Reconquesta de Salses, 6 de gener de 1640

 Avui fa 375 anys la fortalesa de Salses era recuperada. El 9 de juny de 1639 les tropes franceses sota el comandament del príncep de Condé havien envaït el Rosselló, l’11 de juny capturaven el castell d’Òpol. El 19 de juliol de 1639 l’exercit francès aconseguia obrir una bretxa a la fortalesa de Salses i prendre’n el control, el baró d’Espenan comandaria la fortalesa durant l’ocupació francesa.

D’ençà de la declaració formal de guerra entre França i la monarquia hispànica (1635) les dues parts aprovaven un front als Pirineus en el marc del conflicte de la Guerra dels 30 anys. Els primers ja havien demostrat el seu interès en la ocupació del Rosselló, envaint-lo els anys 1542, 1543, 1597, Lluís XIII i el cardenal Richelieu volien que els Pirineus fossin la frontera amb els territoris peninsulars de la monarquia hispànica. A Felipe IV i el conde-duque de Olivares el front pirenaic els anava com anell al dit per implicar els catalans en els seus conflictes per conservar la hegemonia a Europa i fer-los participar en el projecte de la “Unión de armas”(1626), un projecte que pretenia involucrar tots els territoris de la corona de Felipe IV a les seves guerres, fent una aportació de 140.000 homes. De Catalunya en volien treure 16.000 homes mantinguts i 250.000 ducats per any, una aportació que gairebé triplicava la de la resta de territoris amb relació al seu nombre d’habitants, Olivares va presentar el seu projecte amb un cens manipulat del Principat, al qual atorgava 1.200.000 habitants quan n’eren uns 450.000, el projecte fou rebutjat per anticonstitucional a les corts de Barcelona del 1626 i del 1632.

La confrontació al Rosselló també era l’excusa perfecte per portar tropes reials al Principat i provocar la indignació de la població i de les institucions catalanes. L’any 1624 Olivares havia entregat un conjunt de papers, conegut com a “Gran Memorial”, al jove Felipe IV, on li feia saber els seus plans de govern i les seves intencions de “…reducir estos reinos de que se compone españa al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia…”, entre les seves propostes per sotmetre tots els territoris de la corona a les lleis i maneres de Castella en destaquem aquestes:

 “El primero, Señor, y el más dificultoso de conseguir (pero el mejor pudiendo ser), sería que V. M. favoreciese los de aquellos reinos, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá, y con beneficios y blanduras los viniese a facilitar de manera que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria. El segundo sería si, hallándose V. M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación dándose la mano aquel poder con la inteligencia, y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso lo que tocase a las armas y al poder. El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería, hallándose V. M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiese de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla, y de esta manera irlo ejecutando en los otros reinos.”. Cánovas del Castillo: Estudios del reinado de Felipe IV, Madrid 1888, pàg. 56-60.

  El primer camí feia ja molt que s’estava duent a terme, donar dignitats castellanes a nobles catalans, matrimonis entre nobles catalans i castellans…. en definitiva, crear una classe noble, poderosa lligada i fidel als interessos de Castella, la grandesa enlluernadora de  l”imperio español” acapararia els interessos dels nobles ambiciosos. La invasió francesa del Rosselló era l’oportunitat perfecte per dur a terme el segon i el tercer camí del projecte centralitzador d’Olivares.

