28 d’abril, II Caminada dels Segadors, presentació de la XIII Festa de la Revolta

Caminada 2018Recuperem per 2n any consecutiu la Caminada dels Segadors. Surt des de davant l’esglèsia de Riudarenes (10:00h) i fins a Santa Coloma. És una manera de recordar els nostres avantpassats i per recuperar tradicions que no s’haurien de deixar perdre. També us animem a venir vestits d’època.

Un cop arribem a Santa Coloma ens esperaran els Trabucaires d’en Serralonga, els Trabucaires de Cassà i en Salvi Martí, per acompanyar-nos fins a la premsa de can “Deusiau” on hi ha el record d’aquells fets, i farem una ofrena floral les entitats i veïns que vulguin, en record aquells valents que no van tenir por d’enfrontar-se a la presa de llibertats. Per finalitzar l’acte els Cantaires de Farners ens acomiadaran amb Els Segadors.

En acabar les companyes de La Bulla ens tindran butifarres i cervesa artesana a la plaça de les peixateries Velles.

Per desplaçar-nos de Santa Coloma fins a Riudarenes hi haurà servei de bus, el bus sortirà a les 9h del matí del poliesportiu els Saioners

Sortirem de Riudarenes a les 10h i el trajecte ens portarà 2 horetes. La ofrena serà a les 12:30 aproximadament ( Premsa del carrer Verge Maria).

Per reservar places del bus, cliqueu el següent enllaç:

https://goo.gl/forms/RyV3hUhWWc3n4lOh1

Servei de bus gratuït.

Places limitades

L’organització adverteix a les persones amb problemes d’oïda o amb sensibilitat auditiva, en especial la gent gran, els infants i els animals, que adoptin mesures de precaució en el actes en els quals participin els trabucaires.

 

19:00h al local Òmnium Selva, C/Anselm Clavé,2, Santa Coloma de Farners

Presentació de la XIII Festa de la Revolta dels Segadors

Xerrada sobre els presos polítics de la Revolta dels Segadors

 

L’espurna de la Revolta al Born Centre Cultural

EspurnaExpo Revolta (2)

Del 14 d’abril fins al 31 de maig d’enguany podeu visitar l’exposició -L’espurna de la Revolta- a l’espai Dalmau del Born Centre Cultural.

L’exposició repassa els fets del 1640, les seves conseqüencies i l’origen de la Revolta a Sta. Coloma de Farners.

Una exposició impulsada per l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners, l’Ajuntament de Barcelona i La Sega 1640. Amb l’assessorament històric de Xavier Torres i la recerca històrica de: Miquel Borrell, Cristina Trias, Lluís Masó i la Sega 1640. Coordinada per Culturània.

Aquesta exposició tindrà, més endavant, un espai permanent a la Casa de la Paraula de SCFarners.

Comencen els actes de commemoració del 375è aniversari de la Revolta i Guerra dels Segadors que es celebraran al llarg d’aquest any.

En el marc d’aquests actes, ja tenim gairebé apunt la 10â Festa de la Revolta. Enguany es celebrarà els dies 15,16 i 17 de maig.

. El 30 d’abril fem l’acte de commemoració de l’esclat de la Revolta a SCF amb un acte d’homenatge, la representació teatral dels fets del 1640 amb la participació de l’Essència teatre i la presentació de les visites guiades de la Revolta amb carruatges (a càrrec de Selva Amunt) pels carrers de SCFarners. El cap de setmana del 15 al 17 de maig us esperem a SCF amb tot d’activitats per recordar els fets del 1640 i celebrar els 375 anys de la Revolta dels Segadors (recreacions històriques, xerrades, bastoners castellers, jocs, concerts, fira, artesans, campament pagès i dels “tercios”, etc.).

Ben aviat públicarem el programa d’actes de la 10à Festa de la Revolta.

A més de l’exposició, al Born Centre Cultural es duran a terme conferencies i xerrades dels fets del 1640: http://elborncentrecultural.barcelona.cat/ca/node/964

 

Tal dia com avui, 18 de març de 1640, empresonament del diputat Francesc de Tamarit i Rifà.

Empresonament del diputat Francesc de Tamarit i Rifà.

Tamarit

La diputació de la Generalitat estava reunida per tractar la resposta que havia donat Felipe IV sobre les denuncies pels abusos comesos pels soldats durant el seu allotjament al Principat i Comtats.

La noticia de la captura del diputat del braç militar, Francesc de Tamarit, alterava l’ordre del dia, i així ho feien constar al Dietari de la Generalitat:

“…En aquest mateix die (18 de març), cerca las oracions, Miquel Joan de Montredon, algutsir ordinari de sa magestat, prengué y capturà la persona del molt il·lustre senyor Francesch de Tamarit, deputat militar, y aquell aportà pres en los càrcers reals de la present ciutat per orde, segons se ha dit, del excel·lentíssim senyor don Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, lochtinent y capità general de dita sa magestat en aquest Principat y comtats. E encontinent, sabuda esta nova per sos companys, se ajuntaren en la present casa los molt il·lustres senyors Joseph Miquel Quintana, deputat real, lo doctor Jaume Ferran, canonge de la Santa Iglésia de Urgell, oÿdor ecclesiàstich, y donaren orde a Melchior Pagès, ajudant del regent los comptes del General, se conferís en los càrcers reals per a saber si era veritat se fos feta dita captura, lo qual encontinent anà. Y tornat de ditas presons ha fet relació a ses senyories que havia trobat las portas de ditas presons tancades, y picant en ellas li havian respost de dintra què volia, y dient ell que era un criat de dit senyor/ deputat militar li han respost que estava pres y que no se li podia parlar…”. Dietari de la Generalitat, 1640. Pàg. 1018

L’agutzil reial Miquel Joan de Montrodon havia detingut al diputat al vespre, sense que ningú en sabés el perquè. Aquella mateixa nit es convocà junta de braços extraordinària per tractar sobre l’empresonament i paral·lelament també ho feia el Consell de Cent.

