Tal dia com avui, el 13 de maig del 1640, els caps dels terços que hi havia a Girona comunicaven al virrei que acataven les seves ordres, però: “…partiremos mañana, no haviendolo podido azer oi, atento se ha ido juntando el bagaje para llevar las munisiones de biberes i de guerra...”, l’expedició de càstig a Sta. Coloma de Farners s’ajornava un dia més, per preparar el transport de les municions i els queviures.

A la catedral de Girona es celebrava la següent cerimònia:

“Diumenge a 13 de Maig de 1640 haventse preparat cadira pontifical per lo Sr. Bisbe a la part dreta ço es la part de tremontana dos cadires rases o tabulets per los assistents, vanchs ab apatllera o escons per lo clero a la matexa y altres per los Jurats y Governador Cavallers y promens de la Ciutat en front destos ço es a la part de migdia tots cuberts de bajetas negras, y posada una troneta tambe a la part de migdia devant la cadira del senyor bisbe, contra la pared del cor, al costat de la porta devant del Cristo. Isque lo Senyor Bisbe de la Thesoreria vestid de Pontifical assistinli don Francesch Aymerich cabiscol major y lo Thesorer Joan Pau Verges y Deu altres canonges y ab pluvials negres y los demes canonges y beneficiats ab son habit de cor, se publicaren excomunicats anathemitzats y maleits los sacrilegos invasores y incendiaris soldats del tercio de Don Leonardo Moles qui cremaren la Iglesia Parroquial de Riudarenes y lo Santissim Sagrament en ella reservat y se posa entredit en esta Ciutat y tot lo Bisbat de Gerona, y en lo demes se feren las mateixas cerimonias ques feren a 6 de agost de 1630 per ocasio del robo se feu en la iglesia del lloch de Vilademat de la custodia del Santissim Sagrament y hostias consagradas que estavan en ella reservadas”. ACG, resolucions capitulars, vol. 23 fol. 172.

El bisbe de Girona, el Gallec Gregorio Pacero, excomunicà solemnement el terç de Leonardo de Moles. A la catedral hi havia tot el poble, presidit pels jurats, cavallers i prohoms, tots vestits de negre. El governador de Catalunya, Ramon de Calders, que es trobava a Girona, hi fou convidat però va excusar diplomàticament la seva assistència. Això sol ja indicava la càrrega política evident que tenia aquest acte i espectacle religiós en aquestes circumstàncies.

El bisbe, assistit pel vicari general i deu canonges més, tots amb capa pluvial negre, va proclamar “excomunicats, anatemitzats i maleïts” els soldats que havien cremat l’església i el sagrament a Riudarenes. El bisbe i els canonges prengueren tretze candeles enceses que van llençar a terra i van trepitjar, es donaren tretze pedres als mateixos canonges i es van dirigir, en processó, a la porta de la catedral, cantant el salm: “Deus, laudem meam ne tacueris”, és un salm que demana la venjança divina i expressava el rebuig i la condemna de l’església contra els sacrílegs i heretges. Al replà de la porta principal, la processó s’aturà; el bisbe i els celebrants llençaren amb ímpetu les pedres i les candeles escales avall. Durant la cerimònia les campanes tocaven a dol. (extret de: Joan Busquets, la Catalunya del barroc vista des de Girona).

El dia 7 varem veure com el virrei volia inhabilitar el bisbe de Girona, no ho aconseguí.

El bisbat, indignat perquè l’audiència reial ben poc havia fet per descobrir els autors de la crema i castigar-los, decidia excomunicar tot el terç d’en Moles.

Tal dia com avui, el 12 de maig del 1640, el virrei responia als caps des terços, que eren a Girona, la carta que l’hi havien escrit el dia anterior:

“…Tengo por muy acertado que salgan V.S. el domingo (13 de maig), porque conviene sumamente que se vaya a Santa Coloma y Hacer allí la demostración que tengo avisado…” també els informava que “…llegaran 300 cavallos que ya estan en este llano de Barcelona, sin los tercios de Molinguen (valons) y de Modena (modenesos), que van marchando con otros 300 cavallos.

