375 anys de la massacre de Cambrils

Tal dia com avui, el 16 de desembre de 1640, acabava un dels episodis més sagnants de la Guerra dels Segadors: el setge i la massacre de Cambrils.

Cambrils-1640

De la revolta popular com a resposta al comportament dels terços de Felip IV, que s’allotjaven al Principat per combatre amb l’exercit francès, en va sorgir una revolució política, la Generalitat, presidida per Pau Claris, davant la manca de voluntat de la monarquia hispànica de respectar les constitucions Catalanes i l’amenaça llençada al setembre de 1640 d’enviar un exercit “per posar pau” al Principat, s’organitzà la defensa del Principat demanant ajuda al rei de França, Lluís XIII, l’acord contemplava que el Principat i Comtats esdevinguessin una República Catalana sota protecció francesa.

Un exèrcit de 23000 homes arribava a les terres de l’Ebre a finals de novembre de 1640, el 8 de desembre es posava en marxa per fer-se amb el control del Principat. El seu cap, el Marqués de los Vélez, havia jurat el càrrec de virrei del Principat a Tortosa (24-11-1640), jurant respectar-ne les constitucions, no tardà en demostrar que l’exèrcit de Felip IV no venia a fer altre cosa que envair el Principat.

L’exercit de los Vélez feia camí a Barcelona sense trobar massa dificultats, Xerta, Aldover queien a les seves mans. En arribar al Perelló trobaven una gran resistència, però insuficient per aturar l’avanç de les tropes castellanes, al cap d’un dia de batalla es feien amb la vila. El 10 de desembre al seu pas pel Coll de Balaguer l’esperaven una guarnició de 2000 catalans i dues peces d’artilleria, l’exèrcit de los Vélez va atacar amb totes les seves forces, no deixant altre remei als catalans que retirar-se. Les forces d’ocupació arrasaven l’Hospitalet de l’infant mentre es dirigien a Cambrils.

Les tropes catalanes es van concentrar a la defensa de Cambrils, havien arribat a Barcelona els primers reforços francesos que sortirien a la defensa de Tarragona, els catalans es decantaren per resistir l’enemic a Cambrils fins l’arribada dels reforços. Entre el 12 i el 13 de desembre arribava l’exercit invasor a les portes de Cambrils. L’exercit va bombardejar Cambrils amb la seva artilleria. Els catalans aguantaren l’atac durant dos dies només amb la protecció de les muralles i del foc dels mosquets. El dia 15 de desembre Cambrils es rendia, sota la promesa que si així ho feien se’ls respectaria la vida, quan els 700 catalans sortiren de les muralles foren assassinats.

Francisco Manuel de Melo era un escriptor, noble i militar portuguès que acompanyà a les tropes de Felip IV en la seva entrada al Principat, fou l’autor de: Historia de los movimientos, guerra y separación de Cataluña en tiempos de Felipe IV. En aquesta obra relatava de la següent manera la massacre de Cambrils:

“…Mandó que solas dos compañías de caballos ciñiesen la puerta por donde habian de salir los rendidos; pero despues de cerrada la medialuna de la caballería, se comenzó á inquietar la gente y cargar allí con sumo desórden: en fin se executó la salida en presencia del Torrecusa y algunos Maestres de Campo.

Salian, y los soldados (gente que por su oficio piensa es obligada al daño comun) hacian excesos por desbalijar los Catalanes: algunos lo sufrian, segun la miseria en que se hallaban, otros con entereza se defendian como les era lícito. Dió principio al lamentable caso que escribimos la codicia é insolencia, antiguo orígen de los mayores males: metióse por entre los caballos un soldado á quitarle á un rendido la capa gascona, con que venia cubierto, forcejó el rendido en defenderla, y el soldado porfió en quitársela: sacó un alfange el Catalan, hirió al soldado, quisiéron los de la caballería castigar su atrevimiento dándole algunas cuchilladas, por lo qual temerosos aquellos que lo miraban mas de cerca, pensando que la muerte les aguardaba engañosamente, procuráron escaparse por todas partes, sin mas tino que el débil movimiento que les ministraba el temor. Otros soldados de la caballería que no habian sabido el principio de su alteracion, sacáron las espadas, oponiéndose á la fuga de los que miserablemente huian del antojo á la muerte: esparcióse luego en el campo una maldita voz, que clamaba: traycion repetidamente: de quien sin falta fué autor alguno de los heridos p porque entre ellos tenia mas apariencia de poder pensarse y temerse, que no dentro de un exército armado y vencedor. Todos gritaban traycion, cada uno la esperaba contra sí, y no fiaba de otro, ni se le acercaba sino cautelosamente: no se oian sino quejas, voces y llantos de los que sin razon se veian despedazar: no se miraban sino cabezas partidas, brazos rotos, entrañas palpitantes, todo el suelo era sangre, todo el ayre clamores, lo que se escuchaba ruido, lo que se advertia confusion: la lástima andaba mezclada con el furor, todos mataban, todos se compadecian, ninguno sabia detenerse. Acudiéron los cabos y oficiales al remedio, y aunque prontamente para la obligacion, ya tan tarde para el daño, que yacian degollados en poco espacio de campaña casi en un instante mas de setecientos hombres, dándoles un miserable espectáculo á los ojos. Aumentó su turbacion ver el exército puesto en arma, atónitos se preguntaban unos á otros la causa, y el órden con que habian de haberse: sosegóse la furia de la caballería, porque faltáron presto vidas en que emplearse: pasó aquel obscuro nublado de desastres, y se mostró la razon y tras ella el dolor y la afrenta de haberla perdido.”. (Francisco Manuel de Melo, Historia de los movimientos… pàg. 79, 80 llibre IV.

Segons Melo els catalans foren massacrats després que els seus captors els intentessin robar.

Els comandaments de l’exercit procediren a jutjar, sense cap defensa, als caps de l’exèrcit català i els jurats i el batlle de la Vila de Cambrils, foren condemnats a mort al “garrote vil”, incomplint la promesa que se’ls havia fet de perdonar-los la vida si es rendien.

Tal dia com avui, fa 375 anys es trobaven els cossos de les autoritats penjats del coll a la muralla de la vila de Cambrils.

