Manifest 11s2017 del Casal Popular Independentista la Sega 1640

Publicat el 10 setembre 2017 per lasega1640

Ens tornem a trobar una altra Diada Nacional, 303 onzes de setembre després de la pèrdua dels nostres drets i llibertats. Avui més a prop que mai de desfer la injustícia que patí el nostre poble per la força de les armes amb la força de les urnes i la democràcia.

A mesura que s’acosta la data escollida per decidir el nostre futur com a poble, ens anem trobant amb la crua realitat on estem escorats des fa 303 anys: el tracte, l’amenaça, el setge policial i judicial, el menyspreu; les sentències als nostres representants polítics, als nostres funcionaris, a la nostra gent…. Sí: som una colònia d’Espanya.

Evidentment que al llarg d’aquests tres segles hi hagut alts i baixos i minses i breus escletxes de llibertat, però ni s’ens ha entès, ni s’ens ha escoltat, ni reconegut, ni respectat com a la Nació que som i serem.

Si vers una amplia demanda popular per decidir democràticament el nostre futur no hi ha altra resposta que l’amenaça, la repressió i l’opressió és que no som ciutadans lliures, estem reclosos en una presó de nacions.

L’1 d’octubre podem canviar tot això, estem convocats a les urnes pel nostre legitim Parlament. Si guanya el SÍ el govern proclamarà la República Catalana independent i iniciarem, entre totes i tots, un procés constituent participatiu on decidirem com serà la República Catalana.

Si s’imposa el NO haurem de carregar amb: la monarquia, el règim del ’78, la indivisió de poders, el CNI, els atacs a les nostres llengües, el menyspreu, les amenaces, les clavegueres de l’estat, la llei mordassa, el tracte colonial, l’espoli fiscal, els regals a la banca, la caverna mediàtica, el discurs de la por, la pobresa energètica, el no a les energies renovables, el terrorisme d’estat, la manipulació dels mitjans, les condecoracions a la “división azul”, les jures de bandera, el boicot al corredor mediterrani, les subvencions al franquisme, l’impost al sol, les portes giratòries, la “fiesta nacional”, la negativa a les seleccions catalanes, la impunitat de la corrupció, els tribunals polititzats, la impunitat del franquisme…..

Nosaltres ho tenim clar: volem una República Catalana independent, amb totes les oportunitats i incerteses que això comporta, abans que continuar amb la certesa del que és Espanya.

No ho aconseguirem plegats de braços, ens cal una mobilització activa i permanent abans i després d’atracar a Ítaca i cremar les nostres naus. Mobilitzem-nos l’onze de setembre i quan faci falta donar suport als nostres representants i al nostre poble. Afrontem els atacs i el discurs de la por dels poders de l’estat de manera cívica i pacífica, no caiguem en el parany de la provocació. Ens volen espantats i alhora violents, no ens hi trobaran. Portem segles carregant-nos de raons, qui vol pertànyer a un estat que amenaça als seus ciutadans enlloc d’escoltar-los? Fem que aquest 1 d’octubre s’imposi la democràcia, estem convocats i nosaltres convoquem.

Som una part d’uns Països Catalans que també volem lliures i amb nosaltres. No hem pogut fer el camí plegats, però segur que ens trobarem més endavant.

Votarem perquè hi tenim tot el dret, així ho diu al Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides:

“Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.

Tots els pobles poden, per a les seves pròpies finalitats, disposar lliurement de llurs riqueses i de llurs recursos naturals sense perjudicar, però, cap de les obligacions que sorgeixen de la cooperació econòmica internacional basada en un principi de benefici recíproc, i també del dret internacional. En cap cas, un poble no pot ser privat dels seus mitjans de subsistència.

Els estats part en aquest pacte, incloent-hi aquells que tenen responsabilitat d’administrar territoris no autònoms, i territoris en fideïcomís, promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides.”

Aquest pacte està signat per 168 estats, l’estat espanyol entre ells. l’Article 96.1. de la Constitució Espanyola diu: “Els tractats internacionals vàlidament closos, després de ser publicats vàlidament a Espanya, formaran part de l’ordenament intern”. Som un poble, per molt que l’estat espanyol ho neguí no deixarà d’ésser així, nosaltres ho sabem i el món n’està al cas. Emparats pels drets i pactes internacionals aquest 1 d’octubre ens autodeterminem.

Votarem, i votarem que SÍ. Votarem per en Pere Bassols, per la Muriel, per en Xirinacs, per en Manuel de Pedrolo, per en Lluís Món, per en Guillem Agulló, per en Pepe Rubianes, per en Fèlix Cucurull, per en Companys, per en Macià, per en Salvi Martí i per tants d’altres que hem perdut en aquest llarg viatge a la llibertat.

No la veieu? Sí, allà,

ja no està fosa amb l’horitzó,

la tenim a tocar.

Els darrers metres seran feixucs

i plens d’entrebancs,

però hi hem d’arribar,

és el nostre anhel la llibertat,

l’esforç val la pena,

ens ho hem ben guanyat:

viure en una República lliure,

viure en plena llibertat!

Visca la terra!!!

El campanar i els toca campanes

Publicat el 8 agost 2017 per lasega1640

Dins la normalitat d’un País que ha iniciat un procés per decidir democràticament el seu futur amb una amplia majoria social, és obvi que dins aquesta majoria hi trobem gent de tota mena: mossos d’esquadra, juristes, famosos, esportistes…. i també capellans i bisbes. Doncs sí, hi ha gent de tota mena que dóna suport al referèndum i a la democràcia, i entre aquesta gent hi som també els qui rebutgem el menysteniment, la humiliació i el càstig a que ens té sotmesos l’estat espanyol.

Malgrat les obvietats abans esmentades, escrivim aquest article en resposta a d’altres articles que afecten al nostre poble, Santa Coloma de Farners, i a una persona molt apreciada pel casal.

Us recomanem llegiu l’article al Punt Avui http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1212046-una-bandera-a-l-esglesia-a-favor-del-referendum.html

i tot seguit l’article de l’OkDiario d’Eduardo Inda https://okdiario.com/espana/2017/08/06/cura-independentista-utiliza-iglesia-del-pueblo-campana-referendum-ilegal-1218749

Els senyors d’OkDiario s’han muntat una bona pel·lícula d’un fet que és força habitual a Catalunya, i sobretot a les comarques gironines, no és el nostre l’únic campanar amb pancartes a favor del referèndum o amb estelades, Catalunya te 787 municipis independentistes.

A l’OkDiario, en una tònica força habitual últimament, tant als mitjans del règim del ’78 com al govern de l’estat i les seves institucions, s’individualitzen els atacs, ho hem vist amb el cas dels processats pel 9N i amb les citacions a declarar davant la guàrdia civil, etc., passa el mateix amb el cas del campanar i mossèn Ramon, no demanem al digital d’Eduardo Inda la lluna en un cove i que es dediquin a fer periodisme, no és això el que pretenem, sols aclarir el que s’hi diu.

Com diu mossèn Ramon a l’article del Punt Avui ell no ha penjat res, ha accedit a que s’hi pengés. A dins el temple no n’hi ha cap, ni tampoc s’hi prediquen discursos independentistes. El campanar és del poble i de la parròquia, com diu mossèn Ramon.

Santa Coloma de Farners és un poble amb un Ajuntament escollit amb el 78% de vots a formacions independentistes.

Anem ara a un tema que ens afecta directament: ‘la estelada gigante‘!, bé més que estelada gegant és una estelada gran (si a les mobilitzacions dels onzes de setembre no anessin a fer fotografies de les platges sabrien el que és una estelada gegant), és l’estelada del Casal Popular Independentista La Sega 1640 de Santa Coloma de Farners i quan ha estat al campanar l’hi hem penjada nosaltres, no l’ha penjat mossèn Ramon. No l’hem penjat només l’any 2013, des de l’any 2006 que l’anem penjant gairebé a totes les edicions de la festa de la Revolta dels Segadors de Santa Coloma de Farners, per reivindicar els nostres anhels independentistes, no només l’hem penjada al campanar, l’hem penjat a la zona de barraques per festa major, l’hem penjat al castell de Farners i ha estat present en nombrosos actes i concentracions independentistes, som un casal independentista i fem aquestes coses. No ens amaguem d’haver penjat l’estelada als llocs esmentats i ens en fem responsables.

Així doncs desaprovem l’actitud de tots els mitjans que facin demagògia del que no és notícia, i molt en especial els atacs personalitzats sense cap mena de fonament. Tot el nostre suport a mossèn Ramon davant l’actitud dels mitjans cavernaris.

Un altre tema que també ens afecta és aquest: ‘actos en memoria de la Guerra dels Segadors, uno de los símbolos falseados por el independentismo catalán para vender una supuesta revuelta contra España‘. Entenem que es refereixen a la Festa de la Revolta dels Segadors, no s’hauria de dir que la revolta va ésser contra Espanya si no contra les institucions reials i la monarquia hispànica, de fet amb el mot Espanya, en aquella època, es designava el que des del segle XIX anomenen Península Ibèrica, o sigui, ‘Espanya’ va ésser un terme geogràfic fins el segle XIX. Però suposem que la gent de l’OKdiario són d’aquells que practiquen allò de ‘los diezmil años de historia‘ i ‘la nación mas antigua del mundo es España‘, per tant s’entén perfectament que des de la seva perspectiva es pugui interpretar com una revolta contra Espanya.