Pareceme muy bien lo que V.S. me dizen de alojar los tercios unidos dandose la mano con la cavalleria, y así tengo avisado al governador que lo haga en los lugares que hubieren andado menos afectos en lo llano, advirtiendo que sean los mas comodos para que se pueda estar con comodidad; que en la montaña, y aunque son los mas rebeldes, claro esta que no se ha de alojar en ellos para que los tercios no esten como conviene….” “…Pareceme muy bien no solo que esten los tercios una noche en Santa Coloma, pero todo el tiempo que se estuviere alli, para que padezcan los del lugar…” ”….He dado orden al Governador y a Jusepe de Oms, que pues no hay casa de vaile (batlle) ni jurados, que se derriben veinte casas de los mas culpados, entre tanto que viene la consulta que he hecho a su Mag., sobre si se ha de desmantelar todo el lugar (que tengo sin duda lo mandará) y si no se pudiere averiguar los que fueren mas culpados, se derriben otras tantas de las más principales y mesones, de los que se hubieren ausentado, pues con ausentarse se han dado por culpados. …” “…Importa mucho que V.S. vayan á Santa Coloma y alogen allí todos los tercios y se execute lo que tengo dicho y se escriva la información que de otra manera quedaria mal el servicio de su Mag. “ MHE, vol. XX, pàg. 325, (citat per J.H. Elliott, La revolta catalana… pàg. 429).

Així doncs, pel virrei era prioritari el càstig a Sta. Coloma de Farners, i li va encantar la idea que els terços passessin, com a mínim, una nit a la vila ”para que padezcan los del lugar”.

El vescomte de Jóc, conscient del destí que preparava el virrei per a una de les seves terres, feia arribar un memorial adreçat al virrei i al consell d’Aragó per evitar l’arrasament de la vila:

“Excm. Sr. Entes ha lo vescomte de Joch, que los soldats de diversos tercios se troban prop de la ciutat de Girona no obstant una suplicació que diuen se ha resolt donar a V. Ex. per los singulars del lloch de Santa Coloma de Farners (com varem veure el dia 10), tracten de anar en dit lloch per enderrocar no sols les cases dels que’s trobaran culpables en la mort del Algutzir Monrrodon e invasió que alguns, se diu, feren als del tercio de Don Leonardo Molas, Mestre de Camp, però totas las del dit lloch y terme; de que al dit vescomte, Sr y Baró de aquelles, vindria un molt grave perjudici y dany irrecuperable, com se deixa considerar, perdent un lloch de 250 cases, y seria ell lo que patiria pena de cosa en que és clar y notori que no ha tingut culpa alguna, ni ha estat en sa ma prevenir-ho, evitar-ho ni castigar-ho: puix en lo punt que’es tingué dels dits successos, V.Ex. ne posa ma y’s feu regalia en la regia cort ab que les suas (les mans del vescomte) restaren lligades (el vescomte va rebre la noticia del càstig a Sta. Coloma quan el virrei ja n’havia informat i demanat permís a la cort, sense consultar-ho amb ell)…”, “… després que ell ab sos vassalls ab tanta satisfacció ha servit en la guerra del siti de Salses ab numero molt complit…”. Al setge de Salses el vescomte va emmalaltir, estigué a les portes de la mort, quan redactava aquest text encara no s’havia recuperat i s’excusà al virrei per no haver pogut personar-se, per representar-lo envià a Lluís de Tormo i de Vilademany (com varem veure el dia 10) i que aquest faria tot el possible per agafar els delinqüents, “…per altra part haurien de patir (el castig) tants innocents e inculpables, a més de la pèrdua del dit vescomte. Per ço a V. Ex. suplica sia servit manar que no es done lloch a semblant actio que commitiran los soldats, fins que per los camins de la justicia que V.Ex. acostuma sempre, se averigüen los delictes i castiguen los delincuents….” ACA, consell d’Aragó,lligall 285, número 23.

El vescomte de Jóc demanava justícia i que només es castigués als culpables, aviat en sabrem la resposta…

Tal dia com avui, l’11 de maig de 1640, els terços de Felipe de Guevara i de Juan de Arce arribaven a Girona, després d’una complicada marxa des d’Amer, pel camí foren atacats en diverses ocasions pels revoltats.