Avui fa 376 anys de l’inici de la Guerra dels Segadors

bandera-de-guerra-o-penc3b3-de-santa-eulc3a0lia

Tal dia com avui, fa 376 anys, el 8 de desembre de 1640, per ordre dels consellers del Consell de Cent es confeccionà un estendard per les tropes de la Generalitat que defensaren el Principat de l’exèrcit invasor de Felip IV comandat pel marqués de los Vélez. El mateix dia el marqués de los Vélez sortia de Tortosa amb el seu exèrcit per fer-se amb el control del Principat.

Els consellers fan unes modificacions al Penó de Sta. Eulàlia, que era el penó de guerra dels catalans des del segle XIV. El nou estendard tenia la figura de Sta. Eulàlia al centre, a la banda esquerra l’escut d’armes de la ciutat de Barcelona i al dret de la figura d’un calze amb unes hòsties, el fons era de color carmesí o grana. L’historiador Antoni de Bofarull diu que portava la següent inscripció de la Bíblia: Exurge Deus, judica causam tuam (Alceu-vos, oh Déu, feu justícia a la vostra causa). El calze amb les hòsties i la frase s’hi afegeixen per la indignació per la crema de les esglésies a la Revolta dels Segadors, durant la crema de l’església de Riudarenes per part de l’exèrcit de Felip IV, es rescatà del foc un petit cofre amb les hòsties carbonitzades al seu interior. L’incendi de les esglésies i de les viles fou el que més crispà als catalans i d’aquesta manera va quedar plasmat a l’estendard de Guerra. La bandera de Sta. Eulàlia, juntament amb les banderes negres dels revoltats, foren les banderes usades pels defensors de la terra, entre ells les companyies aixecades per la Generalitat amb el nom d’almogàvers (al cap de poc temps s’anomenarien Miquelets en honor d’un dels herois d’aquestes companyies, Miquelot de Prats).

L’exèrcit invasor del marqués de los Vélez entrà al Principat passant d’Aragó a Vinaròs, al Regne de València, amb la intenció d’evitar que els valencians també es revoltessin. Les primeres viles en patir l’arribada de l’exèrcit foren les de les terres de l’Ebre. Tortosa, malgrat les incontables revoltes i intents de recuperar-la, fou ocupada des del setembre i utilitzada com a quarter de les forces d’ocupació. El 25 de novembre de 1640 Pedro Fajardo de Zuñiga y Requesens, marqués de los Vélez, jurava el càrrec de virrei del Principat a Tortosa. A començaments de desembre atacaven i es feien amb les viles veïnes d’Aldover i Xerta, cremant-les i saquejant-les, grups de revoltats i Miquelets hi estaven aquarterats per impedir l’arribada de provisions a Tortosa.

L’1 de desembre de 1640 el Regne de Portugal declarava unilateralment la independència, els nobles portuguesos demanaven el tron per al Duc de Bragança. El projecte centralitzador del comte-duc d’Olivares i Felip IV va fer que la revolució tingués el suport de les classes populars. El Duc de Bragança fou proclamat rei de Portugal amb el nom de Joan IV, posant fi a 60 anys de domini hispànic sobre Portugal. El fet que l’exèrcit hispànic concentrés totes les forces de la península a l’ocupació del Principat va facilitar la ruptura de Portugal amb la monarquia hispànica. La monarquia hispànica no va reconèixer la sobirania portuguesa fins l’any 1668.

Joao_IV_proclaimed_king-modificated

Tal dia com avui, fa 376 anys, el 8 de desembre de 1640, l’exèrcit de los Vélez iniciava la seva marxa des de les terres de l’Ebre per fer-se amb el control del Principat amb 23000 infants i 3000 genets. Considerem aquesta data com l’esclat definitiu de la Guerra dels Segadors. Davant la inferioritat numèrica, els Miquelets del camp de Tarragona, sota les ordres de Josep de Margarit, no tenen altre remei que realitzar tasques de sabotatge i de guerra menuda per entorpir l’avanç de les tropes castellanes.

Plano de Tortosa a l'any 1642

Plano de Tortosa a l’any 1642

Mentrestant la Generalitat ultimava els pactes amb França per rebre suport militar, la Generalitat havia començat oficialment les negociacions el 7 de setembre de 1640, amb el Pacte de Ceret, tot i que s’han trobat proves que alguns nobles catalans havien començat a tenir contactes amb la noblesa francesa a l’inici de la Revolta dels Segadors. La idea que més agradava a la Generalitat era la de formar una República Catalana sota protecció francesa.

Tal dia com avui, 31 d’octubre de 1633, Serrallonga fou capturat a Santa Coloma de Farners

Joan_Sala_i_Ferrer,_SerrallongaTal dia com avui, Joan Sala i Ferrer, més conegut com a Serrallonga, fou capturat al mas Agustí de Sta. Coloma de Farners (camí de Castanyet). La vigília de tots sants de 1633 Serrallonga i Joana Massissa (companya del bandoler, en aquells moments embarassada) estaven refugiats al mas de la vídua Agustina, un mas on sempre se’ls havia acollit i fins hi tot un fill de l’Agustina havia estat membre de la quadrilla d’en Serrallonga.

Part de la confessió de Joana Massissa, sota amenaça de matar-li el seu fill un cop nasqués, i després a ella durant el procés i tortura a Serrallonga:

“…Por la noche Serrallonga y yo nos fuimos á casa de la Viuda Agustina, de Santa Coloma de Farnés, y llamó á la puerta, y viendo que era Serrallonga diccha viuda y sus dos hijos bajaron á abrir la puerta, y Serrallonga entró, y yo me quedé afuera, y al cabo de poco rato la Agustina salió con una hija suya y nos dió de comer, despues de lo cual madre é hija nos acompañaron al bosque y nos enseñaron una cabaña que habia, en donde hasta el dia de Todos los Santos estuvimos, trayéndonos de comer dicha viuda. [...] En casa de dicha Agustina hemos estado Serrallonga y yo muchísimas veces, y allí comíamos, y el hijo mayor nos ha acompañado con frecuencia, y en una ocasión vino con nosotros y con José Poll de Aiguafreda, y los cuatro fuimos á la Mata de Laderu.”.

La captura d’en Serrallonga segons el seu fill, mossèn Antoni Serrallonga:

“Segons m’a dit Llorenç Tallades, lo quondam mon pare Joan Sala, àlias Serrallonga, pagès de assí de Querós, a la vigília de Tots Sants del any 1633, en Santa Coloma de Farnés fonch pres a trahisió per Pere Pau Maymir, y per an Jufré, y an Manyá, y lo hareu Agustí, tots quatre de Santa Coloma de Farnés. –Lo predit fonch la vigília y dejuny de Tots Sants a 31 de octubre de 1633, y morí ab un suplici en Barcelona a 8 de janer del any 1634.” .

