exª. entonces con un desmayo tendido en tierra muy cansado y fatigado del camino, pero quando le dieron dichas puñaladas, vio el deponente que abrio la boca como que moria, y es seguro murio de dichas puñaladas y lo vio muerto. “Y al testigo y su compañero, por decirles que eran catalanes los acompañaron asta la ciudad dicha gente que mato al Conde, y en el camino toparon mucha gente amotinada, y entre ella era la mas de la tierra, y diciendoles los hombres que los llebaban y acompañaron que el traydor ya era mort, y que el testigo y su compañero aunque eran criados del Virrey eran catalanes y no tenian culpa, decian dicha gente que topaban que los matasen tambien, que todos eran traydores, y con esto dichos hombres los pusieron en casa de un cirujano que se llama Matas en el carrer Ample, en la qual cassa haviendo llegado a ella para curar al compañero que tenia una herida de una vala y tambien para curar al testigo y al otro compañero que fingio estava tambien herido, dixo dicho hombre tuerto a la mujer de dicho cirujano que el havia dado la vida al testigo y al otro compañero y que el era el que havia muerto al Virrey, y esto es la verdad, y lo que sabe, porque siempre estubo al lado del Conde, y le asistio desde que salio de casa con los Diputados, asta que le dieron dichas puñaladas y mataron. Per juram. / Fue leido y per. /st. Tiago Dominguez de la Moral./ Pasó ante mi Mathias estaban Capater, secret.“. ACA – Consell d’Aragó- Secretariat de Catalunya -. Extret del llibre de Ferran de Sagarra “Les lliçons de la Historia. Catalunya en 1640″. Editat per l’Ateneu Barcelonés (Barcelona 1930).

 

Mentrestant, Felipe IV, després d’haver consultat el consejo de estado i la junta de ejecución, pren una sola decisió, destituir el virrei, sense saber que ja era mort.

Què passava el 6 de juny del 1640?

Barcelona XVII Tal dia com avui, el 6 de juny del 1640, el virrei demanava als diputats que l’anessin a veure al seu palau. El motiu d’aquesta crida el trobarem al dietari de la Generalitat:

…Y axí encontinent ses senyories anaren en casa de sa excel·lència consistorialment ab cotxos, acompanyats per los officials del General, los quals, arribats en sa presència los donà una carta de sa magestat, la qual rebuda y despedintse de sa excel·lència y a la que ja se’n anaven los tornà a cridar, hi·ls digué que lo millor se olvidava y era que sa magestat li havia enviat a dir que·ls digués estimava molt los bons officis que ses senyories feyen en servey de sa magestat, del que restava agrahidíssim y en particular los fets lo die 22 del passat…

El virrei entregava una carta de Felipe IV als diputats, i els agraïa les seves gestions per fer fora els revoltats que van entrar a Barcelona el 22 de maig.

La carta de Felipe IV deia el següent:

El rey. Diputados.

Del conde de Sancta Coloma, mi lugarteniente y capitán generala en essa provincia, he entendido el tumulto de gente popular que entró en la ciudad de Barcelona, de la que sigue la solevación de Sancta Coloma de Farnés y todo lo que succedió, y también la puntualidad con que os ofrecistes al conde para quanto fuese de mi servicio y remedio de las inquietudes y quanto ellas me tienen, con el sentimiento que es razón, por las muchas que hay para ello y por lo que devo desear y procurar la quietud de mis vassallos y que no se aparten del camino que pide la raçón y la fidelidad, tanto hago estimación de vuestro ánimo y de çelo y promptitud con que os ofrecéis a mi servicio y os doy muchas gracias, esperando, como os lo encargo afectuosamente que, por vuestra parte, en lo que entendiéredes convenir y os advertire el conde de Sancta Coloma, aplicaréys todos los medios que sean possibles para conseguirse la quietud entera dessa provincia, cumpliendo en esta parte con lo que devéis procurarla y que cessen las occasiones de tantos daños en deservicio de Dios y mío y descrédito de la provincia, que será el servicio que en esto reciviere igual al desseo de la quietud y de particular estimación y memoria en mí, y pues sabéis el estado que esta materia tiene y quan fácil me es el acavar con todos essos villanos solevados, como lo huviera(n) hecho los tercios el día de Girona, si huvieran tenido orden, os pido que me aconsejéys, como fieles vassallos míos y cuerpo tan principal dessa provincia, lo que se podría hazer para la breve quietud de todos, con advertencia de que son vasallos míos, aunque herrados y ciegos, y que el summo rigor sería grande daño para mí, como también el consentimien[to] total, mucho mayor para los desauciados, pues se imposivilitarían mi piedad y les facilitaría el yerro para adelante, y con esta atención y advertencia de que aunque herrados son hijos, me digáis como buenos vassallos lo que es conveniente para todos, assegurados de que mandaré castigar los desórdenes de la gente de guerra, sin ninguna atención a más que a la justicia y satisfación que a ella se deve dar, y por manos de ministros de la Corona. Dada en Madrid, a XXX de mayo MDCXXXX. Yo el rey.”. Dietari de la Generalitat, 1640, pàg. 1036.