‘Supuesta‘ en aquest cas hi ha un petit problema, res, un detallet de res… el setembre de 1640 Catalunya trencà oficialment amb la monarquia hispànica i al gener de 1641 passà oficialment a sobirania francesa, conservant institucions, lleis, drets i constitucions. Aquest trencament el fan les institucions catalanes (la Generalitat), 12 anys durà la sobirania francesa, i això és un fet que el podem contrastar amb historiadors francesos i de tot Europa (dels catalans no en parlaré, que ja sabem que aquesta gent els té per uns ‘manipuladors’) i evidentment historiadors espanyols, els més ‘progres’ l’anomenen ‘Guerra de Separación‘, a la wikipedia l’anomenen ‘Sublevación de Cataluña de 1640′, d’altres l’anomenen ‘Guerra de Recuperación de Cataluña‘, ‘Rebelión de los catalanes‘….. ni els historiadors de la RAH del franquisme negaven la revolta i aquest trencament de 12 anys. “Supuesta revuelta“? no senyors, contrastada. Dissortadament la Guerra dels Segadors acabà malament pels catalans, amb la pèrdua del que avui dia anomenem Catalunya Nord, que Felipe IV cedí als francesos sense consultar-ho a les autoritats catalanes (o ‘supuesta’ pèrdua per la gent d’OkDiario), Catalunya tornà a formar part de la monarquia composta hispànica, amb les seves institucions drets i lleis que no es perdrien fins el decret de nova planta. Per altra banda, al desembre de 1640 Portugal inicià una revolta (‘supuesta‘, potser, per la gent d’OkDiario) i declarava la seva independència, el procés culminà amb èxit, en part perquè les tropes de Felipe IV concentraren tots els seus esforços al front català, i en part també pel suport dels anglesos pels seus interessos a les colònies portugueses a Amèrica.

En el cas que des de l’OkDiario es titlli de suposada revolta a la Revolta dels Segadors pel mateix raonament que des l’espanyolisme s’intenta plantejar la Guerra de Successió com una guerra civil on no tothom al Principat i a la Corona d’Aragó estava en contra dels borbons (en el cas de Revolta dels Segadors potser utilitzen el raonament de que no tothom era favorable a la revolta), preguntem-nos també la lectura que fem de la resta d’esdeveniments de la història d’aquest planeta: els EEUU van participar a la Guerra del Vietnam? Hi va haver nombroses mobilitzacions contràries a la guerra però al relat de la història diu que sí, que hi van participar; Espanya va participar a la Guerra d’Iraq? Hi va haver fortes mobilitzacions contràries, amb conseqüències polítiques, però entre els països participants i consta Espanya; Irlanda és independent? Sí (tret d’Irlanda del Nord), malgrat que no tothom era favorable a la independència; Portugal va trencar amb la monarquia hispànica unilateralment i avui dia és independent? Sí, malgrat que hi havia sectors de la societat portuguesa que no ho volien; Espanya és membre de la UE? Sí, malgrat que no tothom hi està d’acord ni tampoc s’ha referendat mai… i podríem seguir eternament. Així doncs perquè la història general no titlla de “suposats” tots aquests fets malgrat no tenir un suport unànime als Països esmentats? Doncs perquè són conseqüència de les decisions i actes dels seus governs i les seves institucions i aquests actes han tingut les seves conseqüències a la història, les decisions que han pres al llarg de la història els representants del poble català no en són cap excepció. Així doncs quan les institucions catalanes decidiren l’any 1640 trencar les seves relacions amb Felip IV la seva decisió tingué unes conseqüències; quan les institucions de la Corona d’Aragó decidiren donar suport a l’arxiduc Carles a la Guerra de Successió prengueren una decisió que tingué unes conseqüències, i quan les institucions catalanes decidiren seguir lluitant sols per la seva llibertat la seva decisió tingué conseqüències.

Doncs sí, les decisions que prenen els representants d’un País tenen conseqüències pel País que representen, actualment les institucions catalanes han decidit convocar un referèndum vinculant l’1 d’octubre d’enguany, sí, la paraula que va darrera referèndum és vinculant, no ‘ilegal’.

Resolucions de l’assemblea anual extraordinaria 2016

Publicat el 28 desembre 2016 per lasega1640

COMUNICAT:

Resum de les resolucions de l’assemblea extraordinària anual del Casal la Sega 1640:

Reunits en sessió extraordinària els membres de ple dret i la junta directiva del Casal la Sega 1640 el 27 de desembre de 2016 han resolt.

Presentada l’esmena a la totalitat dels estatuts vigents, on l’entitat la Sega 1640 constava com a associació cultural, per amplia majoria s’ha acordat que la Sega 1640 esdevindrà una organització política, amb intenció de presentar-se a les properes eleccions municipals.

Esmena als estatuts aprovada:

Després d’onze anys realitzant actes i activitats tant culturals com reivindicatives arribem a la conclusió que la incidència social i política no són suficients per assolir part dels nostres objectius, ja que tot sovint hem topat amb dificultats d’entesa amb els diferents equips de govern, ens veiem empesos a exercir la política directa i així aportar les nostres propostes i demandes a l’Ajuntament.

Fidels als compromisos fundacionals del Casal la Sega 1640:

-Lluitar per l’alliberament dels Països Catalans

-Treballar per la llengua i la cultura de la nostra Nació

-Defensar el territori (defensar la seva natura, aturar les infraestructures innecessàries i la mala gestió dels recursos de la terra)

Els mateixos pilars amb que va néixer la Sega 1640 ens acompanyaran en la nova etapa política que ben aviat començarem.

-Nota de la junta directiva:

El fet de deixar d’ésser una entitat sense ànim de lucre a ésser una organització política ens obliga a clausurar el compte del casal, la junta directiva actual serà l’encarregada de liquidar els comptes de l’etapa anterior de la Sega 1640 i fer-ne donació a entitats sense anim de lucre amb objectius semblants, els membres de ple dret i la junta actual votaran les propostes que es presentin.

La junta directiva i els membres de ple dret seran els encarregats de liquidar els anteriors estatuts, un cop finalitzada la transició a organització política, la junta es compromet a dimitir en bloc després de convocar l’assemblea extraordinària oberta on es votaran els estatuts i la junta de l’organització política. L’assemblea fundacional de l’organització política serà oberta.

Moltes gràcies, us anirem informant dels passos fets, i de les properes resolucions, així com de la data de l’assemblea fundacional de l’organització política.

Visca la Terra!!!!

INNOCENTS!!!!!!!!!!

Manifest 11S2016, La Sega 1640

Publicat el 11 setembre 2016 per lasega1640

Manifest 11s2016 La Sega 1640

Estem a punt! A punt d’encarar la recta final que ens durà a la llibertat com a poble.

Ens fem nostre el compromís que els 72 diputats independentistes van signar amb la declaració del 9N:

El mandat democràtic sorgit de les eleccions del 27s te el compromís i el deure de fer de Catalunya un estat independent i iniciar un procés constituent. Nosaltres estem a punt!.

El parlament de Catalunya va declarar l’inici d’un procés constituent ciutadà, participatiu, obert, integrador i actiu per tal de preparar les bases de la futura constitució catalana. Nosaltres estem a punt per participar-hi.

El parlament de Catalunya es va declarar dipositari de la sobirania. La cambra catalana i el procés de desconnexió democràtica de l’Estat espanyol no se supeditaran a les decisions de les institucions de l’Estat espanyol, en particular del Tribunal Constitucional, que considera mancat de legitimitat i de competència arran de la sentència de l’estatut, entre altres sentències. Si així ho fa, el parlament, tindrà tot el nostre suport, farts d’obeir tribunals polititzats, no acatem ni acatarem! Estem a punt!

El parlament de Catalunya es va comprometre a adoptar les mesures necessàries per a obrir aquest procés de desconnexió de l’Estat espanyol, d’una manera democràtica, massiva, sostinguda pacífica que permeti l’apoderament de la ciutadania a tots els nivells i es basi en una participació oberta, activa i integradora. Estem a punt, podem començar!

-Des de les primeres mobilitzacions massives a favor de la independència i el dret a decidir, l’estat espanyol ha advertit que “utilitzaria tots els mitjans al seu abast per acabar amb la deriva secessionista”, no teníem cap mena de dubte que la guerra bruta, com sempre, seria un d’aquests mitjans. Com si utilitzar el poder judicial, l’executiu i el legislatiu de l’estat no fos suficient per intentar aturar el procés, les rates de claveguera no descansen fins a trobar draps bruts dels partits sobiranistes, quan no els troben se’ls inventen i els filtren a la premsa. Infiltrats i col·laboradors arreu, corruptes buscant casos de corrupció, dividint i creant malestar entre els catalans. Aquest estat, el gran defensor “del imperio de la ley”, no te cap mena d’escrúpols a l’hora de saltar-se les seves lleis i finançar la guerra bruta amb diners dels seus contribuents en aquesta nova reedició del GAL. Ni tan sols quan la guerra bruta veu la llum, reconeixent haver-se carregat la sanitat catalana i utilitzar la fiscalia per interessos polítics, no provoca cap reacció a l’estat, és més, es premia, no tan sols des del “gobierno”, també des de les urnes.

- Un estat que intenta resoldre mitjançant els tribunals al seu servei els problemes polítics, encausant membres del govern, presidents, consellers, presidentes, etc. Un estat impotent al no poder doblegar la voluntat d’un poble, intenta responsabilitzar i desprestigiar els seus representants. No contents amb això, recorren i tomben les lleis que pretenen millorar el benestar dels nostres ciutadans. Un estat temerós que l’aplicació de l’article 155 no tingui altre resposta que una DUI l’aplica de manera encoberta mitjançant el control del FLA. Un estat enclavat en no canviar, i malgrat que alguns voldrien, el fet d’haver d’acceptar un referèndum a Catalunya els fa tirar enrere. Amenaces, coacció econòmica i jurídica, invasions constants de les competències de la Generalitat, destrossar el model lingüístic i educatiu català, aquesta es la resposta que l’estat espanyol dona a la voluntat majoritària catalana que vol decidir i vol ésser. Davant un estat que escomet unilateralment els desafiaments democràtics no ens queda altre remei que prendre decisions unilaterals. Nosaltres estem a punt, no ens fan por ni les clavegueres ni la democràcia!

Seguirem ferms, ferms amb la nostra voluntat! I ho farem! Prou de declaracions al vent!, ara és l’hora de fer-ho. Que la prudència no ens faci traïdors!, com deia avui fa 40 anys el recentment desaparegut Jordi Carbonell.