Semblaria ser que l’hereu Agustí va delatar en Serrallonga, o el sometent va descobrir que s’amagava al mas Agustí, allà fou agafat desprevingut i capturat.

Serrallonga fou traslladat a la presó reial de Barcelona el 7 de novembre, on se’l va torturar i interrogar, també foren torturats i interrogats Joana Massissa i membres de la quadrilla del bandoler. Cap al final del procés, un cop feta la amenaça de matar el seu fill, Joana Massissa cedeix a l’interrogatori i delata els masos de Sta. Coloma de Farners, la majoria de Castanyet. Després de gairebé dos mesos de tortures i interrogatoris Serrallonga fou executat el 8 de gener de 1634. Al procés, tortura i execució d’en Serrallonga i va intervenir l’agutzil reial Miquel Joan de Montrodon, a qui els vilatans de Sta. Coloma de Farners cremarien viu en un hostal a l’inici de la revolta dels Segadors.

“Fou sentenciat a ésser açotat públicament pels llochs acostumats, a perdre les orelles, a ésser atenallat ab foch tot conduhint-lo en un carretó al lloch del suplici a hont havia d’esser degollat, a ésser esquarterat son cos, a la restitució de les coses robades, liquidació reservada y a ésser atormentat avans de l’execució, a fi de que digués la veritat y descobrís tots els companys, fautors y valedors que havía tingut”. (mossèn Ramon Corbella).

Les urnes no s’imputen! el #9NsomTots

El Casal Popular Independentista La Sega 1640 s’adhereix al manifest del Pacte Nacional Pel Dret a Decidir.

El Pacte Nacional pel Dret a Decidir reitera que el Dret a Decidir el futur polític i institucional de Catalunya és inherent a la ciutadania catalana en virtut del principi democràtic i del dret que tenim com a nació.

Tots els intents d’exercir aquest Dret no han sigut possibles per l’oposició del govern de l’Estat que mai ha proposat cap alternativa.

El govern de l’Estat ha judicialitzat tots aquest fets, defugint les seves responsabilitats polítiques en aquest àmbit, i generant una anomalia democràtica en el funcionament de les institucions, que priva a la ciutadania de Catalunya del dret democràtic a decidir el seu futur polític.

En aquest sentit denunciem per antidemocràtiques les querelles adreçades al President de la Generalitat, Sr. Artur Mas, a la Sra. Joana Ortega exvicepresidenta del Govern i a la Sra. Irene Rigau, consellera d’Ensenyament, encausats pel TSJC per la consulta al poble de Catalunya del 9N.

Les entitats institucionals polítiques i significatives de la societat civil que integrem el Pacte Nacional pel Dret a Decidir denunciem aquesta judicialització i ens mostrem corresponsables amb la convocatòria del 9N feta des de criteris democràtics i cívics i que ha sigut resposta massivament pel poble català.

Manifest de la Diada Nacional de Catalunya 11S2015

Manifest de la Diada Nacional de Catalunya 11S2015

 Catalunya viu un temps històric des de les consultes populars sobre la independència que es feren al llarg de l’any 2009. El 10 de juliol de l’any 2010, vam respondre a la sentencia contra l’estatut dient que: “som una Nació, nosaltres decidim”. A cada passa que hem volgut fer per millorar el nostre autogovern i la nostra relació fiscal amb l’estat espanyol hi hem trobat traves, ja sigui de governs intransigents o de tribunals polititzats, i tot amb absoluta manca de diàleg.

L’11 de setembre de l’any 2012 vam dir al món que volíem ser un nou estat, les següents Diades hem fet demostracions sorprenents sobre la nostra voluntat de decidir. El 9 de novembre 2.300.000 persones desobeïren a un estat votant en una consulta, que molts deien que no es celebraria, i d’aquestes un 1.900.000 votaren a favor de fer de Catalunya un estat independent. Des de l’estat espanyol s’ens ha negat el dret a decidir i la seva resposta, com sempre, ha estat la de voler-ho decidir tot per nosaltres.

Avui tornarem a fer història, però, sobretot, farem futur, perquè avui fem els primers passos de la via que ens durà a la República Catalana.

La futura República Catalana la construïm entre tots: un país plural, un país sense corrupció, amb separació de poders, un país democràtic just i lliure, un país que serveixi d’exemple a altres nacions, un país que farem nou però que ve de molt lluny!

El proper 27 setembre farem el referèndum que el govern espanyol ens va negar.El 27 de setembre és un plebiscit, no és cap broma, la manca de voluntat política i democràtica de l’estat espanyol a acceptar la voluntat dels catalans ens ha empés a fer d’aquestes eleccions la forma democràtica per decidir el nostre camí. Per fer-ho serà ben senzill, decidirem: o les llistes que ens duran a l’alliberament nacional (CUP Crida Constituent o Junts pel Sí) o el no a la llibertat representat per la resta de partits, perquè qui nega el caràcter plebiscitari d’aquestes eleccions nega, també, el dret a decidir.

La tanscendalitat d’aquestes eleccions no només la veiem en la excepcional composició de les llistes del SÍ, els qui volen aturar el procés també estan fent moviments excepcionals: imputacions a membres del govern, escissions de partits, intents de prohibir la “Via Lliure”, oportuns casos de corrupció que veuen, i veuran la llum en els propers dies, tribunals estatals amenaçant, declaracions d’expresidents de l’estat, ministres amenaçant-nos amb l’exercit, posant traves al vot exterior dels catalans etc., etc. Intenten fer recaure tot el pes de l’odi al procés a les institucions catalanes i el seu president, no entenent que és el poble qui lidera el procés, cada atac a les nostres institucions el sentim a la nostra pell, i així serà sempre que les nostres institucions restin al poble obedients.

Les amenaces són el seu “argument” estrella, i d’aquestes la més repetida: ens faran fora de la Unió Europea, doncs el més comú dels arguments es que ens volen fer fora de tot arreu menys d’on realment volem marxar. És per això que no hem de decidir?

Marxarem, perquè la coacció i l’amenaça no ens mantindran dins aquesta presó de nacions anomenada Espanya!.