El mestre de tinent de camp general Diego de Berrio escrivia al virrei:

“Exmo. Sr. -El tercio de Juan de Arce i don Felipe de Guevara an llegado, i el del conde Tirconel (Tyrconnell), que por su seguridad le enbié a llamar para que se incoporara con los demas, á Juan de Arce: di la carta de V.E. i le informé de todo lo que V.E. me manda, en gobernar esto se esqusa, i da quenta á V.E. por las causas que lo hace: Leonardo quida de los tres tercios de Aguilar, Tutavila i el suio como manda V.E. El conde Tirconel cuida del suio i se proqura estar con conformidad, i qualquier cosa que se hace es con conformidad de todos, teniendola mui grande con el gobernador: io procuro con muchas beras se conserbe esto, i nostante será de menester V.E. disponga quien gobierne toda la infanteria: á don Leonardo ni al conde de Tirconel no he dicho nada de estar a orden de Juan de Arce, como no acepto el gobierno; ni los hablare en este particular asta su tiempo. El gobernador i don Leonardo dan quenta a V.E. del estado de las cosas, a ellos me remito: a don Juan de Arellano di la carta de V.E. i responde estará á orden de don Leonardo de Moles como V.E. manda: los seis quintales de balas de mosquete que V.E. imbió no han llegado: de lo que fuere sucediendo dare quenta á V.E. para que mande lo que fuere servido. Guarde Dios á V.E. muchos años como deseo i es menester de Girona 11 Maio 1640 – Don Diego de Berrio”. ACA, lligall de cartes originals de 1640, MHE vol. XX pàg. 387.

Els terços encarregats de l’expedició de castig a Santa Coloma de Farners ja eren tots a Girona, les ordres del virrei eren de posar-se sota el comandament del mestre de camp més veterà, Juan de Arce, i marxar tots junts cap a Santa Coloma de Farners, aquests terços units passarien dels 4500 homes, d’aquesta manera els revoltats no s’atrevirien a atacar-los.

A la carta del virrei que li entregava Diego de Berrio a Juan de Arce li diu que “…lo que importa ahora es ir á castigar el lugar de Sta. Coloma derribando las casas, que tiene orden el Governador…” mentre arriba la resposta del rei “… á quien tengo escrito que convendria hechar todo el lugar por tierra y que el ejercito se aloje junto, para que no nos vuelva a suceder otro tanto…”. També l’informa que els terços estaran sota les seves ordres.

Aquest mateix dia, el virrei, escrivia al rei explicant-li la situació i les ordres que havia donat: “…al Governador don Ramon de Calders he respondido que en todo caso vaya a Sta. Coloma de Farners, y haga derribar veinte casas de los que fueren mas culpados, y no pudiendose averiguar quienes lo han sido, se derriben de los mas principales que se hubieren ausentado, que con esto ya se dan por culpados…” insistia: “… que V.M. se sirba de mandar si se ha de hechar toda la villa por tierra, pues la demostración es tan precisa para la autoridad de la justica y terror de los que tienen perdido el respeto con tanto atrevimiento y desverguenza…”.

Juan de Arce, Leonardo de Moles i el comte de Tyrconnell escrivien una carta al virrei acceptant les seves ordres, li comunicaven que marxarien cap a Santa Coloma el dia 13, els terços s’haurien d’allotjar una nit a Sta. Coloma i que “… se servira V.E. decirnos a lo que avemos de ir alla, si no es por derribarlas todas, pues todos estan culpados…”

Tal dia com avui, el 10 de maig del 1640, arribaven a Girona els terços de: Leonardo de Moles, Jerónimo Tutavila i comte d’Aguilar, les companyies de cavalleria: d’Alvaro de Quiñones i de Josep d’Oms, el tinent de mestre de camp general Diego de Berrio i els membres de la reial audiència: el dr. Rafael Puig i el governador Ramon de Calders. Repartits entre Salt i Santa Eugènia esperarien els terços de Juan de Arce, de Felipe de Guevara i les companyies de cavalleria de Modenesos i Valons per sortir, tots junts, a castigar la vila de Santa Coloma de Farners. També s’acostaven a Girona el terç d’irlandesos de Berto comte de Tyrconnell.

Ens veiem obligats a fer un incís per explicar la presència de tropes alienes als dominis de Felip IV:  la guerra dels 30 anys es va originar com a un conflicte entre catòlics i protestants, l’atac dels Habsburg del Sacre imperi Romano-germànic als protestants del regne de Bohèmia va originar que aquests darrers formessin la “unió protestant” (Suècia, Dinamarca, Països Baixos, Anglaterra…) i per fer-los front es va crear la “lliga catòlica”, a aquesta última van donar suport els terços irlandesos, fent costat a Felip IV i als Habsburg (gran part d’aquestes tropes internacionals eren mercenaris a sou). França es va posicionar a la “unió protestant”, no per motius religiosos (França havia perseguit el protestantisme fins que va entrar a la guerra dels 30 anys), ho féu per interessos polítics, el primer ministre de Lluís XIII, el cardenal Richelieu, veié la oportunitat d’enderrocar l’imperi espanyol i el Sacre imperi Romano-germànic, per així esdevenir la nova potència mundial.