S’avisaven les autoritats de la ciutat i al Bisbat. L’endemà, ambaixadors de la Generalitat i el Consell es personen davant el virrei amb un text on es pregunta quin és el motiu de la captura. El virrei no es dignava ni respondre el text per escrit i donava una única resposta als ambaixadors:

“…..referiren dits senyors embaxadors en consistori que sa excel·lència era estat servit respòndrer que li pesava molt no poder servir a sa senyoria, per quant és orde de sa magestat a que no pot dispensar. Y encontinent que dits senyors embaxadors foren tornats de resposta dita embaxada a sa excel·lència ses senyories feren als brassos, que estavan encara junts….”. Dietari Gen. Pàg. 1022

El virrei els deia que havia estat ordre de Felipe IV. Els diputats i consellers insistirien, però sempre n’obtindrien la mateixa resposta, sense deixar altre remei que negociar l’empresonament del diputat amb Felipe IV. La Generalitat enviava un grup d’ambaixadors a Madrid per tractar l’empresonament del diputat i els problemes amb els allotjaments, ignorant, la Generalitat, que l’empresonament de Tamarit era la resposta de Madrid als problemes amb els allotjaments.

 

El 28 de febrer havia arribat correu de Madrid a Barcelona, hi havia carta de Felipe IV als diputats demanant-los que per evitar problemes amb els soldats els allotgessin com ho feien a Llombardia, en contra del que dictaven les Constitucions Catalanes.

També hi havia correu pel virrei, amb unes instruccions molt clares:

…Hase pensado en que seria bien prender un Diputado, y no sera la primera vez que se ha hecho, pues con esso se pondra en maior respeto la justicia, y en maior temor el pueblo; y asi convendra, que comunicandose con el Marques de Villafranca y con el de los Balhases, se tome resolucion sobre este punto.

Lo que paso en la casa de la Ciudad,de que avisasteis y es punto que pide severa y efectiva demonstracion, y que como a cosa que mira a solevacion , y en que concurre especie de crimen de leza Magestad con este motivo se proceda sin guardar lo ritual de las Constìituciones, al castigo de los que se hallaran culpados, prendiendose luego al que votó que se vistiessen de luto los Conselleres, y a los doze que aconsejaron se quitassen las Luminarias, y a los Impressores del papel, que se dejo caer en la casa de la Ciudad, pues la disimulacion puede produzir mayores daños e inconvenientes…” Felipe IV al virrei Dalmau de Queralt 28-2-1640

El rei ordenava que s’empresones un diputat, el perquè i el qui li eren indiferents, la qüestió era escarmentar la Generalitat. El segon fragment de la carta fa referencia a els actes de protesta dels consellers Lleonard Serra i Joan Vergós, que havien demanat que els consellers es vestissin de dol, que no es fessin balls i es traguessin les lluminàries dels oficials en senyal de protesta pel comportament dels soldats. Felipe IV demanava que “sin guardar lo ritual de las Constìituciones” es capturés un diputat i els consellers que havien aprovat les protestes, Felipe IV donava permís al virrei per enviar a pastar fang les constitucions que havia jurat i pactat. Els vots del Consell de Cent eren secrets, el virrei només pogué empresonar als consellers que havien proposat les protestes, el dia 10 de març ordenava la detenció de de Ll. Serra i J. Vergós.

El 24 de març, un cop Felipe IV coneixia la captura del diputat i els consellers, ordenava el següent al virrei:

“…Y porque de lo que el Marques ha escrito , y también de lo que vos antes de aora, se reconoce que las dificultades que se os res en en la Provincia en dar a la gente lo necessario, naçen de las ordenes que emanan de la Diputación, que procede tan inconsideradamente, que ocasiona los inconvenientes que se experimentan, tan ofensivos a mi servicio y al bien publico: me ha parecido ordenaros y mandaros, que luego hagáis prender al Diputado Tamarit, entregandole al Marques de Villa franca , que le lleve con una Galera con toda brevedad à Perpiñan, dissponiendo la prisión con todo secreto y recato, y ordenando que le traten bien en el Castillo. Ordenareis también que se excuse de la comunicación con el, porque causa maior temor la prisión; y encargareis que no se admitan algunos recaudos, que se le embie de parte de la Diputación\ notificándose a los Ministros d’ella a quien tocare, que en pena de la vida no le asisten ny socorran con algún dinero ni otra cosa…”

Felipe IV ordenava el trasllat de Tamarit a la presó de la fortalesa de Perpinyà, deixant-lo incomunicat. Ordenava, també el següent:

“…Asi mismo ordenareis al juez, del Breve, que luego reçiva Información contra el Canónigo Claris, Diputado Ecclesiaftico, a titulo de que interviene en los excessos que se cometen en la. Provincia , fomentando la conmocion , y defendiendo que no se deve contribuir para el alojamiento del exercito, contra mis Reales ordenes,y de otras cofas en que le hallaredes culpado: y que siendo la qualidad que obliguen a prisión, lo haga luego, asistiéndole vos en lo que fuere necestkrio: y ordenarais lo mismo con este Canonigó Claris, que os mando en esta respeto del Diputado, de que no fea asistido ni socorrido de la Diputación…”

Felip IV volia treure de l’escenari polític al President de la Generalitat, Pau Claris, i per aquesta fita demanava la virrei que cerques proves de la seva oposició a les ordres reials.