No estem dividint la societat catalana, la societat catalana es plural i diversa com totes les dels països moderns, volem una separació política, la cultura i les idees no tenen més frontera que la ment humana, no volem trencar els vincles socials amb el poble espanyol. Catalunya és i serà un país obert i tolerant. El que volem és prendre les decisions que ens afecten, volem ser lliures, volem governar-nos!

I escoltem i escoltarem promeses ambigües d’un possible canvi a l’estat espanyol, promeses que ja havíem sentit abans, quan es va tombar l’estatut aprovat pel poble català!

I veiem i veurem els qui demanen pacte i diàleg amb l’estat, el diàleg que tantes vegades s’ens ha negat, el pacte que no ens ha donat, ni ens donarà, l’autogovern desitjat.

I desobeirem, i tant! Com tantes altres vegades al llarg de la història s’han desobeït les lleis injustes per progressar, perquè la nostra causa és justa, som un poble que vol la seva llibertat!

I pot ser sí, que algun dia l’estat espanyol canviarà, però abans d’esperar 300 anys més, marxem, ja ens entendrem d’igual a igual, d’estat a estat!

Sortim altre cop al carrer aquest 11 de setembre, el mes decisiu de tots, conscients de tota la feina que ens queda per fer: de tota la gent que ens queda per convèncer i que tenim tot un país per construir! Conscients que avui el món ens mira, conscients que rebrem tota mena d’atacs per aturar-nos, conscients que volem un futur millor pels nostres fills, conscients que ho devem als nostres avantpassats i als qui hem perdut pel camí.

Aquesta Diada hem de tornar a fer una demostració de força, més que mai! 375 anys després els Segadors tornem a Barcelona a deixar ben clar que fem Via Lliure a la República Catalana!

Visca la Terra!!!!

Pregó de la 10a Festa de la Revolta dels Segadors

003

10 anys de Revolta, 10 anys de Casal, 375 anys Revoltats!

En aquesta edició de la festa de la Revolta commemorem 3 esdeveniments molt especials:

la 10a edició de la festa, els 375 anys de la Revolta dels Segadors i els 10 anys del Casal Popular Independentista la Sega 1640.

-Júlia D.: jo sóc molt jove dins aquesta associació, quan vareu començar jo tenia 11 anys, com van ser els inicis del casal?

-L’any 2005 el panorama polític poc tenia a veure amb l’actual, l’opció independentista era considerada una idea radical, un canvi innecessari, una utopia. El Casal es va crear gràcies a la gent que volíem fer d’aquest somni una realitat. Es va fer una convocatòria per realitzar una reunió on s’exposarien i es recollirien les idees per crear el primer Casal Independentista a Sta. Coloma de Farners.

Una quarantena de persones assistirem a aquesta primera convocatòria i allí acordàrem els nostres primers objectius:

Promoure la cultura, la llengua i les tradicions catalanes

Defensar la natura

Unir i portar actes que es fan arreu dels Països Catalans a Sta. Coloma

Informar i donar veu als pensaments i idees del nostre poble

Normalitzar la causa independentista i fer-la visible

I treballar per aconseguir la independència dels Països Catalans

El nostre nom l’escollírem per recordar el fet històric més important que ha viscut Sta. Coloma de Farners: l’inici de la Revolta dels Segadors.

Ben aviat començàrem a organitzar activitats: 11 de setembre, correllengua, xerrades, concerts…. Decidírem també que un fet històric com la Revolta dels Segadors s’havia de donar a conèixer, ja feia massa anys que restava arraconat i molts colomencs el desconeixien. Així sorgí la idea de la Festa de la Revolta. No ha estat fàcil organitzar aquestes 10 Revoltes, ni sempre hem tingut el suport, recursos i condicions per dur-la terme, però peti qui peti i mani qui mani seguirem reivindicant i commemorant la lluita dels nostres avantpassats.

Sta. Coloma de Farners: bressol d’artistes, poetes, escriptors, escultors, cardenals, sants, historiadors, astrònoms…. i sobretot: bressol de Revoltats, o no podem comptar com a fills més il·lustres als herois del 1640 que s’alçaren contra l’opressió i en defensa de les llibertats catalanes?

Des del Casal insistim i insistirem, com ho fem des de fa 10 anys, perquè la Revolta dels Segadors ocupi el lloc que li pertoca a la nostra ciutat.

I diem revolta sí, revolta, els colomencs del 1640 no van començar cap guerra, la guerra la va començar Felip IV quant va enviar el seu exercit a envair el Principat.

En un associació com el Casal els seus membres i dediquen molt més que el seu temps lliure, la gent i destina recursos, esforços, idees, somnis….. els seus membres i destinen part d’ells mateixos i de la seva vida, i tot això de manera desinteressada. Tothom que hagi format part d’una associació on es treballa constantment sabrà que acaben sorgint discussions, desavinences i a vegades ens crema…. tant d’esforç i dedicació de forma desinteressada, val la pena forma part d’una associació com el Casal?

Val la pena companys, dins una associació com la Sega es forgen llaços i amistats inseparables, dins una associació com la Sega t’adones que no formes part d’una entitat qualsevol, que l’esforç a dona els seus fruïts, que els somnis amb esforç i dedicació es fan realitat, Sí! Val la pena!

Val la pena que l’ajuntament i els governs no deixin de banda aquestes entitats i associacions que dediquen tant de temps i esforç a millorar i dinamitzar la nostra ciutat: no deixeu apagar el teixit associatiu.

La Sega 1640 fa 10 anys, durant aquests anys sou molts els qui heu format part i col·laborat amb el Casal, tots ens heu ajudat a portar el casal on és ara, tots heu aportat el vostre gra de sorra a assolir els objectius i somnis del Casal, tots heu fet possible la Festa de la Revolta.

I els qui no sou ni heu estat membres del Casal, la Revolta també és vostra, tots som hereus dels nostres avantpassats que van dir prou, la Festa de la Sega és la vostra festa! Gaudiu-la!

Bona festa a tots!

I com deien els nostres avantpassats Segadors: Visca la Terra!

 

Per Sant Jordi un poema dels Segadors

3620029873_ebbcabc5fc_z

Per aquesta Diada de Sant Jordi us volem regalar un poema de la Revolta i l’inici de la Guerra dels Segadors, es tracte del: Dialogo verdader graciós y apacible dels feliços bons successos de la Guerra de Catalunya. Una obra publicada l’any 1642 que repassa, amb to irònic, els fets de l’esclat de Revolta i l’entrada de l’exercit invasor.