En aquesta llarguíssima carta, Felipe IV, demanava als diputats que contribuïssin a aturar la revolta, ajudant al virrei en el que els demanés. També prometia que castigaria els “desordres” de l’exèrcit. El rei, quan redactà aquesta carta (30 de maig) encara no havia tingut notícia del que havien fet els terços a l’Empordà, ni de la crema de l’església de Montiró.

Remarquem aquestes paraules de Felip IV: ”…de la que sigue la solevación de Sancta Coloma de Farnés y todo lo que succedió…”. Un mes després que arribés la noticia a Madrid del que havia passat a Sta. Coloma i Riudarenes, el rei donava l’origen de la revolta als fets de Sta. Coloma, i deia que els seus vassalls estaven “herrados y ciegos”. El virrei havia reiterat tant la seva petició d’arrasar Sta. Coloma de Farners, que a Madrid feien als farnesencs culpables de tot, cegats allí de la veritat: l’origen de la revolta foren els abusos dels homes del rei, que es comportaren a Catalunya, la terra que havien de “defensar”, com si fos el camp de batalla. Tot per aconseguir dur a terme el pla del comte-duc per “reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia”.

El virrei escrivia a Juan de Arce (cap dels terços que es trobaven a Roses):

Sr. maestro de Campo Juan de Arce. — Estoy con tan vivo sentimiento de los desordenes y delitos cometidos por esos soldados, haviendo llegado aqui los actos de la visura de la quema de la Iglesia de Montiró, y también de muchas casas ….particularmente 28 del de Palafurgel, lugar affecto y que ha acudido al servicio de su Mag., de mas de haver robado, desperdiciando haziendas y maltratando los naturales, que asiguro á V. S. no se como se lo diga, si no quexandome de semejante desdicha y miseria y de que V. S. no lo castigue para dar satisfacion á Dios y al mundo quando no fuere para hazerme a mi merced como se lo tengo tan encargado, que asiguro á V. S. es la total causa déla commocion desta Provincia, y su perdición, tan en desservicio de su Mag., la qual, y la Divina principalmente, es fuerza queden muy offendidas, y viendo entre christianos cometen delitos tan sacrilegos que no se pudiera esperar menos de los ereges enemigos de nuestra fe. V. S. no cumplirán con Dios, con el Rey, ni con el mundo, sino hace tal demostración que se conozca su zelo, prendiendo luego como se lo ordeno, los capitanes de las compañías que se hallaren culpadas en estos excessos y arcabuceando los soldados que los huvieren cometido, de manera que sea exemplo, asi para que los demás no se desmanden, ni cometan insolencias ni desordenes deste ni otros géneros, como para que el mundo entienda que no se han consentido ni tenido de ellos todo el sentimiento que se deve, y advierto á V. S. que quedo esperando aviso de lo que se ha executado en esto, y de que tercio son los culpables (que entretanto estaré con la mayor inquietud del mundo) y he dado a su Mag. quenta de todo esto, juntamente con que he dado á V. S. esta orden muy apretada, para que la execute irremissiblemente Guarde Dios á V. S. como desseo. Barcelona a 6 de Junio 1640” MHE, vol XX, pàg. 403.