Tornem a Girona, Ramon de Farners (diguem que els Farners eren la “noblesa local” de Santa Coloma, feudataris del vescomte de Jóc i castlans del castell de Farners) i en Lluís de Tormo i Vilademany (parent del vescomte de Jóc) eren a la ciutat, van anar a trobar el governador i li van entregar una suplica perquè l’entregués al virrei, de la qual us mostrem un fragment:

“…que may sa intentio (dels farnesencs) es estada de deixar de alotjar y admeter les companyies de Sa Magd y cumplir y obehir en tot los ordens de V. Exa. sempre que’ls serà manat…” ACA, consell d’Aragó, secretariat de Catalunya.

Més endavant sabrem la resposta a aquesta súplica.

A Madrid la “junta de ejecución” decidia: “…por ahora no convendría hacer demostración contra toda la provincia (es referien a Catalunya), reservando esto para tiempo más oportuno…”,”…no se de hacer guerra donde no lo es...” ACA, lligall 1328. O sigui, de moment només es castigaria les viles revoltades.

Tal dia com avui, el 9 de maig de 1640, a la cort de Felipe IV, a més de resoldre els assumptes de la guerra dels 30 anys, es discutia que s’havia de fer amb aquests “…que habian ofendido tan gravemente las banderas de Vuestra Magestad…” i com s’havien de castigar aquestes viles, que ben pocs d’ells sabien situar en un mapa, ni escriure’n el nom. Per fer-ho comptaven amb els informes del virrei i d’altres homes del rei al Principat, també en tenien la versió dels ambaixadors catalans enviats a Madrid per negociar l’alliberament del diputat Tamarit i els consellers Vergós i Serra (el pare Bernadí de Manlleu, Joan Grau de Montfalcó, Francesc Oluja, Francesc Sans, Taverner, Joan de Peguera. Jeroni Calders, Francesc de Cartellà, Jeroni Navel, Joan Baptista Codina, Bernat Valencas, Pau Boquet, Ramon Romeu, dr Vilanera i Josep Sorribes).

Els principals organismes administratius que tractaven aquests afers, a Madrid, eren els següents:

- El “consejo de estado”: institució que s’ocupava principalment, encara que no de forma exclusiva, dels assumptes exteriors. Era, en teoria, el consell més important de la monarquia hispànica.

- El “consejo de Aragón”: institució sorgida del consell reial dels reis medievals d’Aragó, però que en aquesta època tenia la seva seu a Madrid. Estaven a càrrec seu els assumptes de Catalunya, València i Cerdenya.

- La “Junta de ejecución”: l’organisme administratiu més poderós dels que existien a Madrid durant els últims anys del govern d’Olivares. Petita junta integrada per Olivares i altres ministres, la finalitat de la qual era eliminar els endarreriments i l’enutjós procés de govern a través del “consejo de estado”.

Aquests tres organismes debatien, tal dia com avui, com conduir la rebel·lió d’aquestes viles del Principat a bona fi. No els va costar gaire posar-se d’acord amb el virrei que s’hauria de donar un càstig exemplar a Sta. Coloma de Farners i acusar als revoltats del crim de “lesa magestad in primo capite”, el debat sobre la mesura del càstig s’allargaria uns dies més. L’afer de la crema de l’església de Riudarenes no agradà gens a Madrid i, per la majoria, també era digna de “un severo castigo”. També es parlava del setge de Juan de Arce i es resolia que el Governador Ramon de Calders havia de sortir cap a Amer amb les companyies de cavalleria (la distancia entre Madrid i el Principat feia que els correus tardessin 5 o 6 dies a arribar, per tant, no sabien que Arce havia aconseguit escapar, però al Principat tampoc en sabien res d’ell des del 7 de maig).

Un cop escoltades les consultes Felip IV diria: “el arrasar aquel lugar es conveniente”.

Hem parlat dels principals organismes de govern a Madrid, parlem ara dels seus principals protagonistes:

Felipe IV, Velazquez

- Felip IV (III a Catalunya) també anomenat Felipe el Grande, El Rey planeta (Valladolid, 1605-Madrid, 1665). De la casa dels Habsburg, va pujar al tron amb només 16 anys, confià tots els assumptes de govern al Comte-Duc d’Olivares. El monarca fou un mecenes de les arts i les festes. L’agressiva política del Comte-Duc per mantenir l’hegemonia a Europa i per “reducir esos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla” va provocar crisis, guerres i revoltes contra el centralisme castellà.

