Avui és primer de maig, dia de les treballadores i els treballadors, i també fa 381 anys que els farnesencs i veïns van deixar els seus treballs per alçar-se en armes contra les tropes de Felipe IV.

El dia 30 d’abril de 1640 l’agutzil reial Miquel Joan de Mont-rodon feia saber als habitants de Santa Coloma de Farners el càstig per haver-se negat a allotjar soldats: haurien d’allotjar les tropes de Leonardo de Moles, un terç format per mil homes en una vila d’unes dues-centes cases. Va amenaçar de cremar les cases que es neguessin a allotjar soldats. Un farnesenc va protestar i Mont-rodon el va disparar, els presents es van alçar, Mont-rodon i els seus homes hagueren de refugiar-se a l’hostal d’en Masó. Des de les finestres de l’hostal Mont-rodon i els seus continuaren disparant als vilatans, aquests prengueren foc a l’hostal, on moriren Mont-rodon i els seus, tret d’un que aconseguir fugir.

A partir d’aquell moment els campanars van començar a repicar a toc de sometent demanat reforços, s’arribaren a reunir prop de quatre-mil defensors de la terra. El dia dos de maig atacaven les tropes que es trobaven a Riudarenes i Mallorquines, els soldats en cremaven l’església, després d’haver-la saquejat abans de fugir cap a Blanes.

El poder popular unia les seves forces per fora els terços. El 7 de juny de 1640 els Segadors mataven el virrei i abans que acabés el mes feien fora els 10.000 soldats que hi havia Principat.

La unió fa la força i la solidaritat és la nostra millor arma, com ens demostra aquest i tants d’altres episòdics de la història, treballar plegats en les lluites compartides ens durà a assolir-ne els objectius.

Els fets del 1640, també, com tants d’altres de la història, ens deixen clar que el poble és la clau pels canvis. Els catalans del 1640 van perdre la por a les tropes de Felipe IV i al perdre la por, Felpe IV perdia el seu poder. Els catalans del 1640 van passar per sobre de les institucions catalanes fent-se amb el control del territori sols, no fou fins el setembre que la Generalitat es plantejà seriosament la ruptura amb la monarquia hispànica, un cop arribada l’amenaça d’ocupació de Felipe IV.

Si la política no avança amb el poble, el poble passarà per sobre de la política, aprenguem dels encerts i errors de la nostra història per trencar les cadenes que ens mantenen sotmesos a altres nacions. Segadors, sou la clau!

Com deien els nostres avantpassats:

Visca la terra! Mori el mal govern! Morin els traïdors!

Ens trobem a les portes d’una altra Diada enfosquida per la repressió, una altra Diada amb l’absència dels presos i exiliats polítics.

Hem viscut una farsa de judici i aviat se’n farà públic el veredicte, hem d’estar preparades per respondre amb contundència, Qui defensa els drets humans fonamentals no mereix cap sentència que no sigui l’absolució.

 Malgrat que les nostres institucions han cedit a la repressió, la persecució i la repressió a l’independentisme no s’ha aturat. Tal com ens va avisar Rosa Parks: “com més cedíem i obeíem pitjor ens tractaven”.

Escoltem clams a la unitat, nosaltres afegim a aquestes demandes un clam: ja n’hi ha prou de cedir a la repressió, prou de pactar amb aquells que ens volen seguir ocupant i colonitzant! Prou de perseguir l’independentisme des de les institucions catalanes, prou de complicitats amb l’opressor. No fou això el que sortí de les urnes a les eleccions imposades del 21 de desembre del 2017. Prou d’accions i discursos simbòlics.

 Amb pas ferm cap a la independència: La persistència i la força de la voluntat popular és el que ens farà arribar a la independència. La lluita anti-repressiva no ens pot fer deixar de banda l’objectiu independentista. Fem efectiu el mandat de l’u d’octubre des dels carrers.

Amb mobilització: hem d’estar preparades per a prendre els carrers amb la mateixa força que ho férem l’u i el tres d’octubre de 2017. Hem de fer sentir la nostra veu amb tal força que les nostres institucions no s’atreveixin a fer cap passa enrere, si nosaltres cedim també donem la victòria a la repressió.

