Tal dia com avui, el 10 de maig del 1640, arribaven a Girona els terços de: Leonardo de Moles, Jerónimo Tutavila i comte d’Aguilar, les companyies de cavalleria: d’Alvaro de Quiñones i de Josep d’Oms, el tinent de mestre de camp general Diego de Berrio i els membres de la reial audiència: el dr. Rafael Puig i el governador Ramon de Calders. Repartits entre Salt i Santa Eugènia esperarien els terços de Juan de Arce, de Felipe de Guevara i les companyies de cavalleria de Modenesos i Valons per sortir, tots junts, a castigar la vila de Santa Coloma de Farners. També s’acostaven a Girona el terç d’irlandesos de Berto comte de Tyrconnell.

Ens veiem obligats a fer un incís per explicar la presència de tropes alienes als dominis de Felip IV:  la guerra dels 30 anys es va originar com a un conflicte entre catòlics i protestants, l’atac dels Habsburg del Sacre imperi Romano-germànic als protestants del regne de Bohèmia va originar que aquests darrers formessin la “unió protestant” (Suècia, Dinamarca, Països Baixos, Anglaterra…) i per fer-los front es va crear la “lliga catòlica”, a aquesta última van donar suport els terços irlandesos, fent costat a Felip IV i als Habsburg (gran part d’aquestes tropes internacionals eren mercenaris a sou). França es va posicionar a la “unió protestant”, no per motius religiosos (França havia perseguit el protestantisme fins que va entrar a la guerra dels 30 anys), ho féu per interessos polítics, el primer ministre de Lluís XIII, el cardenal Richelieu, veié la oportunitat d’enderrocar l’imperi espanyol i el Sacre imperi Romano-germànic, per així esdevenir la nova potència mundial.

Tornem a Girona, Ramon de Farners (diguem que els Farners eren la “noblesa local” de Santa Coloma, feudataris del vescomte de Jóc i castlans del castell de Farners) i en Lluís de Tormo i Vilademany (parent del vescomte de Jóc) eren a la ciutat, van anar a trobar el governador i li van entregar una suplica perquè l’entregués al virrei, de la qual us mostrem un fragment:

“…que may sa intentio (dels farnesencs) es estada de deixar de alotjar y admeter les companyies de Sa Magd y cumplir y obehir en tot los ordens de V. Exa. sempre que’ls serà manat…” ACA, consell d’Aragó, secretariat de Catalunya.

Més endavant sabrem la resposta a aquesta súplica.

A Madrid la “junta de ejecución” decidia: “…por ahora no convendría hacer demostración contra toda la provincia (es referien a Catalunya), reservando esto para tiempo más oportuno…”,”…no se de hacer guerra donde no lo es...” ACA, lligall 1328. O sigui, de moment només es castigaria les viles revoltades.

Tal dia com avui, el 9 de maig de 1640, a la cort de Felipe IV, a més de resoldre els assumptes de la guerra dels 30 anys, es discutia que s’havia de fer amb aquests “…que habian ofendido tan gravemente las banderas de Vuestra Magestad…” i com s’havien de castigar aquestes viles, que ben pocs d’ells sabien situar en un mapa, ni escriure’n el nom. Per fer-ho comptaven amb els informes del virrei i d’altres homes del rei al Principat, també en tenien la versió dels ambaixadors catalans enviats a Madrid per negociar l’alliberament del diputat Tamarit i els consellers Vergós i Serra (el pare Bernadí de Manlleu, Joan Grau de Montfalcó, Francesc Oluja, Francesc Sans, Taverner, Joan de Peguera. Jeroni Calders, Francesc de Cartellà, Jeroni Navel, Joan Baptista Codina, Bernat Valencas, Pau Boquet, Ramon Romeu, dr Vilanera i Josep Sorribes).

Els principals organismes administratius que tractaven aquests afers, a Madrid, eren els següents:

- El “consejo de estado”: institució que s’ocupava principalment, encara que no de forma exclusiva, dels assumptes exteriors. Era, en teoria, el consell més important de la monarquia hispànica.