Esmolem ben bé les eines, la 10a Festa de la Revolta es ben a prop!!!!

El 30 d’abril donem el tret de sortida amb la commemoració de l’esclat de la Revolta i el cap de setmana del 15 al 17 de maig celebrarem la 10a Festa de la Revolta,

375 anys revoltats!

Bona Diada!!!!!

Enllaç al text: Dialogo verdader

Publicat a la revista Annals de l’institut d’estudis Gironins (vol. 30, 1988), amb introducció i comentaris d’Enric Prat

L’espurna de la Revolta al Born Centre Cultural

EspurnaExpo Revolta (2)

Del 14 d’abril fins al 31 de maig d’enguany podeu visitar l’exposició -L’espurna de la Revolta- a l’espai Dalmau del Born Centre Cultural.

L’exposició repassa els fets del 1640, les seves conseqüencies i l’origen de la Revolta a Sta. Coloma de Farners.

Una exposició impulsada per l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners, l’Ajuntament de Barcelona i La Sega 1640. Amb l’assessorament històric de Xavier Torres i la recerca històrica de: Miquel Borrell, Cristina Trias, Lluís Masó i la Sega 1640. Coordinada per Culturània.

Aquesta exposició tindrà, més endavant, un espai permanent a la Casa de la Paraula de SCFarners.

Comencen els actes de commemoració del 375è aniversari de la Revolta i Guerra dels Segadors que es celebraran al llarg d’aquest any.

En el marc d’aquests actes, ja tenim gairebé apunt la 10â Festa de la Revolta. Enguany es celebrarà els dies 15,16 i 17 de maig.

. El 30 d’abril fem l’acte de commemoració de l’esclat de la Revolta a SCF amb un acte d’homenatge, la representació teatral dels fets del 1640 amb la participació de l’Essència teatre i la presentació de les visites guiades de la Revolta amb carruatges (a càrrec de Selva Amunt) pels carrers de SCFarners. El cap de setmana del 15 al 17 de maig us esperem a SCF amb tot d’activitats per recordar els fets del 1640 i celebrar els 375 anys de la Revolta dels Segadors (recreacions històriques, xerrades, bastoners castellers, jocs, concerts, fira, artesans, campament pagès i dels “tercios”, etc.).

Ben aviat públicarem el programa d’actes de la 10à Festa de la Revolta.

A més de l’exposició, al Born Centre Cultural es duran a terme conferencies i xerrades dels fets del 1640: http://elborncentrecultural.barcelona.cat/ca/node/964

 

Avui fa 375 anys de l’empresonament del diputat Francesc de Tamarit i Rifà.

Avui fa 375 anys de l’empresonament del diputat Francesc de Tamarit i Rifà.

Tamarit

La diputació de la Generalitat estava reunida per tractar la resposta que havia donat Felipe IV sobre les denuncies pels abusos comesos pels soldats durant el seu allotjament al Principat i Comtats.

La noticia de la captura del diputat del braç militar, Francesc de Tamarit, alterava l’ordre del dia, i així ho feien constar al Dietari de la Generalitat:

“…En aquest mateix die (18 de març), cerca las oracions, Miquel Joan de Montredon, algutsir ordinari de sa magestat, prengué y capturà la persona del molt il·lustre senyor Francesch de Tamarit, deputat militar, y aquell aportà pres en los càrcers reals de la present ciutat per orde, segons se ha dit, del excel·lentíssim senyor don Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, lochtinent y capità general de dita sa magestat en aquest Principat y comtats. E encontinent, sabuda esta nova per sos companys, se ajuntaren en la present casa los molt il·lustres senyors Joseph Miquel Quintana, deputat real, lo doctor Jaume Ferran, canonge de la Santa Iglésia de Urgell, oÿdor ecclesiàstich, y donaren orde a Melchior Pagès, ajudant del regent los comptes del General, se conferís en los càrcers reals per a saber si era veritat se fos feta dita captura, lo qual encontinent anà. Y tornat de ditas presons ha fet relació a ses senyories que havia trobat las portas de ditas presons tancades, y picant en ellas li havian respost de dintra què volia, y dient ell que era un criat de dit senyor/ deputat militar li han respost que estava pres y que no se li podia parlar…”. Dietari de la Generalitat, 1640. Pàg. 1018

L’agutzil reial Miquel Joan de Montrodon havia detingut al diputat al vespre, sense que ningú en sabés el perquè. Aquella mateixa nit es convocà junta de braços extraordinària per tractar sobre l’empresonament i paral·lelament també ho feia el Consell de Cent.

S’avisaven les autoritats de la ciutat i al Bisbat. L’endemà, ambaixadors de la Generalitat i el Consell es personen davant el virrei amb un text on es pregunta quin és el motiu de la captura. El virrei no es dignava ni respondre el text per escrit i donava una única resposta als ambaixadors:

“…..referiren dits senyors embaxadors en consistori que sa excel·lència era estat servit respòndrer que li pesava molt no poder servir a sa senyoria, per quant és orde de sa magestat a que no pot dispensar. Y encontinent que dits senyors embaxadors foren tornats de resposta dita embaxada a sa excel·lència ses senyories feren als brassos, que estavan encara junts….”. Dietari Gen. Pàg. 1022

El virrei els deia que havia estat ordre de Felipe IV. Els diputats i consellers insistirien, però sempre n’obtindrien la mateixa resposta, sense deixar altre remei que negociar l’empresonament del diputat amb Felipe IV. La Generalitat enviava un grup d’ambaixadors a Madrid per tractar l’empresonament del diputat i els problemes amb els allotjaments, ignorant, la Generalitat, que l’empresonament de Tamarit era la resposta de Madrid als problemes amb els allotjaments.

 

El 28 de febrer havia arribat correu de Madrid a Barcelona, hi havia carta de Felipe IV als diputats demanant-los que per evitar problemes amb els soldats els allotgessin com ho feien a Llombardia, en contra del que dictaven les Constitucions Catalanes.

També hi havia correu pel virrei, amb unes instruccions molt clares:

…Hase pensado en que seria bien prender un Diputado, y no sera la primera vez que se ha hecho, pues con esso se pondra en maior respeto la justicia, y en maior temor el pueblo; y asi convendra, que comunicandose con el Marques de Villafranca y con el de los Balhases, se tome resolucion sobre este punto.