Només amb intencions i paraules no hi arribarem, cal aprovar les lleis de desconnexió. no assolirem la llibertat amb el reglament de l’opressor.

Estem apunt per desconnectar! a punt per esdevenir un Estat!, un país nou que ve de lluny, un país plural, democràtic, participatiu i integrador.

Visca la terra!

Tal dia com avui, el 27 de febrer de 1641, moria Pau Claris

Publicat el 27 febrer 2016 per lasega1640

Mort del 94è President de la Generalitat, Pau Claris i Casademunt

Pau Claris

El 20 de febrer de 1641 el Dietari de la Generalitat ens diu que. “En aquest die caygué malalt lo diputat ecclesiastich”.

Pau Claris emmalaltia el mateix dia que entrava el mariscal Philippe la Mothe-Houdancourt a Barcelona per esdevenir el capità general de l’exèrcit francès al Principat, fruit de l’acord amb Lluís XIII, que a canvi de l’oferta del títol de Comte de Barcelona al rei francès, garantia el suport militar als Catalans per fer front a la invasió de les tropes de Felip IV.

Al mateix dietari, el dia 22 de febrer, diu que: “En aquest die, entre onse y dotse de la nit, portaren lo Santíssim Sagrament al senyor deputat ecclesiàstich, al qual li havia sobrevingut un accident. Y també li donaren lo sagrament de las unsions. Causà esta novedat gran tristor a tota la ciutat, per donar-li lo nom de pare y restaurador de la pàtria”. Pau Claris, el restaurador de la pàtria, com l’anomenen al text esmentat, rebia la extremunció.

Dietari de la Generalitat, 27 de febrer de 1641: “En aquest die, a tres quarts tocats per las onsa de la nit, donà la ànima a Déu, qui la havia criada, aquell gran restaurador de la nostra pàtria y mare Cathalunya, lo molt il·lustre senyor lo doctor Pau Claris, canonge de la Santa Iglésia de Urgell, deputat ecclesiàstich. Causà esta mort tanta aflicció y desconsolació a tota la província, y en particular a la present ciutat, que des del major al menor ho sentiren tant que no·y hagué ningú que no llensàs làgrimas per haver perdut lo pare protector y defensor y libertador de sa pàtria, com extensament ho diran las històrias en lo esdevenidor. Déu lo tinga en la sua santa glòria, y prengan ànimo los cathalans, que en la mayor aflicció que ha tingut un fill que li ha donada libertat y restaurats tots sos germans, y que a exemple llur no li falten semblants fills en lo esdevenidor”.

Pau Claris, un mes desprès d’haver pactat el suport francès i aconseguit la victòria a la batalla de Montjuïc, emmalaltia i moria sobtadament en una setmana.

El que fou el capità general de l’exèrcit francès fins l’arribada del mariscal la Mothe, el baró d’Espenan (Roger Bossot), donava la noticia per carta el 3 de març a un dels emissaris de Lluís XIII que havia negociat el suport militar amb Pau Claris i la Generalitat, el nebot del cardenal Richelieu, Bernard du Plessis Besançon: “Vous aprendez la mauvaise nouvelle du Sr. Pol Claris, que on a empoisonné par un lavament, on le tient pour mort“.

El baró d’Espenan no és l’únic que donà per fet que a Claris el van emmetzinar, el nunci de Madrid (ambaixador de la Santa Seu a Madrid) ho comunicava de la següent manera al secretari d’estat del Papa: “vi é chi dice che il povero deputado Claris sia stato in Barcelona ucciso per dispareri nati fra loro un giorno accidentalmente”. Segons el nunci, Pau Claris hauria estat mort fruit dels desacords de la Generalitat amb la monarquia hispànica.

En una carta de la duquessa de Cardona al marqués de los Vélez ens diu que la malaltia que patia el President el deixà sense parla i que la seva última confessió abans de morir la va fer “por señas” ja que no podia moure la llengua. Com ens indica l’historiador Antoni Simon i la directora del servei d’urgències de l’Hospital de Sabadell, Maria Luisa Iglesias, tant pels simptomes com per l’època el més provable és l’enverinament per “aigua tofana” una barreja d’arsènic i herbes.

Mesos abans de l’esclat de la Revolta dels Segadors, Felip IV, Olivares i el Virrei Comte de Sta. Coloma de Queralt ja havien intentat treure de l’escena política a Pau Claris, però no trobaren cap prova per empresonar-lo. Al seu lloc, els reialistes empresonaven al diputat militar Francesc de Tamarit, el 18 de març de 1640, acusant-lo d’entorpir l’allotjament de les tropes. De fet, l’únic càrrec que tenen els reialistes contra Tamarit és el d’haver fet imprimir i repartir per les viles del Principat les normes sobre com s’havien d’acomplir els allotjaments segons les constitucions i lleis catalanes. Tamarit se’l va detenir i no se’l va jutjar mai. Els judicis al Principat es feien amb les lleis i constitucions catalanes, i el que feu Tamarit fou demanar que es respectessin aquestes lleis, per tant Tamarit hauria quedat en llibertat, els reialistes es van limitar a empresonar-lo i l’única explicació que donaren a la Generalitat fou que era ordre de Felip IV, mai els digueren de que se l’acusava.

Desprès de l’empresonament de Tamarit esclatà la revolta a la Selva, i de la Selva s’escampà fins a la primera entrada dels revoltats a Barcelona, el 22 de maig de 1640, on alliberaven a Tamarit i els presos de la presó. El 7 de juny tornava la revolta Barcelona i acabava amb la vida del virrei. La resposta de Felip IV fou anunciar l’enviament d’un exèrcit al Principat per posar ordre, la resposta de Pau Claris i la Generalitat fou trencar les relacions amb la monarquia hispànica i negociar amb Lluís XIII i Richelieu una República Catalana lliure sota protecció militar francesa.

Pau Claris, 1586-1641, nascut a Barcelona, la seva família provenia de Berga i foren destacats juristes a la capital del Principat. Pau Claris es doctorà en dret civil i canònic a la Universitat de Barcelona, l’any 1612 fou nomenat Canonge de la Seu d’Urgell.

L’any 1626 Pau Claris fou representant del braç eclesiàstic a les corts que es feren després que Felip IV jurés les constitucions catalanes. Les corts de l’any 1626 no es pogueren clausurar, les peticions de Felip IV sobre una cinquena part de les rendes de les viles catalanes i les contribucions que demanava al Principat per el projecte de la “unión de armes” eren contraris a les constitucions del Principat. La “unión de armes” era un projecte del comte-duc d’Olivares que pretenia el manteniment i l’aportació de 140.000 homes em proporció a cada territori, a l’hora de fer el calcul del que havia d’aportar el Principat Olivares presentà un cens fals on li atorgava 1.200.000 habitants quan només en tenia 500.000, la proporció d’homes i diners que demanava la corona al Principat gairebé triplicava la que es demanava als altres regnes, i, evidentment era contaria a les constitucions catalanes, ja que els catalans només tenien l’obligació de la defensa del Principat, només podien concórrer a les campanyes a l’estranger voluntariement. L’any 1632 es reprenien les corts i altre cop fracassaven les peticions dels reialistes. A més de la invasió de les constitucions, el braç eclesiàstic estava indignat amb el nomenament continu de bisbes castellans al Principat, alguns d’ells intentaren que les prèdiques es fessin en castellà, Pau Claris destacà com opositor a la imposició de la llengua a l’església i en sortí victoriós. Tot plegat un abús de poder que pretenia, amb paraules del comte-duc: “reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferéncia” i que va originar la Guerra dels Segadors.

El Canonge de la Seu que esdevingué President de la Generalitat i restaurador de la Pàtria Catalana, moria tal dia com avui.

L’escriptor Francesc Fontanella escrivia, “Panegirica alabança del molt Illustre, y Reverent Doctor Pau Claris, Canonge de la Santa Iglesia Cathedral de Urgell, Deputat Eclesiastich del Principat de Cathalunya”, l’agost del 1641, en honor al restaurador de la pàtria.

Monument a Pau Claris, Passeig Lluís Companys. Barcelona.

Desprès de la Guerra de Successió i que Felip V culminés amb èxit el pla que havia ideat 80 anys abans el comte-duc d’Olivares, s’intentà soterrar la memòria de qui fou el President de la Generalitat quan Catalunya desafià el “Imperio español”.

Acabem amb el discurs que, segons Francisco Manuel de Melo, oferí Pau Claris a la Junta de Braços on es decidí el trencament amb la monarquia hispànica, el 10 de setembre de 1640, és la rèplica de Pau Claris al reialista Pau Duran:

“…Heu escoltat atents la prèdica d’aquest meu docte prelat. Ara us prego, com a ciutadà particular, que escolteu els meus raonaments i, com a cap de la vostra Junta, us encarrego que examineu la substància d’aquestes i d’aquelles paraules, car jo sé que la meva opinió no prendrà forces en la meva autoritat per a persuadir-vos, ans en si mateixa. No crec que aquest baró que heu escoltat pensi diferentment del consell que us ofereix. No penso pas tan impiament, ni m’avindré a entendre que es el pastor mateix el qui mena les ovelles a l’estació del llop. Ans arribo a persuadir-me que aquells homes alletats per la servitud ignoren del tot aquella disposició i llibertat de l’ànim que ha de menester el vertader republic, per ventura el més prudent, o el més temperat, de tots els qui som ací. No, per cert, l’avantatge que ens porta no és altre que haver perdut el sentiment de tan exercitada la paciència en d’altres oprobis, puix que, com a nobilíssims catalans, voleu regular les vostres accions per la norma de les humilitats i llagoteries d’un home, antic cortesà. Heus ací Catalunya, esclava d’insolents, els nostres pobles com a amfiteatre de llurs espectacles; els nostres béns, botí de llur ambició; els nostres edificis, matèria de llur ira, els camins, esdevinguts segurs per la indústria de les nostres justícies, ara tornen a ésser infestats; les cases dels nobles els serveixen de fàcils hostatgeries; llurs sostres d’or i de pintures precioses cremen llastimosament en llurs fogueres. Però, ¿com han de tractar amb reverència els palaus els qui no es refusen a ésser incendiaris de temples? I doncs, davant totes aquestes desgràcies, n’hi ha que pretenen ara de persuadir-nos d’amples negociacions i mansuetuds. Vertaderament, el qui corregeix el foc amb delicades vares, més aviat l’ajuda que no pas el castiga. Divina cosa és la clemència; però, tocant a l’honra de sa casa, Crist mateix ens ensenya de descenyir-nos el cordill contra els seus enemics fins a tirar-los-en fora. Diu que hem d’emprar mitjans suaus; això és, sens dubte, acusar la nostra justificació. ¿Quant de temps fa, senyors, que patim? Des del 1626 aquest nostre pais serveix de quarter de soldats. Pensàrem que el 1632, amb la presència del nostre príncep, les coses millorarien, i ens deixà amb major confusió i tristor: en suspens la República, imperfectes les Corts. Abans els suaus mitjans no s’acabessin, llargs dies pregàrem, ploràrem i escrivírem. Però ni els precs trobaven clemència, ni les llàgrimes consol, ni resposta les lletres. Rompre les venes al primer batec dels polsos, no ho aprovo. Vegeu, però, senyors, que molt dissimular amb els mals és augmentar-ne la malícia: allò que ara podreu estroncar amb una demostració generosa, no ho adobareu pas després amb molts anys de resistència. Com més us encareix la pietat del vostre príncep, tant més hem d’assegurar-nos que no castigarà la defensa com a delicte. Perquè l’àliga sigui la sobirana entre els ocells, no pas per això deixa d’armar d’urpes i de bec els altres ocells inferiors; jo crec que no és perquè hi competeixin, ans perquè puguin conservar-se. Els homes van fer els reis i no pas els reis als homes; els homes els van fer homes, perquè si ells mateixos s’haguessin fet, més altament s’haurien fabricat. És clar: puix que essent ells a la fi homes fets per ells, a alguns, oblidant llur principi i llur fi, els sembla que amb la porpra han vestit una altra natura. Jo no comprenc pas dins aquesta generalitat tots el princeps, ni pròpiament el nostre rei, ans reconec en la seva reial persona virtuts dignes d’amor i reverència. Però sigui’ns licit de dir que, per al vassall afligit, tant se val que el govern es malmeti per malícia o per ignorància. Per a nosaltres, senyors, tals són els efectes. Ací disputem de la causa, puix que, si veiem que per mitjans fàcils caminem vers la nostra perdició, ens convé mudar de via. Ja no cal ventilar si és que ens cal defensar-nos: ja ho ha determinat la fúria de qui ve a cercar-nos; sinó que hem de creure que no solament és conveniència temporal, sinó ans obligació en què ens ha posat la natura; són els mitjans allò que ara sembla més difícil de trobar. Enteneu, senyors, que ningú no es troba amb la perla en la superfície del mar. (…) Digueu-me: si és veritat que a tot Espanya són comunes les fatigues d’aquest imperi, ¿com dubtarem que també sigui comú el desplaer de totes les seves províncies? Una ha de ser la primera que es queixi i una la primera que trenqui els llaços de l’esclavitud; a aquesta seguiran les altres. Oh!, no us excuseu pas vosaltres de la glòria de començar primer! Biscaia i Portugal ja us han fet senyals; no és pas de creure que ara callin de satisfetes, sinó de respectuoses; també la seva redempció està a càrrec de la vostra gosadia. Aragó, València i Navarra, és ben veritat que dissimulen les veus, però no pas els sospirs. Ploren tàcitament llur ruïna; i qui dubta que, quan sembla que són més humils, estiguin més a la vora de la desesperació? Castella, superba i miserable, no aconsegueix un petit triomf sense llargues opressions. Demaneu als seus habitants si no viuen envejosos de l’acció que portem per a la nostra llibertat i defensa. Doncs, si aquesta consideració us promet aplaudiment i aliança dels regnes d’Espanya, no em sembla més difícil la dels seus auxiliars. Dubteu de la protecció de França, essent una cosa indubtable? Digueu: de quin cantó us ve el dubte? (…) Anglesos, venecians i genovesos, en Castella, només hi estimen el propi interès; la busquen com a pont pel qual passen a llurs repúbliques l’or i la plata; si els seus tresors prenguessin un altre camí, aquell mateix dia haurien cessat llur amistat i aliança. Els atentíssims holandesos no hauran de veure amb mals ulls que repetim les petjades per on van caminar gloriosament a llur llibertat, ni ens negaran tampoc les assistències, si els les demanem, subministrades aquests dies a altres nacions, ja que, un cop introduïda la guerra a Espanya, els socors de Flandes hauran de ser més contingents, i tot això és favorable als seus designis. (…) ¿Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat? ¿No sou, vosaltres, descendents d’aquells famosos homes que, després d’haver estat obstacle a la supèrbia romana, també van ésser assot a la felicitat dels africans? No guardeu encara relíquies d’aquella sang famosa dels vostres avantpassats, que van venjar les injúries de l’imperi oriental que subjugava Grècia? ¿I dels mateixos que després, contra la ingratitud dels Paleòlegs, en reduït nombre us vau estendre donant per segona vegada lleis a Atenes? Qui us ha convertit en uns altres? Jo no ho crec pas; sinó que penso que sou els mateixos i que no trigareu gens més a semblar-ho que el que tardi la fortuna a donar justa ocasió al vostre enuig. ¿I quina de més justa en podríeu esperar que la de redimir la vostra Pàtria? (…) Si us detura la grandesa del Rei Catòlic, apropeu-vos-hi amb la consideració i li perdreu la por. (…) ¿No veieu la potència del vostre Rei quants anys fa que pateix? Més aviat podríem dir, a la vista de les seves ruïnes, que la seva grandesa s’ha de mesurar per allò que ha perdut i no pas per allò de què ha fruït; tant és el que cada dia se li va perdent de nou. Si voleu places, moltes us n’oferiran Flandes i Llombardia, apartades ja de la seva obediència. Si voleu regions, pregunteu-ho a unes Indies i a les altres. Si voleu armades, el mar i el foc us en donaran raó. Si capitans, respondrà per ells la mort o el desengany. Alguns filòsofs han pensat, amb Pitàgores, que les ànimes passen d’uns cossos als altres. I, certament, ho podem afirmar dels polítics en les monarquies, on sembla que la felicitat que anima llurs cossos, en deixar-los cadàvers, passa a donar esperit i alè a d’altres nacions oblidades: tal podem esperar que ens succeeixi. (…) Jo no sóc d’opinió que armeu els vostres naturals perquè, seguint el seu enuig, representeu batalles contingents. No dic que amb excessos sol·liciteu la indignació del rei; no dic que negueu a S. M. el nom de senyor; però dic que, prenent les armes amb ardidesa, procureu defensar-hi la vostra justíssima llibertat, els vostres honrats furs; que poseu guarnicions a les vostres viles i ciutats, que fortifiqueu allò que és feble, que repareu allò que és fort; que generosament demaneu satisfacció dels delictes d’aquests bàrbars que us oprimeixen; que aconseguiu llur allunyament de la nostra regió i el descans de la Pàtria. I que, si no l’aconseguiu, l’executeu vosaltres; aquest és el meu parer. O que, si també trobeu dura aquesta resolució, en aquest punt tractem tots plegats de desemparar i deixar d’un cop la miserable província a d’altres homes més venturosos. I si a mi, com aquell que més tendrament viu, sentit les vostres llàstimes, em teniu per un company pesat quan amb aquesta llibertat us parlo, o si a algú li sembla que per més exempt del perill us hi duc més fàcilment, dic, senyors, que cedeixo tota l’acció que tinc al vostre govern. Torneu en bona hora als peus del vostre príncep, ploreu-hi; atieu amb la vostra humilitat la insolència dels qui us persegueixen, i sigui jo el primer acusat en els seus tribunals. Llanceu al mar furiós del seu enuig aquest perniciós Jonas; que, si amb la mort havia de cessar la tempesta i el perill de la Pàtria, jo mateix, des d’aquest lloc on em vau posar per mirar pel bé de la República, caminaré a la presència de l’enutjat monarca arrossegant cadenes, per ésser davant d’ella odiosíssim fiscal i acusador de les meves pròpies accions. Morí jo, mori infamement, i respiri i visqui l’afligida Catalunya….”. Text extret de Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña, de Don Francisco Manuel de Melo. Traducció de Fèlix Cucurull a Panoràmica del nacionalisme català.

Tal dia com avui, el 26 de gener de 1641, la Batalla de Montjuïc. 26 de gener Diada del Soldat Català

Publicat el 26 gener 2016 per lasega1640

Abans d’endinsar-nos en els fets de l’any 1641, ens cal explicar perquè reivindiquem el 26 de gener com a dia del soldat català. El 26 de gener de 1641 es lliurà la batalla de Montjuïc, les tropes catalanes venceren a les de Felip IV. El 26 de gener de l’any 1979, el membre de Terra Lliure Martí Marcó fou metrallat dins el seu cotxe per la policia espanyola en un control. El record de la batalla de Montjuïc de l’any 1641 ha sigut present al llarg de la nostra història, malgrat que una trista efemèride coincideix també amb aquesta diada: el 26 de gener de l’any 1939 les tropes franquistes entraven a Barcelona. Així doncs, el 26 de gener reivindiquem no només la diada del soldat català, el 26 de gener és un homenatge a tots els que han lluitat per les llibertats del nostre poble, a tots els represaliats, a tots els caiguts i a tots els que lluiten.

Un cop fet l’aclariment (i la reivindicació), anem pel que passava a la Guerra dels Segadors.