 Abans de tornar al tema que ens ocupa avui, l’aniversari de la reconquesta de Salses, permeteu-nos un incís. Com dèiem el primer camí ja feia molt temps que s’havia començat a dur a terme, hem de considerar el Compromís de Casp (1412) i el seu controvertit resultat, l’elecció del castellà Ferran d’Antequera com a successor de Martí l’humà, com un dels primers intents de castellanitzar la Corona d’Aragó. Els reis catòlics, Isabel i Ferran II, unien les corones de Castella i Aragó (1475) els seus descendents heretaven les dues corones. El resultat: guerres civils, revoltes remences… la història dels “vencedors” les ha atribuït als mals usos feudals, ni de bon tros en foren l’única causa, els intents de castellanitzar les institucions de la Corona d’Aragó en tingueren bona part de culpa. Finalment s’imposà el pactisme, els comtes de Barcelona, hereus de les corones, havien de reconèixer les lleis del Principat, jurar-hi fidelitat i respectar-les, només així serien reconeguts com a comtes de Barcelona i sobirans. Durant el regnat dels reis catòlics es descobreix el continent americà, avui podem afirmar que la descoberta no fou només una empresa castellana, també hi participà la corona d’Aragó. Ens allargaríem molt explicant el perquè els reis hispànics van reservar els drets de conquesta a Castella, pel tema que ens ocupa avui ens quedarem només amb el resultat: Castella forja un imperi, el Principat, arraconat de la conquesta, conserva les seves lleis, autonomia, i gestió econòmica. Un imperi espanyol que 65 anys després de la descoberta d’Amèrica es declara en fallida econòmica (record històric, és la primera economia en fer-ho i demanar un rescat), a partir de llavors els reis intentaran treure recursos econòmics dels territoris que havien mantingut al marge de les “glorias del imperio” per evitar la caiguda d’aquest.

L’església catalana tampoc escapà al procés castellanitzador, foren nomenats bisbes castellans per a les diòcesis catalanes, fet que indignà al braç eclesiàstic de la Generalitat, també s’intentà implantar la predicació en castellà. Als concilis de Tarragona de 1635-1637 es resolia que la prèdica s’havia de fer en la “lingua materna et cathalana”, el futur president de la Generalitat, Pau Claris, destacà en la defensa de la llengua durant els concilis.

El pactisme impedia la imposició de les maneres i les lleis de Castella a la Corona Catalano-Aragonesa, Olivares ideà un pla de govern que volia donar al rei un poder absolut, poder absolut a la manera de Castella.

El tercer camí, provocar “un tumulto popular grande” i amb l’excusa de apaivagar-lo imposar l’autoritat reial, sens dubte era el que tenia més probabilitats d’èxit. Les revoltes populars eren habituals a tot Europa durant els segles XVI i XVII, i sempre utilitzades per la oligarquia per imposar per la força la seva voluntat. La guerra dels 30 anys s’havia originat per les revoltes protestants de Bohèmia (1618) i forma part de la guerra dels 80 anys (1568-1648) causada per sufocar les revoltes populars contra els abusos de Felipe II de Castella als Països Baixos espanyols, la religió només era l’excusa per mantenir l’hegemonia dels Habsburg a Europa.

 França entrà en el conflicte de la guerra dels 30 anys, no per motius religiosos, ho feu per convertir-se en la nova potència europea. A França s’havia perseguit el protestantisme de forma severa, però el cardenal Richelieu no podia permetre una victòria de l’imperi dels Habsburgs, i es va alinear amb el bàndol protestant, malgrat que això li costes la denuncia de traïció de l’església catòlica (1635), i intentà enderrocar l’imperi dels Austries centre-europeus i hispànics.

 Oficialment França no entre en el conflicte de la Guerra dels 30 anys contra els Habsburgs austrio-hispànics fins l’any 1635, França havia signat la pau amb Felip II de Castella l’any 1598 i renunciava a la sobirania de Flandes i Artois. Amb el tractat de Londres (1604) Anglaterra també feia les paus amb els Habsburgs, França i Anglaterra deixaven de recolzar, directament, els Neerlandesos que s’havien sublevat contra la ocupació hispànica de les seves terres. Deixaven de recolzar els revoltats directament, però farien tot el possible perquè els Habsburgs no sortissin victoriosos del conflicte. Els acords amb França permetien els enfrontaments navals amb la flota hispànica, fet que feia impossible enviar tropes embarcades pel canal de la Mànega, i donava via lliure als atacs de la pirateria a l’atlàntic. França també recolzarà econòmicament a Gustau II Adolf de Suècia, ajudà a crear un potent exèrcit Suec per canviar el rumb que estava agafant la Guerra dels 30 anys.

 Amb el canal de la Mànega tallat i la impossibilitat de traslladar les tropes hispàniques travessant el territori francès, s’optà per enviar les tropes pel Mediterrani fins els territoris sota domini hispànic del nord i el sud d’Itàlia, fent l’anomenat “camino español” fins a Brussel·les.