Amb solidaritat: disposades a mobilitzar-nos amb totes les víctimes de la repressió de l’estat.

“Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui”, això ens digué fa uns anys el Borbó cap de l’estat opressor. Reiteradament hem expressat la nostra voluntat de ser lliures, i ho serem, amb permís o sense de l’opressor.

Bona Diada

i Visca la Terra!

La Diada Nacional d’enguany no serà com les anteriors, no ho serà perquè no hi som totes. No ho serà perquè hi ha persones captives, exiliades i perseguides per haver complert part dels seus compromisos polítics, per haver exercit la llibertat d’expressió i per haver-se manifestat pacíficament.

No ho serà perquè l’estat espanyol s’ha tret la pell de xai de la democràcia i ens ataca amb el llop de la repressió. No ho serà perquè malgrat haver declarat políticament la independència, continuem captius d’aquesta presó de nacions anomenada Espanya.

“Com més cedíem i obeíem pitjor ens tractaven”, ens deia l’activista pels drets dels afroamericans, Rosa Parks. Aviat encetarem una tardor de commemoracions, de records d’uns dies que no oblidarem mai. No oblidarem el setge a l’u d’octubre. No oblidarem: l’ocupació policial, els empresonaments, el “a por ellos”, les porres, les bales de goma, la injustícia i la repressió.

Tampoc oblidarem que l’u d’octubre (com va dir el President Puigdemont aquella mateixa nit) ens vam guanyar el dret a tenir un estat independent en forma de República.

No oblidarem la declaració d’independència del 27 d’octubre al mateix moment que l’estat aplicava el 155. No oblidarem que es va acatar el 155 i començaren les persecucions, les detencions i els exilis de càrrecs polítics i activistes, “Com més cedíem i obeíem pitjor ens tractaven”.

I de cop ens trobem exigint els nostres drets bàsics i la llibertat de presos, exiliats i represaliats, i deixem de reclamar amb contundència la República que vam guanyar a l’octubre.

Estem cedint, la lluita antirepressiva ens ha fet deixar massa de banda els nostres objectius republicans. No hem d’oblidar l’u d’octubre, no hem d’oblidar-ne el resultat, sortim al carrer fins que els presos i exiliats polítics siguin a casa, sense oblidar l’objectiu republicà. Sortim al carrer a cridar “llibertat presos polítics”, sense deixar de cridar “independència” i “República”, perquè quan ho deixem de cridar haurem donat la victorià a la repressió.

Mobilitzem-nos de manera contundent i no violenta. L’estat espanyol, obstinat en violentar l’independentisme, no ha fet altra cosa que cercar un conflicte al carrer, recorrent fins i tot a l’extrema dreta per exercir agressions i provocacions amb la finalitat de violentar la societat i dividir-la, amb la complicitat i participació dels cossos de seguretat de l’estat i el suport dels partits del bloc del 155. No cedim a les seves demandes de violència.

Reclamem que es faci efectiu el mandat de l’u d’octubre, que no es cedeixi al xantatge i a la repressió. I sí, si convé donarem un toc d’atenció als nostres polítics quan desobeeixin el mandat de l’u d’octubre, quan els veiem fer autonomisme enlloc de fer República, quan els veiem més preocupats per unes eleccions municipals que pels companys empresonats.

Esperem que aquest indret on ens trobem, aviat s’anomeni “Plaça 1 d’octubre de 2017”, perquè és la plaça on tantes vegades, com avui, ens hi trobem per reivindicar els nostres drets i la nostra llibertat.

No oblidem el que commemorem la Diada de l’onze de setembre, no oblidem el que deien els nostres avantpassats el 1714, fent una crida a la resistència a ultrança:

“Desperteu-vos catalans adormits, no sepulteu la vostra honra, vostres lleis i la llibertat de vostra pàtria estimada en la negra obscuritat d’una perpètua deplorable esclavitud”.

Trenquem amb aquesta esclavitud de 300 anys, fem la República Catalana,

Visca la terra!