El virrei no podria complir l’ordre de traslladar Tamarit a Perpinyà, abans havia de ser jutjat i per això havien de trobar una causa. L’única causa que trobaren contra Tamarit fou haver imprès i fet repartir el dictamen de la Generalitat sobre els allotjaments a les viles del Principat i Comtats. El dictamen recordava a les viles les obligacions que tenien amb els allotjaments (sostre, sal, vinagre foc i llit només havien de donar els catalans als soldats i sempre dintre de les possibilitats de cada casa i voluntàriament), fer-ho d’altre manera anava contra les Constitucions.

El virrei exposava al rei que un procés contra Tamarit i els consellers acabaria amb els seu alliberament. les Constitucions Catalanes no consideraven delicte les accions de protesta dels consellers, encara menys l’acusació a Tamarit per haver demanat a les viles que obeïssin les lleis catalanes. Un procés contra el diputat i els consellers acabaria essent una victòria de les institucions catalanes vers el poder reial, just l’efecte contrari del que buscava el rei ordenant les seves detencions. El virrei considerà que el més prudent era dilatar les negociacions de les institucions catalanes amb Madrid i mantenir el diputat i els consellers a la presó de Barcelona el màxim possible.

Francesc de Tamarit i Rifà fou escollit diputat del Braça Militar (noblesa) de la Generalitat el 22 de juliol del 1638, el mateix dia que foren escollits Josep Miquel Quintana com a diputat del Braç Reial (representant de les viles i llocs del Principat i Comtats) i Pau Claris com a diputat del Braç Eclesiàstic (clergat, el diputat eclesiàstic exercia de President).

A començaments de novembre del 1640 agafà el comandament de les tropes catalanes que combatien al Rosselló durant l’ocupació francesa del castell de Salses, fins la seva arribada el setge de Salses semblava una batalla a tres fronts, els francesos assetjats al castell i les tropes hispàniques i les catalanes enfrontant-se entre elles constantment. Un cop recuperada Salses (6-1-1640) Tamarit fou rebut a Barcelona com un heroi, al virrei no se li feu cap honor. Tamarit destacà en la defensà de les causes entre la gent de la terra i els soldats. El virrei no escollí la detenció de Tamarit a l’atzar, un personatge popular entre totes les classes, a l’administració reial li semblà que la seva detenció posaria fre a les constants denuncies i plets contra els abusos dels soldats i que la Generalitat acceptaria els allotjaments a la manera que volien Felipe IV i Olivares. Tot indicava que s’havia produït l’efecte contrari: ni s’aturaren les protestes, ni les viles acceptaven els allotjaments

375 anys de la reconquesta de Salses, 6 de gener de 1640

Reconquesta de Salses, 6 de gener de 1640

castell-de-salses

 Avui fa 375 anys la fortalesa de Salses era recuperada. El 9 de juny de 1639 les tropes franceses sota el comandament del príncep de Condé havien envaït el Rosselló, l’11 de juny capturaven el castell d’Òpol. El 19 de juliol de 1639 l’exercit francès aconseguia obrir una bretxa a la fortalesa de Salses i prendre’n el control, el baró d’Espenan comandaria la fortalesa durant l’ocupació francesa.

D’ençà de la declaració formal de guerra entre França i la monarquia hispànica (1635) les dues parts aprovaven un front als Pirineus en el marc del conflicte de la Guerra dels 30 anys. Els primers ja havien demostrat el seu interès en la ocupació del Rosselló, envaint-lo els anys 1542, 1543, 1597, Lluís XIII i el cardenal Richelieu volien que els Pirineus fossin la frontera amb els territoris peninsulars de la monarquia hispànica. A Felipe IV i el conde-duque de Olivares el front pirenaic els anava com anell al dit per implicar els catalans en els seus conflictes per conservar la hegemonia a Europa i fer-los participar en el projecte de la “Unión de armas”(1626), un projecte que pretenia involucrar tots els territoris de la corona de Felipe IV a les seves guerres, fent una aportació de 140.000 homes. De Catalunya en volien treure 16.000 homes mantinguts i 250.000 ducats per any, una aportació que gairebé triplicava la de la resta de territoris amb relació al seu nombre d’habitants, Olivares va presentar el seu projecte amb un cens manipulat del Principat, al qual atorgava 1.200.000 habitants quan n’eren uns 450.000, el projecte fou rebutjat per anticonstitucional a les corts de Barcelona del 1626 i del 1632.

La confrontació al Rosselló també era l’excusa perfecte per portar tropes reials al Principat i provocar la indignació de la població i de les institucions catalanes. L’any 1624 Olivares havia entregat un conjunt de papers, conegut com a “Gran Memorial”, al jove Felipe IV, on li feia saber els seus plans de govern i les seves intencions de “…reducir estos reinos de que se compone españa al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia…”, entre les seves propostes per sotmetre tots els territoris de la corona a les lleis i maneres de Castella en destaquem aquestes:

 “El primero, Señor, y el más dificultoso de conseguir (pero el mejor pudiendo ser), sería que V. M. favoreciese los de aquellos reinos, introduciéndolos en Castilla, casándolos en ella, y los de acá allá, y con beneficios y blanduras los viniese a facilitar de manera que viéndose casi naturalizados acá con esta mezcla, por la admisión a los oficios y dignidades de Castilla, se olvidasen los corazones de manera de aquellos privilegios que, por entrar a gozar de los de este reino igualmente, se pudiese disponer con negociación esta unión tan conveniente y necesaria. El segundo sería si, hallándose V. M. con alguna gruesa armada y gente desocupada, introdujese el tratar de estas materias por vía de negociación dándose la mano aquel poder con la inteligencia, y procurando que, obrando mucho la fuerza, se desconozca lo más que se pudiere, disponiendo como sucedido acaso lo que tocase a las armas y al poder. El tercer camino, aunque no con medio tan justificado, pero el más eficaz, sería, hallándose V. M. con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiese de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y prevención de adelante, como por nueva conquista, asentar y disponer las leyes en la conformidad de las de Castilla, y de esta manera irlo ejecutando en los otros reinos.”. Cánovas del Castillo: Estudios del reinado de Felipe IV, Madrid 1888, pàg. 56-60.