Lo que paso en la casa de la Ciudad,de que avisasteis y es punto que pide severa y efectiva demonstracion, y que como a cosa que mira a solevacion , y en que concurre especie de crimen de leza Magestad con este motivo se proceda sin guardar lo ritual de las Constìituciones, al castigo de los que se hallaran culpados, prendiendose luego al que votó que se vistiessen de luto los Conselleres, y a los doze que aconsejaron se quitassen las Luminarias, y a los Impressores del papel, que se dejo caer en la casa de la Ciudad, pues la disimulacion puede produzir mayores daños e inconvenientes…” Felipe IV al virrei Dalmau de Queralt 28-2-1640

El rei ordenava que s’empresones un diputat, el perquè i el qui li eren indiferents, la qüestió era escarmentar la Generalitat. El segon fragment de la carta fa referencia a els actes de protesta dels consellers Lleonard Serra i Joan Vergós, que havien demanat que els consellers es vestissin de dol, que no es fessin balls i es traguessin les lluminàries dels oficials en senyal de protesta pel comportament dels soldats. Felipe IV demanava que “sin guardar lo ritual de las Constìituciones” es capturés un diputat i els consellers que havien aprovat les protestes, Felipe IV donava permís al virrei per enviar a pastar fang les constitucions que havia jurat i pactat. Els vots del Consell de Cent eren secrets, el virrei només pogué empresonar als consellers que havien proposat les protestes, el dia 10 de març ordenava la detenció de de Ll. Serra i J. Vergós.

El 24 de març, un cop Felipe IV coneixia la captura del diputat i els consellers, ordenava el següent al virrei:

“…Y porque de lo que el Marques ha escrito , y también de lo que vos antes de aora, se reconoce que las dificultades que se os res en en la Provincia en dar a la gente lo necessario, naçen de las ordenes que emanan de la Diputación, que procede tan inconsideradamente, que ocasiona los inconvenientes que se experimentan, tan ofensivos a mi servicio y al bien publico: me ha parecido ordenaros y mandaros, que luego hagáis prender al Diputado Tamarit, entregandole al Marques de Villa franca , que le lleve con una Galera con toda brevedad à Perpiñan, dissponiendo la prisión con todo secreto y recato, y ordenando que le traten bien en el Castillo. Ordenareis también que se excuse de la comunicación con el, porque causa maior temor la prisión; y encargareis que no se admitan algunos recaudos, que se le embie de parte de la Diputación\ notificándose a los Ministros d’ella a quien tocare, que en pena de la vida no le asisten ny socorran con algún dinero ni otra cosa…”

Felipe IV ordenava el trasllat de Tamarit a la presó de la fortalesa de Perpinyà, deixant-lo incomunicat. Ordenava, també el següent:

“…Asi mismo ordenareis al juez, del Breve, que luego reçiva Información contra el Canónigo Claris, Diputado Ecclesiaftico, a titulo de que interviene en los excessos que se cometen en la. Provincia , fomentando la conmocion , y defendiendo que no se deve contribuir para el alojamiento del exercito, contra mis Reales ordenes,y de otras cofas en que le hallaredes culpado: y que siendo la qualidad que obliguen a prisión, lo haga luego, asistiéndole vos en lo que fuere necestkrio: y ordenarais lo mismo con este Canonigó Claris, que os mando en esta respeto del Diputado, de que no fea asistido ni socorrido de la Diputación…”

Felip IV volia treure de l’escenari polític al President de la Generalitat, Pau Claris, i per aquesta fita demanava la virrei que cerques proves de la seva oposició a les ordres reials.

El virrei no podria complir l’ordre de traslladar Tamarit a Perpinyà, abans havia de ser jutjat i per això havien de trobar una causa. L’única causa que trobaren contra Tamarit fou haver imprès i fet repartir el dictamen de la Generalitat sobre els allotjaments a les viles del Principat i Comtats. El dictamen recordava a les viles les obligacions que tenien amb els allotjaments (sostre, sal, vinagre foc i llit només havien de donar els catalans als soldats i sempre dintre de les possibilitats de cada casa i voluntàriament), fer-ho d’altre manera anava contra les Constitucions.

El virrei exposava al rei que un procés contra Tamarit i els consellers acabaria amb els seu alliberament. les Constitucions Catalanes no consideraven delicte les accions de protesta dels consellers, encara menys l’acusació a Tamarit per haver demanat a les viles que obeïssin les lleis catalanes. Un procés contra el diputat i els consellers acabaria essent una victòria de les institucions catalanes vers el poder reial, just l’efecte contrari del que buscava el rei ordenant les seves detencions. El virrei considerà que el més prudent era dilatar les negociacions de les institucions catalanes amb Madrid i mantenir el diputat i els consellers a la presó de Barcelona el màxim possible.

Francesc de Tamarit i Rifà fou escollit diputat del Braça Militar (noblesa) de la Generalitat el 22 de juliol del 1638, el mateix dia que foren escollits Josep Miquel Quintana com a diputat del Braç Reial (representant de les viles i llocs del Principat i Comtats) i Pau Claris com a diputat del Braç Eclesiàstic (clergat, el diputat eclesiàstic exercia de President).

A començaments de novembre del 1640 agafà el comandament de les tropes catalanes que combatien al Rosselló durant l’ocupació francesa del castell de Salses, fins la seva arribada el setge de Salses semblava una batalla a tres fronts, els francesos assetjats al castell i les tropes hispàniques i les catalanes enfrontant-se entre elles constantment. Un cop recuperada Salses (6-1-1640) Tamarit fou rebut a Barcelona com un heroi, al virrei no se li feu cap honor. Tamarit destacà en la defensà de les causes entre la gent de la terra i els soldats. El virrei no escollí la detenció de Tamarit a l’atzar, un personatge popular entre totes les classes, a l’administració reial li semblà que la seva detenció posaria fre a les constants denuncies i plets contra els abusos dels soldats i que la Generalitat acceptaria els allotjaments a la manera que volien Felipe IV i Olivares. Tot indicava que s’havia produït l’efecte contrari: ni s’aturaren les protestes, ni les viles acceptaven els allotjaments

375 anys del saqueig de Palautordera

Castell de Fluvià, St. Esteve de Palautordera

Castell de Fluvià, St. Esteve de Palautordera

Avui fa 375 anys de l’assassinat del cavaller Anton de Fluvià.

El 6 de gener s’havia recuperat la fortalesa de Salses després de cinc mesos de guerra i tres de setge. Els soldats de Felip IV, de fora la Corona d’Aragó, quedaven al Principat, on s’haurien d’allotjar.