El virrei ordenava a Juan de Arce que acabés d’una vegada per totes amb els desordres. Amb els excessos comesos a l’Empordà ja s’havia sobrepassat el limit i no es feia altre cosa que justificar la revolta. El virrei, ara menys cec que fa un mes quan demanava que es donés a SCF “un castigo del que les quede eterna memoria”, s’adonava dels seus errors i de la magnitud de la revolta, havia vist ben aprop la fi del seu virregnat el dia 22 de maig quan entraren els revoltats de Barcelona.

Qui sembra recull, i érem en temps de sega….

Què passava el 5 de juny del 1640?

3620029873_ebbcabc5fc_z
Tal dia com avui, 5 de juny del 1640, començaven a arribar segadors a Barcelona. A principis de juny acostumava a arribar a Barcelona gent de la pagesia, que es llogava per segar els camps de la ciutat. Amb l’ambient caldejat que hi havia al Principat al virrei no li feia cap gracia l’arribada d’aquests jornalers, va intentar convèncer a les autoritats de la ciutat que els hi prohibissin l’entrada. El Consell de Cent va rebutjar la proposat del virrei, els segadors podien entrar a la ciutat.

El pelleter Barceloní Miquel de Parets ho explicava al seu diari:

…Tornant ara en lo de Barcelona, que lo senyor virey estave ab molta temor, vista la alterasió de la gent y lo poch temor que li tenían, y com estàvem sobre del segar, sempre temé que per part dels segadós li avia de venir algun gran dany. Y axí suplicà als senyós consellés se servisen de no dexar entrar ningun segador en siutat, sinó que restasen fora, per a llevar los escàndols porían causar en Barselona. Y axí los senyós consellés, com veyen que era cosa tan nesesària lo del segar, no volgueren posar-o en axò, que si se ajuntaven tots y se n’anaven no restàs lo pla de Barcelona sense segar, y axí no ho feren. Ell, que agués remediat los danys avían fets los soldats, com la Siutat y Diputasió le y suplicava, y no foren arribats als medis que arribaren. Y ell era la culpa de tot; per lo tant, ell ho pagà, de manera que estigué ben pagat...”

 

Les galeres del marqués de Villafranca arribaven a Barcelona, provinents de Roses. A la ciutat havia de desembarcar don Juan de Benavides (inspector general de l’exercit), no ho podria fer degut a la multitud que s’esperava al moll. Les galeres marxaven cap a Cartagena. Els terços es quedaven a Roses, apunt per marxar cap el Rosselló.

Què passava el 4 de juny del 1640?

18 tercios-de-flandes
Tal dia com avui, 4 de juny del 1640, els terços seguien fent incursions a les viles veïnes de Roses. La ciutat de Girona es preparava pel que pogués succeir. El claver de Girona ho explicava, amb una carta, al canonge de Barcelona Joan Roger:

…Avui diu son en Rosas y cada dia fan axidas en lo Empurdà se te per cosa molt serta an fet de dany més de cent sinquanta mil escuts. Lo Sr. Bisbe envie lo procés de tot a la Provincia, perquè dita Provincia li aconselle lo que a de fer, y com se ha de portar, perque a no donar-hi es cosa sertissima que estem perduts, Joan de Arces ha enviat a dir al Sr. Bisbe que ell de sas propias mans lo a de degollar y a de posar lo cap en una llansa y pasajar-lo per Catalunya, no obstant sap que lo Rey li a de llevar-li lo cap y al ultim sera forsos que los Eclesiàstichs auran de alsar bandera y anar-los a perseguir, quando no, nos trauran de nostras casas; també tenim per nova serta que a 8 del present vol entrar lo Francès en Catalunya, per ventura seria millor per nosaltres; ací en Girona nos estem fortificant moltissim per lo que es pot esdevenir tant de una part com de altra. Per no portar los pagesos en estos avalots ninguna cosa en plaça, no l’envio formatjes y algunes gallines, sera una altra ocasio…” “… Girona y juny als 4 de 1640. Joan Gansell, Claver”. MHE, vol. XX, pàg. 310.

La situació al Principat havia arribat a tal punt que era preferible una incursió de l’exèrcit francès al Rosselló, per així tenir allunyats els “tercios” del Principat.