  El primer camí feia ja molt que s’estava duent a terme, donar dignitats castellanes a nobles catalans, matrimonis entre nobles catalans i castellans…. en definitiva, crear una classe noble, poderosa lligada i fidel als interessos de Castella, la grandesa enlluernadora de  l”imperio español” acapararia els interessos dels nobles ambiciosos. La invasió francesa del Rosselló era l’oportunitat perfecte per dur a terme el segon i el tercer camí del projecte centralitzador d’Olivares.

 Abans de tornar al tema que ens ocupa avui, l’aniversari de la reconquesta de Salses, permeteu-nos un incís. Com dèiem el primer camí ja feia molt temps que s’havia començat a dur a terme, hem de considerar el Compromís de Casp (1412) i el seu controvertit resultat, l’elecció del castellà Ferran d’Antequera com a successor de Martí l’humà, com un dels primers intents de castellanitzar la Corona d’Aragó. Els reis catòlics, Isabel i Ferran II, unien les corones de Castella i Aragó (1475) els seus descendents heretaven les dues corones. El resultat: guerres civils, revoltes remences… la història dels “vencedors” les ha atribuït als mals usos feudals, ni de bon tros en foren l’única causa, els intents de castellanitzar les institucions de la Corona d’Aragó en tingueren bona part de culpa. Finalment s’imposà el pactisme, els comtes de Barcelona, hereus de les corones, havien de reconèixer les lleis del Principat, jurar-hi fidelitat i respectar-les, només així serien reconeguts com a comtes de Barcelona i sobirans. Durant el regnat dels reis catòlics es descobreix el continent americà, avui podem afirmar que la descoberta no fou només una empresa castellana, també hi participà la corona d’Aragó. Ens allargaríem molt explicant el perquè els reis hispànics van reservar els drets de conquesta a Castella, pel tema que ens ocupa avui ens quedarem només amb el resultat: Castella forja un imperi, el Principat, arraconat de la conquesta, conserva les seves lleis, autonomia, i gestió econòmica. Un imperi espanyol que 65 anys després de la descoberta d’Amèrica es declara en fallida econòmica (record històric, és la primera economia en fer-ho i demanar un rescat), a partir de llavors els reis intentaran treure recursos econòmics dels territoris que havien mantingut al marge de les “glorias del imperio” per evitar la caiguda d’aquest.

L’església catalana tampoc escapà al procés castellanitzador, foren nomenats bisbes castellans per a les diòcesis catalanes, fet que indignà al braç eclesiàstic de la Generalitat, també s’intentà implantar la predicació en castellà. Als concilis de Tarragona de 1635-1637 es resolia que la prèdica s’havia de fer en la “lingua materna et cathalana”, el futur president de la Generalitat, Pau Claris, destacà en la defensa de la llengua durant els concilis.

El pactisme impedia la imposició de les maneres i les lleis de Castella a la Corona Catalano-Aragonesa, Olivares ideà un pla de govern que volia donar al rei un poder absolut, poder absolut a la manera de Castella.

El tercer camí, provocar “un tumulto popular grande” i amb l’excusa de apaivagar-lo imposar l’autoritat reial, sens dubte era el que tenia més probabilitats d’èxit. Les revoltes populars eren habituals a tot Europa durant els segles XVI i XVII, i sempre utilitzades per la oligarquia per imposar per la força la seva voluntat. La guerra dels 30 anys s’havia originat per les revoltes protestants de Bohèmia (1618) i forma part de la guerra dels 80 anys (1568-1648) causada per sufocar les revoltes populars contra els abusos de Felipe II de Castella als Països Baixos espanyols, la religió només era l’excusa per mantenir l’hegemonia dels Habsburg a Europa.

 França entrà en el conflicte de la guerra dels 30 anys, no per motius religiosos, ho feu per convertir-se en la nova potència europea. A França s’havia perseguit el protestantisme de forma severa, però el cardenal Richelieu no podia permetre una victòria de l’imperi dels Habsburgs, i es va alinear amb el bàndol protestant, malgrat que això li costes la denuncia de traïció de l’església catòlica (1635), i intentà enderrocar l’imperi dels Austries centre-europeus i hispànics.

 Oficialment França no entre en el conflicte de la Guerra dels 30 anys contra els Habsburgs austrio-hispànics fins l’any 1635, França havia signat la pau amb Felip II de Castella l’any 1598 i renunciava a la sobirania de Flandes i Artois. Amb el tractat de Londres (1604) Anglaterra també feia les paus amb els Habsburgs, França i Anglaterra deixaven de recolzar, directament, els Neerlandesos que s’havien sublevat contra la ocupació hispànica de les seves terres. Deixaven de recolzar els revoltats directament, però farien tot el possible perquè els Habsburgs no sortissin victoriosos del conflicte. Els acords amb França permetien els enfrontaments navals amb la flota hispànica, fet que feia impossible enviar tropes embarcades pel canal de la Mànega, i donava via lliure als atacs de la pirateria a l’atlàntic. França també recolzarà econòmicament a Gustau II Adolf de Suècia, ajudà a crear un potent exèrcit Suec per canviar el rumb que estava agafant la Guerra dels 30 anys.