- Jerónimo de Villanueva, Protonotario de Aragón. (?-Saragossa, 1653). Protonotari (càrrec eclesiàstic) del consell d’Aragó (1620), partidari de la política d’Olivares (era un dels seus consellers). Va ser nomenat secretari d’estat i membre del consell de Guerra, a ell se li deu gran part del fracàs de la política d’Olivares respecte Catalunya, fou considerat pels catalans un dels seus pitjors enemics.

Conde-Duque de Olivares, Velazquez

- Comte-duc d’Olivares (Gaspar de Guzmán y Pimentel), (Roma, 6/1/1587-Toro, 22/7/1645). Favorit de Felip IV (III a Catalunya) proposava una reforma encaminada a reforçar el poder reial i la unitat dels territoris de la corona. La seva política va provocar la bancarrota castellana i la revolta catalana.

Als quals se’ls va dedicar el següent poema, a finals del 1640:

Diuen qu-és lo Comte-Duch——un ruc,

y la Real Magestat——————un fat,

y lo seu Protonotari—————–sectari.

Puig no ens apar gran desvari,

sens considerar-o abans

subjectar als cathalans

un ruc, un fat, un sectari?

Tal dia com avui, el 8 de maig del 1640, el virrei feia totes les gestions possibles per ajuntar tots els terços que hi havia al nord del Principat i “arrasar” la vila de Santa Coloma de Farners “dando un castigo de que les quede eterna memoria”.

 El mestre de camp del terç napolità que havia incendiat l’església de Riudarenes, Leonardo de Moles, escrivia al virrei des de Blanes: “…E recibido dos cartas de V.E. En la una me manda entregarme de estos tercios, de que beso a V.E. las manos, por la onra que en ello me hace…”. El “càstig” del virrei a Moles fou nomenar-lo encarregat dels terços que hi havia a Blanes. “…no dejare de continuar de hacer diligencias de lo de la iglesia quemada, asta ahora no allo rastro (i tot el botí, calzes, patenes… que van trobar els pares caputxins i el rector de Blanes, amb el testimoni del doctor Puig?), y estoi cierto, Señor que fue el fuego del lugar que estava quemando…”. Des d’aquest moment el virrei, tot i conèixer perfectament els fets, utilitzarà aquesta versió d’en Moles: l’església no la van cremar els soldats, es va cremar accidentalment pel foc de les cases del voltant (més endavant Moles arribaria a dir que l’església la van cremar els revoltats), el que fes falta per fer callar el bisbat.

 Tal dia com avui, el 7 de maig del 1640, el virrei escrivia una llarguíssima carta a Felip IV explicant-li els fets de Santa Coloma i Riudarenes.

 En transcrivim uns fragments per veure les intencions i la malicia del virrei:

“…toco al Regimiento de la Guardia real de Vuestra Magestad hazer transito en Santa Coloma de Farnés, donde no tan solamente no le alojaron conforme a las ordenes de V.M., pero ni aun lo ordinario les quisieron dar, pues le alojaron en dos casas hiermas, de que se me dio aviso. Y haviendo de pasar por la misma villa el tercio de don Leonardo de Moles, embie allí al Alguacil Monrredon, para que le hiziese alojar en la conformidad que V.M. ha mandado y reciviese informacion de lo que havian faltado con el Regimiento para aplicarles el castigo que mereziesen (com vam veure el 27 d’abril, Montrodon informava al virrei favorablement del comportament dels farnesencs amb els terços, i no troba necessari el castig) y estando poniendo en execución esto y disponiendo el alojamiento del tercio, se alborotaron los del lugar tomando las armas contra Monrredón (el virrei omet per complet que Montrodon havia disparat a un dels presents abans que s’avalotessin), de manera que se hubo de encerrar en una casa (hostal d’en Masó) con toda su gente, donde les pusieron fuego con tal impetu y rigor, que murieron allí quemados, sin que se pudiese escapar mas que uno de sus criados, que llego aquí (Barcelona) y reffiere que sin haberles dado mas ocasión que tratarles del alojamiento, pues Monrredón, quando le embistieron estava sin armas en la puerta del mesón (totalment fals! Fins i tot alguns membres de l’administració reial coincideixen en que Montrodon va començar l’avalot i que van disparar des de l’hostal ferint i matant), se uso con ellos tan terrible crueldad y pidiendo desde las ventanas que por lo menos se les permitiese confesar, que con esto se contentavan de morir, les respondieron que no querian, que allí havian de morir como un perro y pagar la prision del diputado (con lo que verá V.M. el sentimiento con que todos estan della) y haviendo llegado por allí unos clerigos y pedídoles sacasen el Santísimo se fueron, sin volver ni usar con ellos, ningun acto de piedad……..”