Tal dia com avui arribava a la Generalitat la noticia de la marxa de l’exèrcit francès cap a la frontera:

“Copia de carta de Domingo de Guía.

“Illustrísimo señor. En este punto acaba de llegar un confidente, que me dice que ay un exército de treynta mil hombres, catorse leguas de aquí que, aunque no han llegado todos, más diez y siete mil y la mexor cavallería quien jamás se á bisto y que serán más de quatro mil. Ayer llegaron a Narbona y es cierto, entrando con estos treynta mil hombres aquí, entrarán esta plaça con los seys mil y con los demás a essa villa. Dios lo remedie como puede, y a vuestra señorías illustrísima guarde Dios como he menester y yo desseo. De Salsas y mayo 28 de 1640. La calidad destos trenta mil hombres son suecos y alemanes altos y algunos bo(r)goñones y, la mayor parte, franceses». Con estos avisos concuerdael marqués Gerrí de la Rena (governador de la guarnició de Felip IV al castell de Perpinya). A los venerables], nobles y ama[dos nuestros] los diputados [del General] de nuestro Principa[do de Cataluña]. Barcelona”. Dietari de la Generalitat, 1640, pàg. 1888.

 

Què passava el 3 de juny del 1640?

Palau_de_la_Generalitat_de_Catalunya Tal dia com avui, 3 de juny del 1640, començaven a arribar les noticies sobre l’incendi de Montiró i els saquejos de l’Empordà a la Generalitat.

La Generalitat, durant els primers conflictes amb els allotjaments, procurà denunciar els abusos, tant al rei com al consell d’Aragó, de res va servir. Els diputats començaren a organitzar actes de protesta (prohibir que es fessin balls en senyal de protesta pel patiment de la terra, no celebrar sant Jordi, vestir de dol…), com ja vam veure, el virrei i Montrodon s’encarregaren d’empresonar els responsables d’aquests actes. Amb el diputat Tamarit alliberat i tots els esdeveniments del més de maig, els diputats tenien ben clar que Tamarit no s’equivocava al més de març: calia expulsar els terços del Principat, ja que havien enviat a pastar fang les Constitucions de Catalunya.

La Catalunya del segle XVII gaudia, encara, d’autonomia vers el poder reial, el rei havia de jurar i respectar les constitucions, i els organismes de govern del Principat. L’òrgan encarregat de l’acompliment de les lleis catalanes era la Diputació del General (Generalitat). La Generalitat estava governada per dos membres de cada un dels braços: Braç Eclesiàstic (clergat), Braç Militar (noblesa), Braç Reial o Popular (integrat per membres de les ciutats i viles amb representació a les corts). El president era el diputat del Braç Eclesiàstic. L’altre institució era el Consell de Cent, format per 32 membres per cada estament: mercaders, ciutadans honrats, artistes i menestrals, hi havia representació dels més rellevants de cada població. El Conseller en Cap n’era l’autoritat superior.

La Diputació del General al 1640 estava formada per:

pau claris mitica

Pau Claris, diputat pel braç eclesiàstic i president de la Generalitat

Tamarit

Francesc Tamarit i Rifà, diputat pel braç militar

Josep Miquel Quintana diputat pel braç popular

i com a oïdors Jaume Ferran, eclesiàstic, Rafael Antich, militar, i Rafael Cerdà, popular.

A començaments de juny la revolta ja havia arribat a tot al Principat, el virrei s’adonava de la magnitud de l’alçament popular, i del perill d’un atac francès. Els terços havien d’abandonar Catalunya.

Què passava el 2 de juny del 1640?

Ciutadella de RosesTal dia com avui, el 2 de juny del 1640, els terços esperaven l’arribada de provisions a Roses, i també l’arribada de les tropes perdudes durant el camí.