 Amb el canal de la Mànega tallat i la impossibilitat de traslladar les tropes hispàniques travessant el territori francès, s’optà per enviar les tropes pel Mediterrani fins els territoris sota domini hispànic del nord i el sud d’Itàlia, fent l’anomenat “camino español” fins a Brussel·les.

 El_Camino_Español

El gener de 1625 França ocupava la vall de la Valtellina (Milanesat) per frenar el pas de tropes als Països Baixos, era evident que França s’acabaria implicant directament en la Guerra dels 30 anys. Els ports catalans eren la sortida de l’etapa marítima del “camino español” des de l’inici del conflicte als Països Baixos fou habitual el pas de tropes pel Principat, amb els habituals desordres que ocasionaven les tropes al seu pas, i intents de lleves poc exitosos.

 El conflicte de la guerra per la possessió dels Països Baixos fou, en bona part, el que provocà la ruïna de Castella, un regne que vivia un “Siglo de oro” cultural, però les arques reials n’eren buides. Com acostuma a passar, la seva ruïna provocà també la dels seus aliats i creditors.

 Com hem dit abans les institucions catalanes havien rebutjat el projecte de la “Unión de armas”, també havien rebutjat la imposició dels quints, un impost que ja fou reclamat per Felipe III, que demanava a les viles catalanes una cinquena part de les seves rendes, Felipe IV també el volgué imposar, igual que amb l’intent del seu pare, no fou acceptat per anticonstitucional, la gestió dels impostos era competència de la Generalitat.

Els intents de implicar els catalans en el conflicte no acabaven de tenir el resultat esperat, al 1637 es reforcen les fortaleses de Perpinyà i Salses, Olivares llençarà un atac al fort Francès de Leucata, en el qual hi participaren 12000 infants, 900 d’ells catalans. L’assalt fracassa, l’exercit francès derrota les tropes de Felipe IV

Amb l’ocupació francesa de Salses Olivares donava per segur que els catalans s’implicarien en la seva recuperació. Les lleis catalanes impedien que els catalans anessin a la guerra si no hi anava el comte de Barcelona al capdavant, mitjançant l’usatge Princeps Namque, que no tenia validesa fora del Principat, fet que impedia obligar als catalans a participar en campanyes estrangeres, només ho podien fer voluntàriament. Amb la invasió del Rosselló els francesos ocupaven un territori català, els catalans tenien el deure d’intervenir-hi. Felipe IV no aniria al front, al seu lloc hi anà el seu lloctinent, el virrei Dalmau de Queralt III, comte de Santa Coloma de Queralt.

 Com ja s’havia fet anteriorment el virrei (lloctinent del rei al Principat) organitzà lleves voluntàries, s’acordà que els voluntaris només participarien a la guerra del Rosselló, que servirien per un termini màxim de 3 mesos, que podrien triar el terç (companyia) del que volguessin formar part i que no s’hi allistarien bandolers i homicides, d’aquests acords el virrei només es respectaria el primer i el tercer.

L’exèrcit destinat al Rosselló componia dels terços d’infanteria de:

 -Regiment del Comte-Duc (mestre de camp Juan de Arce)

-Terç aragonès de Justo Torres de Mendoza

-Terç del Comte de Molina

-Regiment de la Guàrdia de Sa Majestat (mestre de camp el Marquès de Mortara)

-Terç del Comte d’Aguilar

-Terç de Diego Caballero

-Terç irlandès del comte Tyrconnel

-Terç való del Baró de Molinguen

-Terç napolità de Leonardo de Moles

-Terç napolità de Jeronimo de Tutavila

-Terç de Mòdena

-Tropes del Duc de Nàjera provinent de la flota dels Galions

-Terç de l’Armada d’Indies de Pablo de Contreras

La cavalleria formada per:

-Regiment de dragons mallorquins de Santa Cecilia

-Companyia del Comte-Duc (capità Ramiro de Herrera)

-Companyia del Marquès de Leganés (capità Fernando Gallo)

-Companyia de cuirasses napolitana de Fabricio Priñano

-Companyia de cuirasses d’Antonio Pellicer de Tovar

-Companyia de cuirasses napolitana de Mucio Espatafora

-Companyia napolitana de Blai Juanini

-Companyia de cuirasses de Juan de Oto

-Companyia d’arcabussers d’Alonso Gaitan

Exèrcit català:

-Terç de la Diputació

-Terç Ciutat de Barcelona

-Terç del Duc de Cardona

-Terç del Marquès d’Aytona

-1r Terç provincial (Mestre de Camp Lluís de Peguera)

-2n Terç provincial (Mestre de Camp Josep de Rocabertí)

-3r Terç provincial (Mestre de Camp Gabriel de Llupià)

-4t Terç provincial (Mestre de Camp Ramón Xammar)

-5è Terç provincial (Mestre de Camp Agustí de Guilla)

-6 Companyies de cavalleria catalana:

-Virrei (o feudataris de catalunya)

-Josep d’Oms (o caballs lleugers de Perpinyà)

-Melchor Gallart

-Alfons Gastany

-Joan Pelaymich

-Lluís Sitjà.

Les tropes identificades no reflecteixen el nombre real d’homes que componien l’exèrcit, aquest aniria variant en funció de les lleves, baixes, desercions i arribada de reforços.