El pas de tropes i els allotjaments de soldats sempre havien estat sinònim d’incidents, l’any 1630 un equip de juristes catalans dictà la manera que els catalans havien d’oferir aquests allotjaments sense violar la constitució de nous vectigals:

…sal, vinagre, foch, llit, taula y servey tant solament hajen de donar los Provincials a dits capitans, soldats y gent de guerra, graciosament y sens interes algu, conforme la possibilitat de cada hu. Deguen emper y sien obligats dits Capitans, soldats y gent de guerra, pagar todo lo que despendran per llur sustento y de llurs cavalls…” ACA, Consell d’Aragó, imprès 286.112

Els soldats que quedaven allotjats al Principat cometrien tota mena d’abusos, la noblesa i les ciutats quedaven exemptes dels allotjaments. La població rural hauria de suportar la càrrega dels allotjaments, una població desgastada per la guerra del Rosselló i amb una minsa collita a causa de la sequera, hauria de mantenir més de 10.000 soldats que es comportaven com si fossin al camp de batalla. L’excusa de l’administració reial: els soldats havien de romandre al Principat en previsió d’un nou atac francès al Rosselló.

Tal dia com avui, 1 de febrer de 1640, les tropes napolitanes de Mucio Spatàfora saquegen Palautordera. Les dones i les criatures es refugien al castell del cavaller Anton de Fluvià. Els soldats intenten forçar i cremar la porta del castell, el cavaller els deixa entrar sota la promesa que no farien mal a ningú. Assalten la capella i maten a tres homes, al cavaller i a una criatura de dos anys en braços de la seva mare. Anton de Fluvià era un cavaller de 48 anys dedicat a la pregaria i la pintura, ( entre altres obres religioses, pintà el retaule de Santa Eulàlia de Sarrià).

En el romanç dels Segadors, la versió antiga del que avui dia és el nostre himne nacional, es menciona aquest fet de la següent manera:

Mataren un cavaller

a la porta de l’Iglesia,

don Anton de Fluvià

i els angels li fan gran festa

Una criatura de dos anys en braços de la seva mare! Des de la perspectiva del segle XXI aquest fet és el que més ens sobte dels incidents de Palautordera. Un exercit que els havia de “protegir” no tenia cap mirament a l’hora d’assassinar criatures i febles. Amb ulls del segle XVII la mort de don Anton fou profundament sentida, sobretot, perquè tocava a un estament que fins aleshores es creia exempt dels allotjaments: la noblesa.

La noblesa, exempta dels allotjaments, però en patia indirectament les conseqüències: els saquejos dels camps i el bestiar, l’empobriment i el malestar de la població acabaven afectant les seves rentes.

La noblesa catalana, dividida des de l’edat mitjana en les faccions de Nyerros i Cadells, es tornava dividir entre els partidaris del rei (aquells qui posant-se al seu costat pretenien obtenir-ne títols i favors) i la noblesa que faria costat al poble per evitar la propia ruïna i la del Principat.

Llegim els fets de Palautordera del dietari de la Generalitat:

…Que en lo lloch y terme de Palautordera lo últim de janer proppassat arribaren nou-cents soldats de a cavall governats per don Múrcio Spatafora, don Luys de Vilanueva y Fabrício Prinyano, los quals per ésser tants y dit lloch y terme tant curts, a més dels excessos comesos en las demés parts de ferse donar a bastonades menjar y bèurer abundantement, per ells y sos cavalls, matar quantes gallinas, porsells, moltons, vacas y tot lo que son regalo los aparexia, dient palesament algú dels commissaris que·ls comboyaven que aportaven aqueix orde de sa excel·lència, usaren ab los particulars de dit terme majors crueltats, que no·y hagué casa que no robassen lo més preciós de aquellas, obrint aposientos, despayant caxas y escorcollant los majors secrets, sens moltas armas de foch y cavalcadures que després los mateixos amos compraven y altres que may han aparegut. Que tots los amos de las casas ahont estigueren alotjats composaren en molts majors quantitats del que podian donar, ligant y garrotant-los, posant-los las escarrabinas y espasas en los pits, pagant-los molts colps y bastonades, maltractant-los de cossas; los que·s trobaven ab diner lo donaven, altres per no morir lo manllevavan, y no contents de axò a la partida composaren la universitat de dit terme en quarantasinch liures per los bagatges, y després de tenir lo diner se’n portaren molts que encara no han tornats. Que a Jaume Net, pagès de dit terme, per no poder-los donar tot lo diner en que·l composaven, li lligaren los brassos endarrera, y per aquells lo tingueren penjat gran rato; y no satisfets de axò, després lo garrotaren a una escala, ahont ab los canons de las escarrabinas lo dexaren casi mort de bastonades. Y perquè demanant-li després més gallinas respongué que ja las havian totas mortas prengueren un fill seu de edat de tres anys dient lo volian matar y rustir al forn, com de fet hi ensengueren gran foch, sino que Déu fonch servit que sa muller, mentre estavan turbats ensenent-lo, fugí per una porta falsa ab la criatura. Que en casa Juan Carreras, pagès de altra parròchia, perquè un fadrí de casa no fou prou puntual en donar-los tota la sivada que demanaven, sens més ni més li tiraren ab unes carrabinas, lo qual morí sens poder dir Jesús. Que en moltas casas volgueren forçar las donas, les quals los escaparen fugint alguna per una porta falsa, altra saltant per una finestra, dormint tota la nit al bosch. Y últimament (i després), que tenint notícia dits soldats que en lo castell de Fluvià, situat en dit terme, se havian recullidas algunas donas y criaturas del veynat ab tot lo que se’n havien pogut aportar de sas casas, digueren ja la nit antes molts de dits soldats en diferents casas de las que estavan alotjats uns que lo endemà havien de combatre dit castell, perquè allí estava recullit tot lo millor de dit terme, altres que havian de cremar la casa y matar tota la gent, com en effecte lo endemà, vigília de Nostra Senyora Candalera, entre deu y onse horas de matí, ab so de dos trompetes dits soldats assitiaren a dit castell, posant foch a la porta principal. Y vehent don Anton de Fluvià, senyor de dit castell, que las portas cremaven, cridà a dits soldats que si li donaven paraula de no danyar a ningú los obriria la porta de la capella. Y aseegurant-li dits soldats no·u farian, després de haver estat dit don Anton en companyia de sa muller y moltas altres persones dins de la capella, en la qual hi ha los cosos sancts de Quirse y sancta Justina, y reservat lo Santíssim Sagrament gran rato en oració, fiat de lur paraula obri la porta y entraren dits soldats, tots amotinats, usant y exequtant en dita capella las més bàrbaras crueltats que·s sien fetas en lo món, perquè dins de aquella mataren a dit don Anton, un criat seu, dos altres hòmens que s·i eran recullits y una criatura de dos anys als brassos de sa mare, a la qual també nafraren, y a set o vuit de altres, alguns dels quals perillan molt de la vida, y deposan los que·s trobaren dintre, que apar miracle com no·ls mataren a tots ab tantas escopetades y coltellades que tiraren, ab una de las quals feren càurer la làntia estava ensesa devant del Santíssim Sagrament, y ab altre levaren lo bras esquerra a un Christo. Y no contents de axò pujaren en lo castell espallant portas, arquimesas, caxas y tot lo demés los aparegué, robant tot quant hi havia, fins al càlser de la iglésia, que judican los testimonis que entre lo que robaren de dit don Anton y lo que·y havian aportat y recullit molts dels circumvehints passa de tres mília lliures sens lo danys que en las demés cases dels particulars de dit terme, que serà altre tant.”