 La carta continua explicant el que tenia intenció de dur a terme desprès de la mort de Montrodon. Ens diu que en tenir noticia del que havia passat, ordena a Moles aturar-se a Mallorquines i que “…pareziendome aquel delito pedia un castigo muy riguroso y prompto, sin esperar información ni los procedimientos de la Audiencia (reial) que suelen ser muy largos, y el castigo no conforme merezen delitos semejantes, pues no podian dejar de tener culpa el bayle (batlle, el de SCF va morir pocs dies abans de l’arribada de Montrodon) y jurados (jurats: consellers, procuradors, cònsols, als municipis de Girona) y que tan bien convenía que el tercio se alojase, como se havía determinado…” va manar al doctor Puig, Josep d’Oms i a Diego de Berrio que s’ajuntessin amb Leonardo de Moles i “… pasasen a Santa Coloma y se alojasen y hechasen luego por tierra las casas de la villa, bayle y jurados emparedando las de los demas del Consejo y aunque me parece que la atrocidad del delito es tan fea y digna de severo castigo que pedía se arrasase el lugar, no lo he querido executar por ser tan grave sin particular orden de V.M. …” . Certament, el virrei havia ordenat el que diu al dr. Puig i la resta, sense consultar-ho ni a la reial audiència, ni al rei, i també estava determinat a arrasar la vila sense permís de ningú, el que el va aturar va ser la revolta de Riudarenes. “…si no es dando un castigo de que les quede eterna memoria no podrá V.M. administrar justicia ni seran respetados sus ministros en Cataluña…”. El virrei doncs demanava permís a Madrid per dur a terme, el que des de la mort de Montrodon, havia determinat.

 Continua la llarguíssima carta explicant els incidents de Riudarenes i que està intentant ajuntar els terços per superar en nombre els revoltats i les dificultats que te per dur-ho a terme “…por estar aquel lugar de Santa Coloma al pie de aquellos montes tan asperos que siempre han sido madriguera de ladrones, se puden juntar muchos y es menester ir con cuidado…”. Tot seguit es maravélla de la seva bona gestió, enviant armes i provisions per mar, aixecant el sometent en favor dels terços etc. Després ens parla del senyor de Santa Coloma de Farners, el vescomte de Jóc, Antoni de Perapertussa “…un cavallero tan bueno que por serlo tanto se ha hecho dueño de el un clerigo que se llama Francesch de Montagut, hombre de mala intencion i mal afecto al servicio de V.M. el qual se entiende (aunque no se ha podido averiguar) que ha fomentado los de Santa Coloma a esta revelion…”. Francesc de Montagut, beneficial de Santa Maria del mar, fou membre del braç popular, representant diferents viles del vescomtat de Jòc (SCF, Taradell, Viladrau…) a la Generalitat. Com havia fet amb el diputat Tamarit i els consellers Vergós i Serra, el virrei es volia treure de sobre un altre polític que es posicionava a favor de la pagesia. “…el obispo de aquí es tan flojo que con el se podra facer poco y para poder proceder el bien es menester un mes de omisión del obispo y asi juzgo que por via del nuncio (el representant de la Santa Seu a Madrid) lo mandase V.M…..”. El virrei volia castigar al bisbe de Girona i suspendre’l durant un mes. En conèixer la noticia de l’incendi de l’església de Riudarenes, el bisbe (el gallec Gregorio Pacero), es trobava a Barcelona, de tornada a Girona es va aturar a comprovar amb els seus propis ulls la magnitud de la tragèdia, des de llavors havia llençat proclames contra els “soldats sacrílegs que atempten contra la Santa Mare Església”, pel virrei era un altaveu que s’havia de silenciar. Segueix la carta demanant compensacions per la família de Montrodon, i li dona la noticia de la mort del capità de cavalleria Felipe de Quiñones en mans d’uns bandolers a Sant Feliu de Pallerols. 7 de maig del 1640, virrei comte de Santa Coloma de Queralt al rei. ACA, lligall 285, número 15-2.