 Les milícies catalanes al Rosselló, s’ajuntarien a l’exèrcit de Felipe IV, amb fortes desavinences i enfrontaments entre els catalans i els homes de Felipe IV, a començaments de juliol de 1639 es van enfrontar a Cotlliure l’exercit català i el castellà, durant 6 hores amb 8.000 homes per banda, era gairebé una guerra a dos fronts. Anaven arribant voluntaris catalans al Rosselló, però el virrei necessitava més homes per fer fora els francesos, amenaçà a la noblesa sota pena de perdre els seus títols per no presentar-se. A l’agost, les baixes i les desercions havien fet disminuir les forces hispano-catalanes de 12.000 a 6.000 homes, les epidèmies de pesta també causarien un fort impacte en ambdós bàndols. A començaments de novembre el diputat militar Francesc de Tamarit sortia cap a el Rosselló per agafar el comandament de les tropes Catalanes. Al desembre el virrei intentà aixecar un sometent general al Principat. A finals de desembre el conseller en cap Lluís Joan de Calders sortia de Barcelona amb una companyia dels gremis, un avalot popular a la ciutat va provocar que el consell prengués aquesta decisió, nombrosos grups de voluntaris d’arreu del Principat també es dirigiren al Rosselló, l’exercit català arribà gairebé als 30.000 homes.

Salses_00

El 6 de gener de 1640 els francesos es rendien i abandonaven Salses, uns 10.000 catalans perderen la vida al Rosselló. El diputat Francesc de Tamarit i les companyies catalanes foren rebuts com herois a Barcelona.

“Dissabte, a XIV (gener). En aquest mateix die, entre las tres y quatre de la tarda, partiren consistorialment de la present casa ses senyories per a anar a rèbrer lo senyor deputat militar, qui tornava de la guerra victoriós de la recuperació de la fortalesa de Salses, los quals anaven a cavall acompanyats dels officials del General y present casa de la Deputació, ab molta música de atambors,trompetas y manestrils, ab los verguers devant,...” Dietari de la Generalitat, any 1640, pàg. 989.

El virrei no fou rebut amb honors.

 Un cop recuperada la fortalesa de Salses, el Principat i els comtats haurien d’allotjar uns 10.000 homes de les tropes de Felipe IV, els tercios que havien combatut en la campanya de Salses, per prevenció d’un atac francès. Les companyies aragoneses, valencianes i mallorquines tornaren a les seves llars.

  Els tercios hispànics que romandrien al Principat estaven formats per gent de diverses nacions dels territoris sota el domini de Felipe IV i dels seus aliats (Castellans, Napolitans, Valons, Irlandesos, Modenesos…). Bona part d’ells mercenaris, d’altres s’afegiren a l’exercit sols per fugir de la fam, no hi faltaven lladres bandolers i assassins a qui Felipe IV havia indultat per afegir-se a l’exercit, i les lleves forçoses que desertaven a la primera oportunitat. Als terços també els acompanyaven les mullers dels oficials i grups de dones de vida alegre. Res a veure amb un exercit organitzat, disciplinat i uniformat, una colla de trepes comandats per nobles, amb una actitud gens noble.

 L’allotjament de tropes sempre era sinònim d’incidents, amb el Principat desgastat per la guerra no tardarien a arribar.

Què passava el 30 de maig del 1640?

sant-sadurni-de-montiro Tal dia com avui, el 30 de maig del 1640, els terços continuaven la seva marxa cap a Roses, cometent desordres per allà on passaven. Veiem com ho explicaven els testimonis de la Vall d’Aro (Baix Empordà):

Que dits tèrcios de Juan de Arce y don Leonardo Molas, pasant per la vall de Aro, los jurats de dita vall, per temor dels estragos feyan en les demés parts, los donaren 200 lliures en diner y, arribant en lo terme de Calonja, anaren robant las casas y heretats, llansant lo vi dels sellers y, no contents de axò, posaren foch a més de 20 casas, y pasant 20 hòmens de dit terme, los lligaren los uns ab los altres y tots junts los arcabusejaren a tots que, després, quant los del lloch los anaren a sercar per soterrar-los apenas los conexian, tant desfigurats estavan de escopetades y coltellades per la cara. Deposa lo demuntdit Nicolau Litra, mercader de la vila de Palamós.” Dietari de la Generalitat, 1640, pàg. 1909.

Els soldats cercaven la revenja assolant les poblacions indefenses que trobaven al seu pas, en arribar a Montiró (terme de Ventalló, Alt Empordà), els soldats repetien una acció que ja havien comés a Riudarenes:

Que arribant los tèrcios de Juan de Arce y de don Leonardo Moles y altres en lo lloch de Montiró, posaren foch a la iglésia parrochial y la cremaren tota, juntament ab lo Santíssim Sagrament, ab la major part de las casas de dit lloch y robaren y mataren tot lo bestiar que trobaren per aquell circumveÿnat, que sols a T. Roca, de Parlavà, robaren 44 vacas y, en la vila de Palafrugell cremaren 28 casas y, perquè no·n cremassen tot, los donaren 45 quintars de pa cuyt , 15 càrregas de vi, 12 parells de gallinas, 40 moltons y 130 lliures, sens lo que donaren molts particulars y, després de axò, robaren lo càlzer y patena de la iglésia de Santa Margarida, de dit terme de Palafurgell y mataren tres o quatre hòmens y, en altres llochs dels circumvehins y, en particular, en Rosas, han talladas més de mil oliveres y hana perpetrats molts omicidis, fets molts robos, violèncias y cremas, que importan més de sinquanta mil escuts”. Dietari de la Generalitat, 1640, pàg. 1909.

Els terços de Juan de Arce i Leonardo de Moles cremaven l’església de St. Sadurní de Montiró. Els terços, escortats per les galeres, no els faltava munició. Més salvatges que mai arrasaven l’Empordà.