Antecedents: La monarquia hispànica i la francesa estaven enfrontades en el marc de la Guerra dels 30 anys. França envaïa el Rosselló (1639), les tropes hispàniques s’hi enfrontaren, els catalans s’hi afegien, ja que el Rosselló era un territori català. El gener de 1640 les tropes franceses eren vençudes. Els soldats de Felip IV es quedaren al Principat per prevenir els futurs atacs francesos. L’exèrcit s’allotjà al Principat cometent tota mena d’abusos. Al març el virrei (lloctinent del rei al Principat) ordenà l’empresonament del diputat Tamarit i els consellers Vergós i Serra per protestar pels abusos dels allotjaments de l’exèrcit. Abril i maig esclatava la Revolta dels Segadors a la Selva i s’escampava per les comarques properes. El 22 de maig els revoltats entraven a Barcelona i alliberaven els presos, Tamarit i els consellers entre ells. El 7 de juny entraven els Segadors a Barcelona i mataven el virrei. Els revoltats expulsen els terços del Principat. Al Setembre Felip IV avisà de l’enviament d’un exèrcit per “pacificar” el Principat, la Generalitat ultima una aliança amb França perquè Catalunya esdevingui una República sota protecció francesa. 8 de desembre l’Exèrcit invasor de Felip IV, sota les ordres del marqués de los Vélez, sortia de Tortosa amb 26000 soldats, eliminant tot aquell qui no mostres fidelitat a Felip IV, arrasant viles i degollant-ne els habitants un cop rendits (Cambrils, Martorell, etc.). El 16 de gener de 1641 el president de la Generalitat, Pau Claris, proclamà la República Catalana sota protecció francesa.

La derrota de Martorell (21-1-1641) feu que tant la Generalitat com el Consell de Cent optessin per proclamar el rei de França (Lluís XIII) com a comte de Barcelona el 23 de gener de 1641, per obtenir-ne més suport econòmic i militar, la proposta de la República Catalana sota protecció francesa que feu el cardenal Richelieu als catalans carregava les despeses de la protecció al Principat, amb Lluís XIII com a sobirà els tractes serien diferents. La brutalitat i facilitat amb que l’exèrcit de los Vélez havia arribat fins a les afores de Barcelona va obligar a les autoritats catalanes a prendre aquesta decisió.

Les tropes del Marqués de los Vélez van anar arribant a la vila de Sants (barri actual) el 24 de gener. Després de la retirada de Martorell les tropes catalano-franceses arribaren a Barcelona per afegir-se a la defensa de la ciutat, els terços a les ordres de Josep Margarit anaren als peus de Montserrat per frenar l’arribada de reforços espanyols durant la batalla.

La cavalleria francesa i catalana estava disposada al pla i al camí de Sants a Barcelona, també foren els encarregats de defensar l’exterior de les portes de les muralles de Barcelona (especialment el portal Sant Antoni, que era el més proper al camí de Sants). La infanteria havia fet mitges llunes davant dels portals de Barcelona. L’artilleria estava, en bona part, concentrada al fortí de Montjuïc.

Torre de vigia de Montjuïc l’any 1563, sense el fortí

On actualment hi ha l’actual castell de Montjuïc hi ha documentada des de l’any 1073 una torre de vigia, mitjançant veles durant el dia, i focs a la nit, s’alertava a la ciutat de l’arribada de naus o tropes. Per defensar-se de l’atac de l’exèrcit de los Vélez es construí un fossat i una muralla al voltant de la torre de de vigia, amb mitjos baluards a cada cantonada amb lloc per dotze canons d’artilleria. Un camí emmurallat connectava el fortí amb la ciutat. El mur, el fossat i el camí emmurallat foren construïts en 30 dies, s’acabà poc abans de la batalla de Montjuïc.

Fortí de Montjuïc, 1670

Un dels cronistes de la batalla, el portuguès Francisco Manuel de Melo, a la seva obra “Movimientos guerra y separación de Cataluña en tiempos de Felipe IV” diu que Francesc de Tamarit va pronunciar el següent discurs als seus homes abans de la batalla:

“Si dubteu, valerosos catalans, per la condició de la fortuna, crec que teniu raó; però, si us esporuguiu per les forces que us amenacen, és ben debades el vostre recel. Teniu de veí el vostre més gran enemic; guaiteu allí: darrera aquella muntanya s’amaga la ruïna de la vostra Pàtria, guaiteu, allà hi ha el gran vas de verí que aviat es posarà a les vostres mans. Trieu, senyors, si el voleu beure per morir infamement o si el llanceu per fer-ne trossos, en la qual cosa consisteix la vostra vida. (…) La raó és amb vosaltres; avui hem d’acabar el gran edifici de la llibertat que heu aixecat; avui cal donar la sentència en la qual es publicarà al món la vostra glòria o la vostra infàmia; a aquest dia s’han dedicat tots els encerts que heu obrat fins ara; aquest és el moment en què es definirà a la posteritat el vostre nom, o per alliberador o per fementit; espereu i sofriu constants els cops del contrari, que no se us donarà pas de franc la glòria d’aquest dia venturós. (…) Una sola cosa us demano de tot cor: que guardeu, en aquesta avinentesa, l’observança dels ordes militars, i que cadascú s’estimi més ésser covard en el seu lloc que valent en el dels altres, perquè de la consonància dels constants i els agosarats depèn l’harmonia de la victòria. Amb vosaltres teniu la fortuna de Cèsar; de Cèsar, no, que és poc, sinó del mes gran rei dels cristians del més venturós dels vivents. No és pas aquest, tot sol, el qui us ha de defensar. ¿Què, si no, ha volgut mostrar-vos el Cel en la tan inesperada nova que avui us ha arribat del nou rei de Portugal, sinó que Déu va aplegant i fabricant princeps, pertot arreu, per defensar-vos amb ells? La majestat d’un rei just us assisteix; la germanor d’un altre justificat se us ofereix; la innocència d’una justa República us empara. El poder d’un Déu sobre tot just us ha de valer”. F.M. de Melo, traducció de Fèlix Cucurull a “Panoràmica del nacionalisme català”.

En aquest plànol es pot observar el camí emmurallat

A les 7 del matí del 26 de gener els mosqueters a les ordres d’Odonell i Mascarenhas sortien des de Sants a Montjuïc, eren refusats per la defensa del fortí. La segona escomesa fou un doble atac, un per la cara nord de la muntanya, a càrrec del marqués de Mortarà, obligant als defensors que es trobaven a l’ermita de la Santa Madrona a dirigir-se a la defensa del camí de Montjuïc a la ciutat. L’altre atac fou efectuat per Diego de Cardenas, del camí de Sants a la muntanya pujant a prop de mar.

La cavalleria franco-catalana, a les ordres de Serignan, defensava, fora muralla, els atacs als portals i defensava el camí del fortí a la ciutat. Una carrega de cavalleria de la companyia del duc de San Jorge feu retirar els catalans pel portal de Sant Antoni, un cop la cavalleria fou a tocar de la muralla, fou carregada amb constants mànigues de foc de mosquets i canons, provocant una massacre on hi deixà la vida el duc de San Jorge (fill del marqués de Torrecusso).

El marqués de los Vélez havia manat construït escales per assaltar Montjuïc, però la frondositat dels boscos feu impossible l’avanç de les carretes que les transportaven. Gran part del merit de la protecció del fortí se l’endugueren els canons sorrejadors holandesos, uns canons que es carregaven amb sorra, pedres o metralla metàl·lica, provocant carnisseries a curta distància, quant els hispànics arribaven al pla del fortí eren escombrats amb aquesta artilleria. La cavalleria francesa va rematar als pocs que quedaven atacant les muralles de la ciutat desprès de la desfeta de l’atac del duc de San Jorge. Les tropes franco-catalanes es concentraven a la defensa de Montjuïc.

A la tarda el Marqués de Torrecusso intentà una envestida final al castell amb tota les forces de reserva, però els canons sorrejadors frustraven l’atac, causant un elevat nombre de baixes. Una càrrega dels miquelets catalans, que sortiren del fortí perseguint les tropes muntanya avall va provocar la retirada dels hispànics.

El Dietari de la Generalitat relata la batalla de la següent manera:

“Dissabte a XXVI. Batalla de Montjuÿch. En aquest die, a las set horas de la matinada, comensà lo cos del exèrcit enemich en forma de esquadrons a pujar per la montanya de Monyuhÿch per tres parts, ab grandíssim fervor, que parexia que tot se’n havie de entrar de mosquetades. Pujaren per la part de Nostra Senyora de Port Padrera de micer Çafont y per la part de Sant Ferriol. Nostra gent, si bé poca, los anava entretenint a mosquetades, però com lo enemich era tant superior, que sens exegeració ninguna hi havia cent dels enemichs per quiscun cathalà, se anaren retirant poch a poch fins dalt a las trinxeras y reductors que hi havia, fent-se forts de lochs en lochs matant molts dels enemichs. Però com lo poder apodera, més que més quant lo enemich va victoriós, aparexian un lahor, havent pochs dies que havia sucehït la derrota de nostre exèrcit en Martorell, fonch forçós a nostra gent retirar-se y posar-se de baix del emparo del fort que·y havia en Monyuïch, de tal manera que lo enemich comensà entrar en lo pla de la montanya aportant moltas banderas arborades, que aparexia que a peu pla no havian de fer sino pujar y rendir lo fort, que ja eran las vuit horas y mitja de la matinada. Però com Déu, Nostre Senyor, no dexàs de afavorir y valer als cathalans que a quant de bon cor lo aman, cridant los nostres: «Ara és bona, santa Eulària beneÿda, de ajudar-nos», y donant-se las mans los uns als altres, dient: «moriam com a valents», comensaren a refer-se. Y lo enemich anava ab gran rigor y osadia a voler açaltar lo dit fort, portant escalas bones y aparellades, perquè un traydor de cavaller anomenat don Juseph de Pau y Rocabertí, lo qual era mestre de camp del tèrcio de Monyuïch y governador de dita plassa, dos dies havia se’n era passat al camp del enemich y havia donada la trassa o planta de dita fortalesa que ell tenia, donant per molt fàcil lo rendir aquella. Y com la informació feta per dit don Juseph fos verdadera, trobàs lo dit fort molt diferent y molt més armat del que dit don Juseph lo havia dexat, de tal manera que comensà a disperar ab tal valor que lo enemich comensà a retirar-se. Y retirat, al cap de poch tornà envestir ab gran rigor, però fonch de poch valor, perquè segona vegada se hagué de retirar. Y en lo punt se tornà a refer, tornant envestir ab tot lo gros, de tal manera que foren tant valents y mostraren tant valor los nobles, que arribant lo enemich al fosso de dit fort, fonch rebuxat ab tanta pèrdua de gent que se hagué de retirar. Durà esta pelea contra dit fort cerca de tres horas, fonch cosa miraculosa lo foch que llansà lo fort en lo espay de ditas tres horas, que no aparexia sino que era un infern. Referen-se los nostres ab tant valor y donaren sobre de ells que prengueren del enemich quinse banderas de camp. Moriren en dita pelea sinch-cents officials, entre majors y menors, del enemich, y en particular dos nebots del marquès de los Veles, general del exèrcit, anant nostra gent continuant la victòria fins a las quatre de la tarda, ab tant valor que aparexia que tota la montanya se’n entrava de tors de mosquetades y arcabussades, fugint lo enemich ab tanta derreputació ab pèrdua de mil y sinch-cents infants de llur part, ans més que manco, y entre ells molt cabos y gent de govern. Dels nostres en moriren en dita montanya trenta-y-dos, y altres tants de ferits. Fonch tant lo valor de las donas de la present ciutat que se·ls pot donar nom de amasones, perquè moltas d’ellas pujaren ab gran valor y osadia a la muntanya de Monyuhïch quant se estava peleant ab lo enemich, en la qual aportaren per pelear los nostres moltas municions de guerra com són balas, pòlvora, metja y altres coses, y axí mateix los aportaren pa y vi per a refresch dels soldats que estavan cansats de la pelea, y lo mateix feren per las murallas. Quant lo enemich envestí la montanya a la matinada, la cavalleria se posà part demunt Valldonsella ab esquadrons, aguardant nostra cavalleria per a pelear. La qual hisqué per lo portal de Sant Antoni a tota pressa, la qual estava vastant descuydada, y prevenint-se pensant lo enemich no envestiria fins lo endemà, posàs tota la cavalleria a la part de Valldonsella. Y com lo enemich era puxant no tingueren temps de posar-se en esquadró y forma de batalla sinó que envestiren lo enemich ab gran valor y lo enemich a ella, de tal manera que mesclà ab lo enemich sens orde ni concert, donant-se las càrregas de escarrabinas y pistolas, peleant com ha lleons, desermats de las armas de foch paleant ab las espases, ab tal valor que lo enemich se retirà, restant la campanya ab molts morts, però la victòria fonch nostra. Y moriren en ella, ademés dels soldats particulars, que foren molts, casi tots los cabos y officials del enemich. Y assenyaladament morí lo duch de Sant Jordi, fill del marquès de Torracussa, tinent general del exèrcit, y don Fernando Xiriner, commissari general de la cavalleria, y altres. Y fonch tal la envestida del enemich que una companyia de dragons cathalans que aportava arribà fins al restrillo del portal de Sanct Anthoni, ont morí lo capità de dita companyia de dragons y lo cavall, lo qual caygué dins del vall junt a dit portal. Dels nostres no foren deu los morts, y se compte tant solament morí Dionís Rammis, tinent de la companyia de cavalls de talisa Borrell, capità, y los demés foren soldats particulars. Y tingué ventura lo enemich que los nostres se messetaren y la artilleria de las murallas ni la mosqueteria no pugué jugar, que si hagués pogut jugar no restava ningú dels enemichs. Però fonch gran victòria per nosaltres, que axí dalt Monjuhïch com en dit pla de Valldonsella la victòria fonch nostra. De las quatorse banderas presas del enemich dotse en arribaren en la present casa de la Deputació, las quals foren penjades cap per avall en lo balcó de bronso qui dóna devant Sant Jaume, hont estigueren tres o quatre dies. Resolgué lo consistori presentarne a nostre rey christianíssim y posar a sos reals peus sinch de ditas banderas, las quals se’n aportà musur de Plesis y Bisenson, y las demésforen distribuhïdes y presentades per las iglésias de la present ciutat.” Dietari de la Generalitat, 1640, pàg 1138,1139.

En aquest enllaç podeu llegir la versió felipista de la batalla, segons el diari de guerra del capità Antonio de Pellicer i Tovar

El militar, escriptor i noble portuguès Francisco Manuel de Melo, ens va deixar un detallat relat de la batalla, ell fou un testimoni de primera mà, ja que formava part de l’exèrcit de los Vélez, al capdavant d’una companyia portuguesa. La majoria de soldats i nobles portuguesos (Melo entre ells) acabarien desertant i tornant a Portugal, que havia trencat amb la monarquia hispànica l’1 de desembre de 1640.

La batalla va comportar unes 1500 baixes per l’exèrcit de los Vélez i unes 50 als catalans.

Com avançava Francesc de Tamarit al seu discurs abans de la batalla, el mateix dia havien arribat a Barcelona ambaixadors portuguesos comunicant a les autoritats del Principat la DUI que havien fet l’1 de desembre, mostrant el seu suport a la causa catalana i mostrant-se oberts a futurs acords.

L’exèrcit invasor, acampat a Sants, tingué noticia que s’acostava a la ciutat el mariscal francès Philippe de la Mothe-Houdancourt amb 6000 homes. El marqués de los Vélez es retirà cap a Tarragona. La noticia de la derrota de Montjuïc no va agradar gens a Madrid, van destituir a los Vélez dels càrrecs de virrei del Principat i capità general de l’exèrcit, Federico Colonna fou nomenat virrei i capità general. Dels 26.000 que formaven l’exèrcit invasor el 8 de desembre, a la retirada a Tarragona només se’n comptaven 16.000, bona part de les baixes foren desercions..

Tal dia com avui es lliurà la batalla de Martorell

Publicat el 21 gener 2016 per lasega1640

Desprès de la caiguda de Tarragona a mans de les tropes de Felip IV (el 24-12-1640), la Generalitat centrava els seus esforços a reforçar la vila de Martorell, aprofitant la geografia del congost per evitar l’arribada de les tropes hispàniques a Barcelona.

Antecedents: la monarquia francesa i la hispànica estaven enfrontades en el marc de la Guerra dels Trenta Anys. L’ocupació francesa del Rosselló (1639) feu que les tropes de Felip IV ataquessin als francesos als comtats al nord del Principat. Els catalans s’havien mantingut al marge de la guerra, però, al tractar-se de l’ocupació d’un territori català, els catalans s’ajuntaren als terços de Felip IV per recuperar el Rosselló. Un cop recuperats els comtats del nord, els soldats hispànics romangueren allotjats pel Principat cometent tota mena d’abusos vers la població i les lleis. A causa dels abusos esclatà la Revolta dels Segadors a les comarques gironines, la revolta s’escampà arreu del Principat i acabà amb la mort del virrei (lloctinent de Felip IV al Principat, 7-6-1640) i l’expulsió dels terços. Mentre les autoritats catalanes traçaven una aliança amb les franceses, Felip IV anunciava l’enviament d’un exèrcit per “pacificar” el Principat. El 8 de desembre de 1640 començava la invasió del Principat, el marqués de los Vélez sortia de Tortosa amb 23.000 homes, deixant viles assolades, exterminant tot aquell sospitós de no ésser lleial a Felip IV.

Un cop ocupada Tarragona (enllaç) l’exèrcit de los Vélez i romangué uns dies per preparar l’atac a Barcelona, atacant les poblacions del voltant, sometent-ne la població i arreplegant queviures. Ocupen i arrasen Vilafranca del Penedes i Sant Sadurní d’Anoia. Vélez preparà l’assalt a Martorell des de Sant Sadurní, mentrestant Josep de Margarit i els seus homes, que es trobaven a Montserrat, atacaven la rereguarda, alliberant 300 presos a la vila de Constantí i eliminant la guarnició que els tenia presos, venjant la matança de Cambrils (enllaç) .

El 19 de gener hi hagué els primers intents d’acostament de l’exèrcit de los Vélez, però foren rebutjats a les trinxeres pels catalans. El dia 20 de gener les tropes hispàniques es dividien, un grup atacava la vila frontalment i un altre contingent es dirigia a Gelida i Castellví de Rosanes per tallar la retirada dels catalans a la riba del Llobregat. Els Miquelets feien retirar les tropes que es dirigien a Gelida, les tropes que atacaven Martorell tampoc aconseguien entrar-hi.

El diputat Francesc de Tamarit havia arribat a Martorell per comandar i reforçar la defensa de la vila amb 3000 homes. El dia 21, les tropes castellanes atacaven als catalans per tres fronts, amb la intenció d’encerclar la vila, l’arribada de més reforços hispànics a càrrec del marqués de Torrecusso feu que Francesc de Tamarit es plantegés la retirada. Els canons d’artilleria de les companyies franceses cobriren els catalans a la seva retirada des de la riba nord del Llobregat. Arribaren més reforços de Barcelona, sobretot frares i gent de classe baixa que prengueren els turons del congost per protegir amb foc de mosquet la retirada. Bona part de la retirada s’efectuà pel Pont del Diable, la fugida desesperada va provocar caigudes al riu per l’allau de gent que fugia pressionada per la cavalleria hispànica del Duque de San Jorge. Quan bona part del contingent catalano-francès s’hagué retirat de Martorell els hispànics carregaren amb força, passant per l’espasa a qui trobaven, sens perdonar ferits, dones o nens. Pau Roca, Jurat en Cap de Martorell intentà rendir la vila per evitar-ne el saqueig, fou mort portant la vara de batlle a la mà.