Els consols de la vila de Roses, 3 dies després de l’arribada dels terços, veien com la vila quedava sense recursos per mantenir les tropes:

“Senyor Comte de Sta. Coloma (de Queralt).-Exm. Senyor.-Los tercios dels mestres de camp Juan de Arce y de Don Leonardo Moles ab los demés y la cavalleria, arribaren a esta vila y terme tres dies hà, que per la multitud de gent que porten y ser la terra tant curta com V.Ex. bé te experimentat, no dexan de donarnos grans inquietuts y molesties, respecte de no poder acudir ab les provisions y manteniments necessaris. Per nostra part havem procurat ab les viles de Castelló, Figueres y Peralada, acudan a esta necessitat; ab tot no hi basta lo manteniment de pa y demes coses. La cavalleria procedeix de tal manera que per aquest any estan segats los pans y demes grans, y a bé que lo dit mestre de camp Juan de Arce ha procurat y procura remediar estos inconvenients, ab tot no es possible, pus los cavalls han de menjar, y los soldats de necessitat han de coure ses olles y viandes, y com en este terme no hi ha sinó blats, es forçós los vagen segant per a donarlos a menjar als cavalls, ni altre llenya sinó oliveres, los obliga haverles de tallar y rompre com ho fan, que es la major llastima del mon,……. Son Exm. Sr. estes coses ab tant excés, que serà forçós, si per V. Ex. de prompte no es remedia, de que los hajam de dexar les cases dins a la força, com lo han fet los dels arravals y pagesias, que tots les han desamparades, y anaronse à viure allí ahont Deu serà servit; em però, Exm. Sr., es cosa molt agre y llastimosa que esta pobre vila pague les culpes, pecats y mals que les demés han causat, majorment estant nosaltres en totes les ocasions tan promptes al servei de sa Mag., com los governadors d’esta plassa bé poden assegurar. Confiam que V. Ex. se servirà mirar estes coses ab ulls de clemencia, y en esta conformitat manarnos aliviar d’estes inquietuts y danys. N. Senyor la Exma. persona de V.Exª nos guarde los dixosos y felicisims anys de son desitx, ab entera salut y vida com havem de menester y sa divina Mag. te lo poder. Roses y juny 2 de 1640.-Excel·lentíssim Senyor.- Besem a V. Exª sos peus y mans.-

Los consols de la vila de Roses.” MHE, vol. XX, pàg. 401.

Els prop de 5000 homes que hi havia a la vila de Roses deixaven els camps sense blat, i els consols començaven a plantejar-se d’abandonar la vila, com ja ho havien fet la gent de les masies de fora muralles.

Què passava l’1 de juny del 1640?

castello_02 Tal dia com avui, 1 de juny del 1640, a Madrid havia arribat la noticia de l’alliberament del diputat Tamarit. A les juntes “de estado” y “ de ejecución”, es debatia com s’havia de conduir la revolta catalana, perquè afavorís els seus interessos.

Els terços de Juan de Arce romanen a la ciutadella de Roses, realitzen incursions a les poblacions veïnes, assaltant i robant les granges i masos.

Començava a circular la notícia de la crema de l’església de Montiró. El capítol de Girona, Antoni Vila, feia arribar una carta als diputats de la Generalitat:

…havem ab lo Sr. Bisbe acabat de fer la sententia de la crema de la Iglesia de Riderenes y del Santíssim Sagrament y publicada com V.S. veurà ab lo cartell enviem ab esta, ab la qual veurà V.S. los officis se son fets per dit negossi, com V.S. nos ha escrit.

Ab esta fem a saber a V.S. com los soldats après son arribats al Comtat de Castelló (d’Empúries) han cremada la Iglesia de Montiró y juntament lo Santíssim Sagrament de dita Parròquia, que nos ha causat gran dolor y affictió, y a tots los del Comtat gran terror, com la cosa demana. Supliquem à V.S. se servesca fer-ne lo sentiment que de V.S. se aguarda, que de tot sen farà gran servey a Deu, y tornar per la sua causa, y a nosaltres gran consuelo ab la ajuda de tot lo Principat com …….. a V.S. per empero que assi instarem al Sr. Bisbe ne fassa ab censures lo sentiment se deu. E Deu à V.S. guarde, Girona y juny al primer de 1640 -Molt il·lustres Srs.- Beso la mà de V.S.- Sos majors servidors- Los canonges y capítol de la de la Santa Iglesia de Girona.

Altre cop, l’església es tornava a mobilitzar per condemnar els actes dels soldats.