A Girona, a les 12 de la nit, el capítol de Girona Antoni Vila (conseller del bisbe) aconseguia treure de la ciutat al Governador Ramon de Calders, als soldats i altres membres de l’audiència reial. Amb aquesta acció Vila els salvà la vida d’una mort segura a mans dels revoltats que havien anat a la ciutat després de la batalla de Llagostera. El governador i companyia fugirien cap a la costa per embarcar-se.

Què passava el 29 de maig del 1640?

Plaça de les Cols Girona Tal dia com avui, 29 de maig del 1640, Antoni Vila (conseller del bisbe) recull els soldats dels convents i els amaga a la presó de Girona. A la ciutat arribaven els revoltats de la batalla de Llagostera. Jeroni de Real ho explicava al seu dietari:

…essent vinguts tres-cents pagesos, y no volent-los deixar entrar per témer-se algun fracas, los fadrins dels manastrals, que foren alguns cent y vint, prengueren les armes y alsaren companyia dient havien de fer entrar als forasters, y la Ciutat tingué a bé, per evitar algun motí del poble, de fer obrir lo portal de la plaça de las Cols (Rambla Llibertat actual), que ells eren als arbres de l’hospital, ab lo que s’assossega la gent”.

Els “fadrins dels menestrals”, els revoltats de la classe baixa i treballadora de Girona, obligaven als Jurats de la ciutat a obrir les portes a la gent de la terra, per evitar un motí dins la ciutat.

Els homes de Juan de Arce començaven a saquejar el Baix Empordà.

Què passava el 28 de maig del 1640?

lostercios21Tal dia com avui, 28 de maig del 1640, Juan de Arce i els seus homes es dirigien cap a Roses, allí trobarien refugi a la ciutadella i podrien descansar. Els revoltats seguien i atacaven els terços, que feien el camí vora mar, protegits per les galeres. Una part dels revoltats va anar a Girona, pensant-se que els terços tornarien a passar per la ciutat.

Els terços, per evitar el Massis de les Cadiretes, s’allunyaren de la costa i de la protecció de les galeres, al arribar a Llagostera els revoltats els atacarien amb força. Veiem com ho descriu el pelleter barceloní Miquel de Parets:

…Com és ara per no aver de pasar la muntanya de Sant Garau (St.Grau, Massis de les Cadiretes) se n’agueren de entrar dintra terra, y allí, a un lloch que·s diu Llegostera, los estava aguardant molta gent al pas; però, com ells pasaven tots juns, no y tingueren molt bo, perquè se escaremusegaren un poch y ne moriren mols de totes pars; y axí se agueren de retirar los nostros y dexar-los pasar, y a Sant Feliu (de Guixols) ja hi foren les galeres y los donaren refresch. Y com ja foren a l’Enpurdà, y éser la terra plana, no tingueren por de res: que anaren per lo Enpurdà —so és, vora mar— com si fosen señós de aquella terra, que a la vila ho lloch a ont arribaven tot ho arroïnaven y saquegaven y mataven…

Juan de Arce aconseguia derrotar la gent de la terra a Llagostera i arribar a St. Feliu de Guixols on trobava la protecció de les galeres.

A Girona els revoltats entren als convents a la cerca de soldats. El jurat de Girona Jeroni de Real ho explicava al seu dietari:

“…A vint-y-vuit, anant tot ab un temps una tropa de forasters a la Mersè, altre a Sant Agustí, mentres lo jurat acudí a la Mersé, tingeren lloch los de Sant Agustí a matar tres dels sinch capitans que stavan allí. Dit die… a les quatre de la tarda, anaren altre tropa de forasters en lo monastir de Sant Pere de Galligans y, tenint rahons ab uns criats de jutges de l’audiència que y eren anats, pensant que eren dits jutges, pujaren los forasters al campanar on eren los fadrins (soldats), y allí mateix ne mataren tres que s’i eren retirats. Acudí un jurat ab sometent y ab bones rahons los feren fora de la Ciutat...”

Els revoltats aconseguien matar un capità i dos soldats. El governador i altres membres de l’administració reial es refugiaven a la catedral.

Juan de Arce i els seus homes feien camí cap a Roses.

Què passava el 27 de maig del 1640?

Senyeres-Invencible-PlymouthTal dia com avui, 27 de maig del 1640, Juan de Arce i els 5500 homes dels terços que hi havia a Blanes, sortien de la vila, aconseguien trencar el cercle de revoltats i fugien seguint la costa, escortats i protegits per les galeres reials del marqués de Villafranca.

Veiem com ho explicava el pelleter barceloní Miquel de Parets:

…Y axí don Juan de Arçe no volgué que se enbarcasen perquè tanpoch la cavalleria no·s podia enbarcar y anave a risch de perdre’s; ni tampoch se volgué enbarcar perquè deya que sinch mil soldats pràtichs no era onrra del rey de que se enbarcasen, que més estimave morir per terra que no que·s digués que s’era retirat per mar. Y no se enbarcà, sinó que volgué pasar per terra en Roselló. Y les galeres anaven vora terra, portant-los provisions y guardant-los; mes com avían de pasar per alguns pasos que se n’avían de entrar per dintra terra, aquí tenían lo parill…

Miquel de Parets ens diu que no només el fet de no poder embarcar la cavalleria feu negar a pujar a les galeres a Juan de Arce, també hi tingué part el seu orgull. Les galeres acompanyaven els terços i, quan podien passar vora mar, mantenien els revoltats allunyats amb els canons.

A Girona els revoltats exigien que se’ls entreguessin els soldats i els membres de la l’audiència reial que hi havia amagats a la ciutat.