A la Biblioteca Nacional d’Espanya trobem el text, sense signar, d’un membre de l’exèrcit de Felip IV que ens explica la captura de Martorell:

“…Fue tan derrotada la huyda del enemigo, obligandolo a ello la cavalleria e infanteria, que los cogió por las cumbres, y el Duque de San Jorge con lo restante y la infanteria por el entradón real con lo qual se puso dentro de la Villa de Martorel, donde se degolló mucha gente, quedando muerto de los nuestros el maese de Campo General Don Joseph de Saravia, y muchos heridos, en particular el capitan de corazas Don Mucio Spatafora. Cobro tal miedo el enemigo, que le pareció no tener terreno para pisarle: muchos huyendo se hecharon al rio quedando en el ahogados, y ningun catalan hubiera quedado vivo, si a la cavalleria la orden se la hubiesen dado que avanzasse, quando se conoció que el enemigo estava puesto en fuga y derrotado.

Pero fue tanto por lo contrario, que quando el Duque de San Jorge con su Cavalleria e infanteria que la iva cubriendo, y el Marques de Torrecusso con la infanteria de la otra parte, estavan degollando Catalanes dentro de Martorell, en el puente del Diablo y en el rio.”. Memorial historico español Vol. XXII, pàg 258, 259 Manuscrit H-74 BNE

El capità de cavalleria, Don Antonio de Pellicer y Tovar ens dóna algun detall més sobre l’entrada del Marqués de Torrecusso a Martorell:

“….El marques de Torrecusso llegó y embistio con las trincheras, y entro luego en el lugar, donde assi de las ventanas, como de las calles empezaron a hacer alguna resistencia, aunque poca: degollose toda la gente que se halló, que serian trescientos….”

Un cop acabada la degolladissa:

“..al lugar se puso luego fuego, y ardio todo, con que el Marqués (de los Vélez) se ubo de alojar en una casa que esta a dos tiros de mosquete de allí…” Diario de la guerra de Cataluña, 1640-1643, Antonio Pellicer y Tovar 1653. MSS.MICRO/16230

Barcelona es preparava per la batalla, feia una crida a totes les viles perquè acudissin a la seva defensa: si es perdia Barcelona ben aviat es perdria el Principat.

Tal dia com avui Pau Claris proclamava la República Catalana

Publicat el 16 gener 2016 per lasega1640

Pau Claris i Casademunt

El 16 de gener de 1641 el President de la Generalitat, Pau Claris, presentava a la Junta de Braços de la Generalitat l’acord fruït de les negociacions amb els emissaris de Lluís XIII i Richelieu, Catalunya seria una República sota protecció francesa. L’acord era acceptat per la Generalitat i l’endemà l’aprovava el Consell de Cent.

Antecedents: paral·lelament a la revolta popular originada pels abusos dels soldats de la monarquia hispànica que s’allotjaven al Principat per combatre l’exèrcit francès al Rosselló hi hagué una revolució política. El projecte centralitzador del comte-duc d’Olivares no era desconegut per les autoritats catalanes, els conflictes amb els allotjaments de tropes no feren altre cosa que confirmar el que molts feia temps que anunciaven: Olivares volia sotmetre tots els territoris de la corona a les lleis de Castella i es passava per l’arc de triomf les lleis catalanes. Quan la Revolta dels Segadors arribà al punt de no retorn, amb l’assassinat del virrei el 7 de juny de 1640, les autoritats catalanes començaven els contactes amb les franceses. Al setembre de 1640, Felip IV anunciava que enviaria un exèrcit al Principat per acabar amb la revolta. El 8 de desembre de 1640, 30.000 homes sota les ordres del marqués de los Vélez començaven a marxar pel camp de Tarragona, al seu pas deixaven viles assolades, degollant els soldats i les autoritats un cop s’havien rendit.

Malgrat que a les institucions catalanes no tothom era del parer que l’aliança amb França fos la millor opció, la brutalitat amb que va entrar l’exèrcit de los Vélez al Principat ho va fer inevitable per aturar-ne l’avanç. El cardenal Richelieu era el primer ministre de Lluís XIII de França, la idea de la República Catalana sota protecció francesa donava un avantatge estratègic per derrotar l’exèrcit hispànic que Richelieu no podia desaprofitar. La estratègia geopolítica d’aliar-se a canvi de protecció fou habitualment utilitzada durant tot el conflicte per ambdós bàndols.

Que el Principat de Catalunya esdevingués una República, que el rei francès s’avingués a respectar les constitucions i drets catalans i a més aconseguir-ne protecció semblava un bon tracte. Per al cardenal Richelieu també ho era, aconseguia un pas estratègic per entrar a la Península Ibèrica i un port excel·lent per dominar la mediterrània occidental.

El nebot de Richelieu, Bernard du Plessis-Besançon, fou el representant francès que negocià l’acord amb les autoritats catalanes, amb ell van arribar les primeres companyies franceses per defensar el Principat, de l’èxit en les negociacions en dependria l’arribada de més efectius.

Tal dia com avui, 16 de gener de 1641, Pau Calris s’adreçava als diputats de la Generalitat:

“Molt il·lustre senyor: Lo senyor de Plesis Besanson ha fet ostensió dels poders que lo rey christianíssim li ha donats en ordre a la assistència que desija fer a esta província per sa conservació, en los quals, entre altres capítols, li dona poder sa magestat christianíssima per admètrela de baix de sa protecció, ab que reduesca son govern a forma de república ab los pactes y condicions que entre la província y a sa magestat christianíssima se ajustaran; y ha demanat juntament que aquesta intenció de son rey se propose a vostra senyoria, com ho fem, perquè vostra senyoria sie servit sobre aquest fet aconsellarnos lo que li aparexerà més convenient per nostra conservació y establiment del bon govern de aquestos Principat y comtats. Una persona religiosa y de vida exemplar nos ha dit que per a que Nostre Senyor se apiade de nosaltres y nos done pròsperos successos seria molt convenient que lo Principat prometés casar cada any a gastos del General dotse donselles, quatre de cada hospital, que ab axò tenia per cert nos faria mercè Déu, Nostre Senyor, de donar-los la pau y quietut desijada. Representam-ho a vostra senyoria per a que nos aconselle lo fahedor.”

Diputats acceptaven la proposta:

“Que se accepte la protecció y que de tot lo que·s tractarà en la Trentasisena en rahó dels pactes se’n done rahó als brassos y savi Consell, suplicant als senyors consellers sien servits juntar-lo per a demà de matí. Y que demà a la tarda se junten los presents brassos, suposat que la Trentasisena vege primer los poders del senyor de Plesis per a poder-ne dar rahó als presents brassos; y en lo que té respecte a la col·locació de las dotse donselles, que·s fassa com està proposat, ab que ditas dotse donselles se traguen per exacció posant-hi tota sort de donsellas de dotse anys en amunt, y que exidas una vegada no puguen tornar exir ni posar-se en sort.” Dietari de la Generalitat, 1641, fulls 572 i 573.

Bé, la proclamació de la República de Pau Claris no inclou sortides al balcó ni multituds celebrant la proclamació (que nosaltres sapiguem), ho hem d’entendre com un acord, la Generalitat ja funcionava com un òrgan de govern completament sobirà des de la junta de braços del 10 de setembre de 1640, quan decidia trencar les relacions amb Felip IV.

El concepte de República del segle XVII no és el mateix que tenim actualment, segurament el referent de les autoritats catalanes era el del rival del comerç mediterrani del Principat: la República de Gènova. Les repúbliques marítimes italianes eren repúbliques oligàrquiques governades per cercles de nobles, al Principat hi havia un model de República ben diferent, podríem insinuar que era un model parlamentari (no democràtic), amb el govern a càrrec de les institucions catalanes: la Generalitat, on hi eren representats els nobles, els clergues i les viles; i el Consell de Cent, òrgan de caràcter consultiu format per ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals.

El 23 de gener de 1641 la Generalitat demanava a Lluís XIII que esdevingués sobirà dels catalans per obtenir més suport militar i econòmic del rei francès, podríem dir que aquí finalitza la República de Pau Claris, però cal tenir en compte una observació que el nostre admirat Antoni Simon fa a la seva obra “Pau Claris, lider d’una classe revolucionaria”, la resposta a la petició de la Generalitat a Lluís XIII no arribà fins el 30 de desembre de 1641, quan el rei francès jurà les constitucions, gairebé un any desprès de la proclamació de Pau Claris.

Tal dia com avui, 24 de desembre de 1640, Tarragona es rendia a Felip IV

Publicat el 24 desembre 2015 per lasega1640

Tal dia com avui, fa 375 anys, Tarragona es rendia a les tropes de Felip IV

L’exercit de Felip IV havia començat la invasió del Principat el 8 de desembre del 1640 amb un exercit de 23.000 homes comandat pel marqués de los Vélez. Les tropes s’havien fet amb les terres de l’Ebre, desprès de la massàcre de Cambrils (on moriren degollats 600 catalans desprès d’haver-se rendit) els catalans es dirigiren a defensar la ciutat de Tarragona. La resistència oferta a Cambrils serví per frenar l’arribada de les tropes de los Vélez a Tarragona.

Finalment arribaven a Tarragona els reforços francesos, Roger de Bossot, més conegut com a mariscal Espenan, n’era el seu cap. A l’arribada de les tropes de los Vélez, Espenan va decidir pactar la rendició de la vila al·legant la impossibilitat de defensar-la per manca de recursos. El pacte de rendició incloïa la retirada de l’exèrcit francès i el respecte de les vides d’aquells que es sotmetessin a Felip IV. Tarragona es va veure obligada a mantenir una tropa de milicians que hi romandrien fins la fi de la guerra. La noticia de la rendició d’Espenan no va ser ben acceptada per les autoritats catalanes, un cop assumida la derrota, concentrarien tots els seus esforços a defensar la vila de Martorell i així evitar l’arribada de les tropes de Barcelona.

Per la seva banda, Josep de Margarit, per venjar la massacre de Cambrils, atacava la vila ocupada de Constantí, aniquilant la seva guarnició i 400 ferits, acte seguit es retirava a Montserrat per preparar la defensa de Martorell.