 

La Generalitat, denunciava els abusos a l’administració reial, la resposta del virrei queda plasmada en un altre vers del romanç del segadors:

ja en daren part al virrei,

del mal que aquells soldats feien;

-Llicencia els he donat jo,

molta més s’en poden prendre

El rei responia a les queixes de la Generalitat que s’havia de castigar als assassins, i al mateix temps insistia que per evitar incidents els allotjaments s’havien d’efectuar com es feia a la Llombardia (domini de Felip IV al nord d’Itàlia) i els feia arribar un exemple:

Forma en que se aloja el exército en Lombardía y lo que los del país dan a los soldados en los alojamientos.

E(jemplo):

A todos generalmente se les da todo servicio que es cama, leña, luz, azeyte, vinagre, sal y ollas y escudillas en que guisar y comer. Danse a cada soldado de paga sensilla un real al día por qüenta del país y el pan de muniçión por la de su magestad. Tolérase demás desto los soldados recivan del patrón en comida lo que buenamente les pueden dar y ellos sacarles graçiosamente castigando qualquiere exçesso. Al capitán se le da a razón de sinco bocas. Al alférez a razón de quatro. Al sargento a razón de tres. Al cavo de esquadra a razón de dos. A maestre de campo a razón de diez y séis. Cavallería: Dase a cada soldado de a cavallo dos tercios de estara de çevada, quinze libras de heno y paja para camas de los cavallos. Al capitán a razón de quatro porçiones.Al theniente a razón de tres. Al alférez a razón de dos. Medidaa de Milán, convendría saber a qual corresponde de acá. Permítese que el soldado coma con el patrón sin señalarle que sino lo que con su maña le puede sacar.”

En resum: pensió complerta per soldats i cavalls, i paga pels soldats. A la pràctica…. millor ho expliquem amb un altre exemple del Dietari de la Generalitat:

Que en lo lloch de Sant Pere de Gavà, bisbat de Barcelona, estan actualment los soldats de a cavall que en dit loch estan alotjat cometent los mateixos excessos y delictes que han fets en los demés llochs dalt referits, apoderantse de las casas de dit lloch, forsant moltas donas, y en particular en certa casa lo nom de la qual per sa honra se calla bastonejaren lo amo de aquella y després ab violència prengueren a sa muller, y sobre de son marit mateix que estava en terra casi mort a bastonades ley desonrraren fent per força d’ella lo que volgueren. Y en altra casa del mateix lloch prengueren un minyó de edat de nou o deu anys y volgueren ab ell de usar actes de sodomia, sino que fonch Déu servit que ab sas manyas los escapà de sas mans per una porta falsa, fent y exequutant altres faheldats que no són de referir.”

Diu la versió antiga dels Segadors:

Al davant dels seus parents

desonrraven les donzelles

El mateix dia que el rei escrivia a la Generalitat insistint que els allotjaments s’efectuessin com es feia a la Llombardia (28 de febrer de 1640), escrivia al virrei recordant-li que acomplís una ordre que li havia donat anteriorment:

Que se aloje la gente en los lugares quedando superior la de la guerra a la de la tierra, con que haziendose ella (la gent de la guerra) respetar por si, todo se allanaria y ajustaria como conviene”

Aquesta era la resposta deFelipe IV a les denuncies pels abusos dels soldats a la població: que els soldats mai es trobessin en inferioritat vers la gent de la terra. L’evident resultat no fou altre que augmentar els abusos i el descontent de la població i de la Generalitat.

La Generalitat no havia parat d’enviar denuncies al rei i al virrei sobre les conductes dels soldats al Principat i les lleis que s’infringien, però no havia obtingut cap resposta de l’administració reial per aturar els abusos. Davant la passivitat de l’administració reial el conseller Joan Vergós presentava la proposta al Consell de Cent que no es fessin balls i es traguessin les lluminàries dels oficials en senyal de protesta pel comportament dels soldats, el conseller Lleonard Serra demanava que els consellers es vestissin de dol.

El virrei informava a Felip IV de les protestes de les institucions catalanes. En la carta del 28 de febrer el rei ordenava al virrei:

Lo que paso en la casa de la Ciudad,de que avisasteis y es punto que pide severa y efectiva demonstracion, y que como a cosa que mira a solevacion , y en que concurre especie de crimen de leza Magestad con este motivo se proceda sin guardar lo ritual de las Constìituciones, al castigo de los que se hallaran culpados, prendiendose luego al que votó que se vistiessen de luto los Conselleres, y a los doze que aconsejaron se quitassen las Luminarias, y a los Impressores del papel, que se dejo caer en la casa de la Ciudad, pues la disimulacion puede produzir mayores daños e inconvenientes….”

A la mateixa carta també aconsellava al virrei que caldria allotjar a Barcelona un regiment de soldats. I també deia:

..Hase pensado en que seria bien prender un Diputado, y no sera la primera vez que se ha hecho, pues con esso se pondra en maior respeto la justicia, y en maior temor el pueblo; y asi convendra, que comunicandose con el Marques de Villafranca y con el de los Balbases, se tome resolucion sobre este punto…”