Gent d’arreu de les comarques del Principat vingué a foragitar els soldats de les comarques gironines, d’aquesta manera ho explicava Joan Guàrdia, pagès de l’Esquirol (Osona), al seu dietari, tot fent un inexacte resum de la revolta:

Y aprés pochs dias vàran asitiar un ramat de soldats a la vila de Amer, y los soldats de Olot y vàran anar y los van desasitiar y alguns de ells perderan la vida y lo capità se deia don Juan de Arsa y aprés se n’anà amb sos soldats per la vora del mar, robant y matant, y a Riudarenes cremà lo Santíssim Sagrament, y aprés lo varen maleir a Gerona, y nosaltros y vàrem anar molta gent, y los vàrem escopetejar y se n’anaren a…(ho veurem més endavant)…”

Què passava el 26 de maig del 1640?

Vista_de_la_plaça_major_de_VicTal dia com avui, 26 de maig del 1640, a la ciutat de Vic començaven a circular fulletons amb una llista de 14 homes de la ciutat, acusant-los de traïdors. Durant tot el dia rondaren per la ciutat grups d’estudiants, al vespre, amb dos trets es donà el senyal i una trentena de revoltats forçaren les portes de la vila per a cercar els traïdors. Els canonges de la ciutat ho comunicaven al virrei:

… a les nou horas de la nit entra en la Ciutat molta gent amotinada ab crits de “visca lo rey y muyran los traydors” y anave a casa Miquel Joan de Granollachs (cavaller i senyor d’alguns llocs propers) a hont ere don Bernat de Pons (jutge de l’aud. reial) y posaren foch en las portas,…. volien danyar a dit don Bernat ab tot sen ana baix ans per alguna paret de l’hort de la casa (Bernat Pons aconseguia fugir de la casa), de aquí posaren tot de foch a les portes de don Lluís Descatllar (senyor de Besora, li cremaven la casa) y de Antoni Illa conseller en cap de esta ciutat lo qual eixint a una finestra li tiraven (un tret al cap) y dins pocas horas morí no sabem que puga aver originat tal exces sinó es puix devia que esta ciutat no havia donat socorro als forasters. Hans aperagut donar raho a V.E. y que lo Sr. Don Bernat esta molt en salvo y nos som ofert en persona y hazienda, en esta conformitat escriu també a V.E. la Ciutat….” ACA,GENERALITAT, virrei, CARTA NÚM.10514.

Continuarem la relació dels fets amb part del que escriu la “ciutat” (els consellers de Vic) al virrei:

…Però ab las diligencies y medi de moltes persones Ecclesiasticas y Religiosas que vingueran en professo ab lo santissim sagrament acompanyats de molts ciutedans remediarien los incendis y procurase que los delinquents sen tornasen y asi que feren fora de la Ciutat….” ACA,GENERALITAT, virrei,CARTA NÚM.10515

Els revoltats havien cremat les cases dels que havien considerat traïdors, per haver tolerat els allotjaments i els abusos dels soldats, i mataven el conseller en cap de la ciutat d’un tret quan aquest intentava abocar una galleda d’aigua, des d’una finestra, al foc de la seva porta. La intervenció dels religiosos de la ciutat aconseguia calmar als revoltats i fer que aquests abandonessin la ciutat.

A la ciutat de Girona continuaven arribant-hi revoltats, la ciutat tancà les portes, però els revoltats que hi havia dins començaven a trobar soldats a la Mercè.

A Blanes, les galeres reials sota el comandament del marqués de Villafranca i duc de Fernandina (Garcia Álvarez de Toledo i Mendoza) estaven apunt d’acomplir l’ordre del virrei d’embarcar els terços i portar-los al nord. El cap dels terços, Juan de Arce, es negava a obeir l’ordre, ja que això comportava abandonar la cavalleria a Blanes.

Què passava el 25 de maig del 1640?

soldats_xviiTal dia com avui, el 25 de maig del 1640, arribaven a Girona les ordes del virrei per preparar les provisions pels terços, que farien escala en aquesta ciutat en el seu camí de Blanes cap a Roses. Aquestes ordres arribaven també a oïdes dels revoltats, que des del 16 de maig sovintejaven la ciutat. El jurat de Girona Jeroni de Real ho explicava de la següent manera:

… se’n trobaren dins la ciutat alguns 60 soldats que no tingueren lloch de eixir y, entre altres, sinch capitans, que la ciutat y Governador havien consertat que no entrarien sinó cabos y gent que no altararien la ciutat y, estos capitans havien d’estar als portals juntament ab las guardas, perquè de conformitat no deixassen entrar sinó soldats molt coneguts y de ofici, y com que succehí lo dels furesters ab los tercios, per temor dels qui es trobaven dins ciutat , se retiraren per los monestirs.

Vingut a saber per los forasters que cada dia venien de refresch, de que los soldats estaven en los convents, anavan a voler-los danyar, en particular a Sant Domingo, a la Mercè y als Carmalitas Descalsos, y un Jurat acudia, ab la més gent que podia ajustar, a remediar-ho com millor podia. Assò fou moltas voltas.” Joan Busquets, la Catalunya del Barroc…., pàg. 118.

Els soldats, i el governador Ramon de Calders, que havien quedat atrapats dins la ciutat d’ençà del 17 i 18 de maig, quan Girona va tancar les portes als terços i els revoltats els feren fugir fins a Blanes, se’ls va amagar als convents. En tenir noticia que els terços tornaven a la ciutat, els revoltats s’assabentaven, també, que hi havia soldats a Girona i començaven a cercar-los. Els pagesos recollien el bestiar i els seus bens, i els portaven dins les muralles de la ciutat.

Tal dia com avui, un grup de revoltats començava a dirigir-se cap a la ciutat de Vic.

A Blanes començaven arribar els homes del terç del Baró de Molinguen (valons), embarcats d’amagat a les galeres reials a Mataró.