Espenan havia aconseguit fugir de Tarragona sense que les seves tropes fossin atacades, no es mantingué aquest pacte amb les tropes catalanes, tot aquell a qui l’exèrcit trobava sospitós d’esser deslleial a Felip IV era castigat, habitualment degollat, fent que la tragèdia de Cambrils es repetís, en menor escala, a Vilafranca, l’Arboç, Sant Sadurní, Salou… A Salou, desprès de la seva rendició, les tropes van capturar al militar francès Aubigny i al català Francesc de Gimenells, les autoritats hispàniques condemnaren a galeres als milicians catalans supervivents, Gimenells, el seu cap, fou executat i penjat d’un dels merlets de la fortificació de Salou, els francesos foren alliberats.

La brutalitat de l’exèrcit que havia de “pacificar” el Principat i l’elevat nombre de les seves tropes feu que els Miquelets optessin per combatre la guerra bruta amb guerra bruta, atacant els soldats per la rereguarda, assassinant-los quan es separaven del gruix de l’exèrcit, bloquejant les vies de aprovisionament… fins i tot corria el rumor que havien emmetzinat les aigües de les viles que utilitzaven com a quarter. Des de la seva entrada, l’exercit de Felip IV només havia aconseguit victòries, però no els mancava la por ni la fam.

Com hem dit, la noticia de la rendició de Tarragona i les massacres de les terres de l’Ebre no foren ben rebudes per les autoritats catalanes, la població també estava indignada i buscava venjança, d’aquesta manera està relatat al Dietari de la Generalitat la vigília de Nadal de 1640.

“Dilluns, a XXIIII. En aquest die vingué la desdichada nova, que eren las quatre de la matinada, que la ciutat de Tarragona se era entregada al enemich liberament, sens haver-li vista la cara, per quant havia molts mesos que·u havien promès al rey. Causà molt gran alteració, perquè dins estava lo conseller ters de la present ciutat ab la bandera de Santa Eulària, patrona d’esta província, y musur de Espenan, general del exèrcit. Y vista la trayció, fonch forçós exir ab pacte, però la bandera de santa Eulària ja estavaab tota seguretat. Y encontinent, arribada la nova, se tocà a rebato. Tothom isqué ab ses armes, y fonch tant gran la alteració, que sobre del mig die se mogué un avalot per la present ciutat, cridant la gent: «muyren traydors», que rehonablement n·i havia en la present ciutat. Y mataren ab grandíssim rigor tres jutges de la Audiència (de Felip IV) que des del die de corpus estaven amagats, donant intelligencias y avisos als ministres reals de Madrit del que la província obrava per la defensa, que era la causa de la total destrucció nostra; los quals foren micer Luys Ramon, micer Rafel Puig, micer Joan Batista Gori. Y aprés de haver-los morts y pagades moltas punyalades y escopetades, que no tenian figura, los lligaren una corda en lo coll hi·ls rossegaren per tota la ciutat cridant: «Assí són los traydors». Hi·ls portaren a la plassa del Rey, hont hi havia unas forcas que la ciutat, per a acreditar la justícia, havia plentades en dita plassa y altres parts de la ciutat pochs die havia, ahont los penjaren per lo coll ab unas cordas de espart ab que·ls arrossegaren, hont los anaren a veurer moltíssima gent; en la qual estigueren fins lo endemà, passat mig die, que lo clero del Pi y altres parts los en tragueren. Sia exemple per als qui governen, que los qui governaven la província ab tirania y fent y ordenant totas las traicions que podian contra ella foren morts com està dit y penjats en una forca, guait-s·i qui guardar-i ha que lo mateix los succehirà”. Dietari de la Generalitat, 1640, pàg 1129.

La massacre de Cambrils

Publicat el 16 desembre 2015 per lasega1640

Tal dia com avui, el 16 de desembre de 1640, acabava un dels episodis més sagnants de la Guerra dels Segadors: el setge i la massacre de Cambrils.

De la revolta popular com a resposta al comportament dels terços de Felip IV, que s’allotjaven al Principat per combatre amb l’exercit francès, en va sorgir una revolució política, la Generalitat, presidida per Pau Claris, davant la manca de voluntat de la monarquia hispànica de respectar les constitucions Catalanes i l’amenaça llençada al setembre de 1640 d’enviar un exercit “per posar pau” al Principat, s’organitzà la defensa del Principat demanant ajuda al rei de França, Lluís XIII, l’acord contemplava que el Principat i Comtats esdevinguessin una República Catalana sota protecció francesa.

Un exèrcit de 23000 homes arribava a les terres de l’Ebre a finals de novembre de 1640, el 8 de desembre es posava en marxa per fer-se amb el control del Principat. El seu cap, el Marqués de los Vélez, havia jurat el càrrec de virrei del Principat a Tortosa (24-11-1640), jurant respectar-ne les constitucions, no tardà en demostrar que l’exèrcit de Felip IV no venia a fer altre cosa que envair el Principat.

L’exercit de los Vélez feia camí a Barcelona sense trobar massa dificultats, Xerta, Aldover queien a les seves mans. En arribar al Perelló trobaven una gran resistència, però insuficient per aturar l’avanç de les tropes castellanes, al cap d’un dia de batalla es feien amb la vila. El 10 de desembre al seu pas pel Coll de Balaguer l’esperaven una guarnició de 2000 catalans i dues peces d’artilleria, l’exèrcit de los Vélez va atacar amb totes les seves forces, no deixant altre remei als catalans que retirar-se. Les forces d’ocupació arrasaven l’Hospitalet de l’infant mentre es dirigien a Cambrils.

Les tropes catalanes es van concentrar a la defensa de Cambrils, havien arribat a Barcelona els primers reforços francesos que sortirien a la defensa de Tarragona, els catalans es decantaren per resistir l’enemic a Cambrils fins l’arribada dels reforços. Entre el 12 i el 13 de desembre arribava l’exercit invasor a les portes de Cambrils. L’exercit va bombardejar Cambrils amb la seva artilleria. Els catalans aguantaren l’atac durant dos dies només amb la protecció de les muralles i del foc dels mosquets. El dia 15 de desembre Cambrils es rendia, sota la promesa que si així ho feien se’ls respectaria la vida, quan els 700 catalans sortiren de les muralles foren assassinats.

Francisco Manuel de Melo era un escriptor, noble i militar portuguès que acompanyà a les tropes de Felip IV en la seva entrada al Principat, fou l’autor de: Historia de los movimientos, guerra y separación de Cataluña en tiempos de Felipe IV. En aquesta obra relatava de la següent manera la massacre de Cambrils:

“…Mandó que solas dos compañías de caballos ciñiesen la puerta por donde habian de salir los rendidos; pero despues de cerrada la medialuna de la caballería, se comenzó á inquietar la gente y cargar allí con sumo desórden: en fin se executó la salida en presencia del Torrecusa y algunos Maestres de Campo.

Salian, y los soldados (gente que por su oficio piensa es obligada al daño comun) hacian excesos por desbalijar los Catalanes: algunos lo sufrian, segun la miseria en que se hallaban, otros con entereza se defendian como les era lícito. Dió principio al lamentable caso que escribimos la codicia é insolencia, antiguo orígen de los mayores males: metióse por entre los caballos un soldado á quitarle á un rendido la capa gascona, con que venia cubierto, forcejó el rendido en defenderla, y el soldado porfió en quitársela: sacó un alfange el Catalan, hirió al soldado, quisiéron los de la caballería castigar su atrevimiento dándole algunas cuchilladas, por lo qual temerosos aquellos que lo miraban mas de cerca, pensando que la muerte les aguardaba engañosamente, procuráron escaparse por todas partes, sin mas tino que el débil movimiento que les ministraba el temor. Otros soldados de la caballería que no habian sabido el principio de su alteracion, sacáron las espadas, oponiéndose á la fuga de los que miserablemente huian del antojo á la muerte: esparcióse luego en el campo una maldita voz, que clamaba: traycion repetidamente: de quien sin falta fué autor alguno de los heridos p porque entre ellos tenia mas apariencia de poder pensarse y temerse, que no dentro de un exército armado y vencedor. Todos gritaban traycion, cada uno la esperaba contra sí, y no fiaba de otro, ni se le acercaba sino cautelosamente: no se oian sino quejas, voces y llantos de los que sin razon se veian despedazar: no se miraban sino cabezas partidas, brazos rotos, entrañas palpitantes, todo el suelo era sangre, todo el ayre clamores, lo que se escuchaba ruido, lo que se advertia confusion: la lástima andaba mezclada con el furor, todos mataban, todos se compadecian, ninguno sabia detenerse. Acudiéron los cabos y oficiales al remedio, y aunque prontamente para la obligacion, ya tan tarde para el daño, que yacian degollados en poco espacio de campaña casi en un instante mas de setecientos hombres, dándoles un miserable espectáculo á los ojos. Aumentó su turbacion ver el exército puesto en arma, atónitos se preguntaban unos á otros la causa, y el órden con que habian de haberse: sosegóse la furia de la caballería, porque faltáron presto vidas en que emplearse: pasó aquel obscuro nublado de desastres, y se mostró la razon y tras ella el dolor y la afrenta de haberla perdido.”. (Francisco Manuel de Melo, Historia de los movimientos… pàg. 79, 80 llibre IV.

Segons Melo els catalans foren massacrats després que els seus captors els intentessin robar.

Els comandaments de l’exercit procediren a jutjar, sense cap defensa, als caps de l’exèrcit català i els jurats i el batlle de la Vila de Cambrils, foren condemnats a mort al “garrote vil”, incomplint la promesa que se’ls havia fet de perdonar-los la vida si es rendien.

Tal dia com avui, fa 375 anys es trobaven els cossos de les autoritats penjats del coll a la muralla de la vila de Cambrils.

La Sega 1640

Casal Popular Independentista de SCFarners

Arxiu de la categoria: actualitat