 Un últim comentari sobre la carta. Hem vist com el virrei omet que Montrodon va disparar primer, en aquesta carta tampoc s’esmenta en cap moment la crema de l’església, vol donar entendre al rei que amb l’ordre de afusellar als culpats de la crema l’assumpte estava tancat? (Moles només va trobar un dels seus homes culpable i el va afusellar, o això deien). Amb aquesta carta l’únic que pretenia el virrei era exaltar la colera del rei.

I què passava amb Juan de Arce atrapat a l’abadia d’Amer des del dia 4 de maig? Des de Blanes el governador informava al virrei que no havia arribat encara el terç de Jeronimo Tutavila i que tampoc havien arribat ni provisions ni armes, per tant, l’operació de rescat de Juan de Arce des de Blanes s’aplaçava. També diu “…Juzgo Sr. qualquier declaracion que haga el obispo (el bisbe de Girona) en esta ocasion contra don Leonardo y su tercio, porque los mal intencionados, aun que no les ha movido este çelo, toman por pretexto para mover a los demas…”.

El doctor Guillem Meca (conseller de la reial audiència) es trobava a Olot, seguint les ordres del virrei intentà aixecar el sometent en favor dels terços, finalment prenia la determinació d’ajuntar la resta del terç de Juan de Arce (que es trobava a Sant Feliu de Pallerols) i el terç de don Felipe de Guevara, que també era a la Garrotxa, es dirigiren cap Amer, allà aconseguiren trencar el cercle que envoltava l’abadia i alliberaven a Juan de Arce i els seus homes. Començaven una dificultosa marxa cap a la ciutat de Girona.

Tal dia com avui, el 6 de maig del 1640, Juan de Arce i la seva companyia del terç castellà continuaven assetjats a l’abadia d’Amer, el virrei feia les diligencies possibles per rescatar-lo. El governador Ramon de Calders (administració reial) escrivia al virrei:

“Exm. Sr.-Ayr tard arribi á esta vila (Hostalric), he informat de les materias les he trobades més mal disposats del que imaginí, despatxí un propi al Doctor Puig (Rafael Puig, Jutge adm. Reial) quem scriu lo que V.E. Veurà, y acabo de reberne un del veguer de Girona, quem ha posat ab nou cuydado per lo quen seria de Juan de Arce: jom partesch aquesta tarda per a Blanes per a conferir ab don Leonardo Moles, don Diego de Berrio y Doctor Puig aquestas materias, y lo major cuydado quem donan es si serà danyós juntar gent de la Provincia; des de Blanes avisaré à V. Exa. de la resolutió ques pendrà. Acaban me de dir que la gent que ocupava lo camí de Girona ses retirada, y que també haurien fet lo mateix los de Santa Coloma. Yo y tinch enviats dos homens que fins ara no son tornats. Lo vehedor de presidis y pagador (vigilant de presons i pagador) trobí ayr més enllà de Sant Seloni que sen tornaven en aquexa ciutat; demanils sen tornassen ab mi y demà passarán avant son viatge ahont V.Ex. los te ordenat. Guarde Déu á V.Ex. com pot d’ostalrich á 6 de maig de 1640. Molt serà menester en ………. ab esta gent, fins quels sia pasat lo furor que no pot durar, a aquesta vila ……….. y los ministres del marqués. Don Ramon de Calders y Ferrán.” Lligall de cartes originals del 1640, ACA. Memorial histórico español Vol. 20, pàg. 373

Ramon de Calders, i la majoria de reialistes, creien que la revolta no duraria massa, que cauria per ella mateixa al ser un moviment anàrquic. La pagesia havia acabat la paciència, l’any 1640 fou un any d’una terrible sequera, les collites es donaven per perdudes, les conseqüències d’haver d’alimentar un exercit de més de 10.000 homes i els seus cavalls ja eren motiu suficient d’indignació, sumant-li el comportament dels soldats i la mala política del virrei, no se’n podia esperar cap altre resposta que una revolta. El governador, com deia a la carta, anà a Blanes a la tarda i allí es reunien al vespre amb els mestres de camp dels terços (Leonardo de Moles i Diego de Berrio) i els caps de les companyies de cavalleria (Josep d’Oms) que hi havia en aquesta vila, informaren al virrei que l’endemà s’ajuntarien al terç de Jeronimo Tutavila i marxarien cap a Amer, passant per Girona…. ho van aconseguir?

 Tal dia com avui, el 5 de maig del 1640, els revoltats intentaren assaltar l’abadia d’Amer (on hi havia refugiat Juan de Arce i unes quantes companyies del seu terç) sense èxit.