El gener de 1625 França ocupava la vall de la Valtellina (Milanesat) per frenar el pas de tropes als Països Baixos, era evident que França s’acabaria implicant directament en la Guerra dels 30 anys. Els ports catalans eren la sortida de l’etapa marítima del “camino español” des de l’inici del conflicte als Països Baixos fou habitual el pas de tropes pel Principat, amb els habituals desordres que ocasionaven les tropes al seu pas, i intents de lleves poc exitosos.

 El conflicte de la guerra per la possessió dels Països Baixos fou, en bona part, el que provocà la ruïna de Castella, un regne que vivia un “Siglo de oro” cultural, però les arques reials n’eren buides. Com acostuma a passar, la seva ruïna provocà també la dels seus aliats i creditors.

 Com hem dit abans les institucions catalanes havien rebutjat el projecte de la “Unión de armas”, també havien rebutjat la imposició dels quints, un impost que ja fou reclamat per Felipe III, que demanava a les viles catalanes una cinquena part de les seves rendes, Felipe IV també el volgué imposar, igual que amb l’intent del seu pare, no fou acceptat per anticonstitucional, la gestió dels impostos era competència de la Generalitat.

Els intents de implicar els catalans en el conflicte no acabaven de tenir el resultat esperat, al 1637 es reforcen les fortaleses de Perpinyà i Salses, Olivares llençarà un atac al fort Francès de Leucata, en el qual hi participaren 12000 infants, 900 d’ells catalans. L’assalt fracassa, l’exercit francès derrota les tropes de Felipe IV

Amb l’ocupació francesa de Salses Olivares donava per segur que els catalans s’implicarien en la seva recuperació. Les lleis catalanes impedien que els catalans anessin a la guerra si no hi anava el comte de Barcelona al capdavant, mitjançant l’usatge Princeps Namque, que no tenia validesa fora del Principat, fet que impedia obligar als catalans a participar en campanyes estrangeres, només ho podien fer voluntàriament. Amb la invasió del Rosselló els francesos ocupaven un territori català, els catalans tenien el deure d’intervenir-hi. Felipe IV no aniria al front, al seu lloc hi anà el seu lloctinent, el virrei Dalmau de Queralt III, comte de Santa Coloma de Queralt.

 Com ja s’havia fet anteriorment el virrei (lloctinent del rei al Principat) organitzà lleves voluntàries, s’acordà que els voluntaris només participarien a la guerra del Rosselló, que servirien per un termini màxim de 3 mesos, que podrien triar el terç (companyia) del que volguessin formar part i que no s’hi allistarien bandolers i homicides, d’aquests acords el virrei només es respectaria el primer i el tercer.

L’exèrcit destinat al Rosselló componia dels terços d’infanteria de:

 -Regiment del Comte-Duc (mestre de camp Juan de Arce)

-Terç aragonès de Justo Torres de Mendoza

-Terç del Comte de Molina

-Regiment de la Guàrdia de Sa Majestat (mestre de camp el Marquès de Mortara)

-Terç del Comte d’Aguilar

-Terç de Diego Caballero

-Terç irlandès del comte Tyrconnel

-Terç való del Baró de Molinguen

-Terç napolità de Leonardo de Moles

-Terç napolità de Jeronimo de Tutavila

-Terç de Mòdena

-Tropes del Duc de Nàjera provinent de la flota dels Galions

-Terç de l’Armada d’Indies de Pablo de Contreras

La cavalleria formada per:

-Regiment de dragons mallorquins de Santa Cecilia

-Companyia del Comte-Duc (capità Ramiro de Herrera)

-Companyia del Marquès de Leganés (capità Fernando Gallo)

-Companyia de cuirasses napolitana de Fabricio Priñano

-Companyia de cuirasses d’Antonio Pellicer de Tovar

-Companyia de cuirasses napolitana de Mucio Espatafora

-Companyia napolitana de Blai Juanini

-Companyia de cuirasses de Juan de Oto

-Companyia d’arcabussers d’Alonso Gaitan

Exèrcit català:

-Terç de la Diputació

-Terç Ciutat de Barcelona

-Terç del Duc de Cardona

-Terç del Marquès d’Aytona

-1r Terç provincial (Mestre de Camp Lluís de Peguera)

-2n Terç provincial (Mestre de Camp Josep de Rocabertí)

-3r Terç provincial (Mestre de Camp Gabriel de Llupià)

-4t Terç provincial (Mestre de Camp Ramón Xammar)

-5è Terç provincial (Mestre de Camp Agustí de Guilla)

-6 Companyies de cavalleria catalana:

-Virrei (o feudataris de catalunya)

-Josep d’Oms (o caballs lleugers de Perpinyà)

-Melchor Gallart

-Alfons Gastany

-Joan Pelaymich

-Lluís Sitjà.

Les tropes identificades no reflecteixen el nombre real d’homes que componien l’exèrcit, aquest aniria variant en funció de les lleves, baixes, desercions i arribada de reforços.

 Les milícies catalanes al Rosselló, s’ajuntarien a l’exèrcit de Felipe IV, amb fortes desavinences i enfrontaments entre els catalans i els homes de Felipe IV, a començaments de juliol de 1639 es van enfrontar a Cotlliure l’exercit català i el castellà, durant 6 hores amb 8.000 homes per banda, era gairebé una guerra a dos fronts. Anaven arribant voluntaris catalans al Rosselló, però el virrei necessitava més homes per fer fora els francesos, amenaçà a la noblesa sota pena de perdre els seus títols per no presentar-se. A l’agost, les baixes i les desercions havien fet disminuir les forces hispano-catalanes de 12.000 a 6.000 homes, les epidèmies de pesta també causarien un fort impacte en ambdós bàndols. A començaments de novembre el diputat militar Francesc de Tamarit sortia cap a el Rosselló per agafar el comandament de les tropes Catalanes. Al desembre el virrei intentà aixecar un sometent general al Principat. A finals de desembre el conseller en cap Lluís Joan de Calders sortia de Barcelona amb una companyia dels gremis, un avalot popular a la ciutat va provocar que el consell prengués aquesta decisió, nombrosos grups de voluntaris d’arreu del Principat també es dirigiren al Rosselló, l’exercit català arribà gairebé als 30.000 homes.

El 6 de gener de 1640 els francesos es rendien i abandonaven Salses, uns 10.000 catalans perderen la vida al Rosselló. El diputat Francesc de Tamarit i les companyies catalanes foren rebuts com herois a Barcelona.

“Dissabte, a XIV (gener). En aquest mateix die, entre las tres y quatre de la tarda, partiren consistorialment de la present casa ses senyories per a anar a rèbrer lo senyor deputat militar, qui tornava de la guerra victoriós de la recuperació de la fortalesa de Salses, los quals anaven a cavall acompanyats dels officials del General y present casa de la Deputació, ab molta música de atambors,trompetas y manestrils, ab los verguers devant,...” Dietari de la Generalitat, any 1640, pàg. 989.

El virrei no fou rebut amb honors.

 Un cop recuperada la fortalesa de Salses, el Principat i els comtats haurien d’allotjar uns 10.000 homes de les tropes de Felipe IV, els tercios que havien combatut en la campanya de Salses, per prevenció d’un atac francès. Les companyies aragoneses, valencianes i mallorquines tornaren a les seves llars.

  Els tercios hispànics que romandrien al Principat estaven formats per gent de diverses nacions dels territoris sota el domini de Felipe IV i dels seus aliats (Castellans, Napolitans, Valons, Irlandesos, Modenesos…). Bona part d’ells mercenaris, d’altres s’afegiren a l’exercit sols per fugir de la fam, no hi faltaven lladres bandolers i assassins a qui Felipe IV havia indultat per afegir-se a l’exercit, i les lleves forçoses que desertaven a la primera oportunitat. Als terços també els acompanyaven les mullers dels oficials i grups de dones de vida alegre. Res a veure amb un exercit organitzat, disciplinat i uniformat, una colla de trepes comandats per nobles, amb una actitud gens noble.

 L’allotjament de tropes sempre era sinònim d’incidents, amb el Principat desgastat per la guerra no tardarien a arribar.