El virrei, des de l’endemà de l’assassinat de l’Agutzil Montrodon a Santa Coloma de Farners, estava preparant el càstig de la vila, els esdeveniments de Riudarenes i el setge a Juan de Arce feien canviar les seves prioritats. El dia 5 escrivia al rei per informar-lo dels darrers incidents de Riudarenes i que havia manat a Leonardo Moles afusellar uns quants soldats dels que haguessin intervingut en l’incendi de l’església. A Blanes, els frares caputxins i el rector de la vila aconsegueixen recuperar part del botí que els soldats s’havien endut de l’església de Riudarenes, abans que aquests embarquessin els objectes robats

. Al virrei se li acumulava la feina: havia d’aconseguir el permís (que ell ja donava per suposat) del rei per arrasar la vila de Santa Coloma de Farners, calmar el bisbat per la crema de l’església, fer arribar provisions als terços (l’únic camí segur: el mar) i rescatar Juan de Arce i els seus homes. Per aquesta última fita, el governador Ramon de Calders i d’altres membres de l’administració reial, intentaren convèncer els batlles i veguers de les comarques gironines d’aixecar el sometent en favor de Juan d’Arce, però aquests els contestaren amb evasives. Els camins estaven tancats i de moment semblava impossible moure algun reforç a la vila d’Amer.

Carta del veguer de Girona, Felip Llorens:

“Jo estic promte en servir a Sa Magestat y a V.m., però estic sense gent y sens esperances de trobarne perquè los de la vegueria, o los més dells, se son absentats de llurs cases, y lo poble de esta ciutat està conmogut a ocasió que aquest matí ha arribat nova que los soldats havien cremada la Yglesia de Riudarenes, y aso a tant alborotat los animos ques tem que si anava lo somatent de la ciutat amb gent armada, en lloc de socorrer als soldats, se posarien a la part contraria. V.m. veya lo que dech fer en ocasió tant apretada, que obeyre en lo que V.m. me manarà” ACA, Consell de Aragó, secretariat de Catalunya

Tal dia com avui, el 4 de maig de 1640, el terç napolità de Leonardo de Moles i la companyia de cavalleria de Josep d’Oms arribaren a Blanes, no ho feien sols, a més dels frares caputxins que els acompanyaren fins la costa, grups de revoltats segueixen els soldats per evitar un altre saqueig de les tropes. Un cop arribats a Tordera els revoltats es van retirar, alguns es dirigiren a la vila d’Amer, que va demanar auxili davant els abusos que cometia el terç castellà de don Juan de Arce.

 El virrei feia arribar el següent paper als diputats:

«Los avisos que són vinguts dels excessos dels de Santa Coloma de Farnés y dels demés que a ells se són ajuntats y lo últim, de estar citiat lo mestre de camp Joan de Arce en Amer, obligan a sa excel·lència a partir ab lo Consell Criminal y enviar als doctors del Consell Civil a ajuntar la gent dels somatents per a anar ab ella a castigar estos delictes y, antes de partir ha volgut avisarho a vostres senyories perquè, en tot lo que puga, acuda com sempre ho ha fet al servey de la magestat y assistir a sa excel·lència.». Dietari de la Generalitat, 1640, 365v.

 El terç del regiment de la guarda reial del comte-duc d’Olivares, a càrrec del mestre de camp Juan de Arce, el formaven 1062 homes, que s’allotjaven repartits de Sant Feliu de Pallerols fins a Amer cometent tota mena d’abusos. Seguint l’exemple del que havien fet a Riudarenes, els revoltats llencen una crida que aconsegueix reunir uns 3000 homes, i ataquen les companyies del terç que es troben a Amer. Juan de Arce i els seus homes es veuen obligats a refugiar-se a l’Abadia.

 “En ocasió que molts homens de unas parts y altras estavan amotinats en la present vila de Amer; los quals assitiaren lo senyor Don Joan de Arze, mestre de camp general del exèrcit del Rey nostre senyor (que Déu guarde) en lo convent de la dita present vila de Amer.” AHG, Notaria d’Amer, Josep Quer.

Els revoltats tallen els camins, de Girona, Olot, Sils, Hostalric… aïllant els terços que es troben a la Selva de qualsevol aprovisionament. Els intents del virrei d’aixecar el sometent en favor dels homes del rei es veien frustrats, després dels successos de Riudarenes ningú es volia alçar en favor dels terços.