- El “consejo de Aragón”: institució sorgida del consell reial dels reis medievals d’Aragó, però que en aquesta època tenia la seva seu a Madrid. Estaven a càrrec seu els assumptes de Catalunya, València i Cerdenya.

- La “Junta de ejecución”: l’organisme administratiu més poderós dels que existien a Madrid durant els últims anys del govern d’Olivares. Petita junta integrada per Olivares i altres ministres, la finalitat de la qual era eliminar els endarreriments i l’enutjós procés de govern a través del “consejo de estado”.

Aquests tres organismes debatien, tal dia com avui, com conduir la rebel·lió d’aquestes viles del Principat a bona fi. No els va costar gaire posar-se d’acord amb el virrei que s’hauria de donar un càstig exemplar a Sta. Coloma de Farners i acusar als revoltats del crim de “lesa magestad in primo capite”, el debat sobre la mesura del càstig s’allargaria uns dies més. L’afer de la crema de l’església de Riudarenes no agradà gens a Madrid i, per la majoria, també era digna de “un severo castigo”. També es parlava del setge de Juan de Arce i es resolia que el Governador Ramon de Calders havia de sortir cap a Amer amb les companyies de cavalleria (la distancia entre Madrid i el Principat feia que els correus tardessin 5 o 6 dies a arribar, per tant, no sabien que Arce havia aconseguit escapar, però al Principat tampoc en sabien res d’ell des del 7 de maig).

Un cop escoltades les consultes Felip IV diria: “el arrasar aquel lugar es conveniente”.

Hem parlat dels principals organismes de govern a Madrid, parlem ara dels seus principals protagonistes:

Felipe IV, Velazquez

- Felip IV (III a Catalunya) també anomenat Felipe el Grande, El Rey planeta (Valladolid, 1605-Madrid, 1665). De la casa dels Habsburg, va pujar al tron amb només 16 anys, confià tots els assumptes de govern al Comte-Duc d’Olivares. El monarca fou un mecenes de les arts i les festes. L’agressiva política del Comte-Duc per mantenir l’hegemonia a Europa i per “reducir esos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla” va provocar crisis, guerres i revoltes contra el centralisme castellà.

- Jerónimo de Villanueva, Protonotario de Aragón. (?-Saragossa, 1653). Protonotari (càrrec eclesiàstic) del consell d’Aragó (1620), partidari de la política d’Olivares (era un dels seus consellers). Va ser nomenat secretari d’estat i membre del consell de Guerra, a ell se li deu gran part del fracàs de la política d’Olivares respecte Catalunya, fou considerat pels catalans un dels seus pitjors enemics.

Conde-Duque de Olivares, Velazquez

- Comte-duc d’Olivares (Gaspar de Guzmán y Pimentel), (Roma, 6/1/1587-Toro, 22/7/1645). Favorit de Felip IV (III a Catalunya) proposava una reforma encaminada a reforçar el poder reial i la unitat dels territoris de la corona. La seva política va provocar la bancarrota castellana i la revolta catalana.

Als quals se’ls va dedicar el següent poema, a finals del 1640:

Diuen qu-és lo Comte-Duch——un ruc,

y la Real Magestat——————un fat,

y lo seu Protonotari—————–sectari.

Puig no ens apar gran desvari,

sens considerar-o abans

subjectar als cathalans

un ruc, un fat, un sectari?

Tal dia com avui, el 8 de maig del 1640, el virrei feia totes les gestions possibles per ajuntar tots els terços que hi havia al nord del Principat i “arrasar” la vila de Santa Coloma de Farners “dando un castigo de que les quede eterna memoria”.

 El mestre de camp del terç napolità que havia incendiat l’església de Riudarenes, Leonardo de Moles, escrivia al virrei des de Blanes: “…E recibido dos cartas de V.E. En la una me manda entregarme de estos tercios, de que beso a V.E. las manos, por la onra que en ello me hace…”. El “càstig” del virrei a Moles fou nomenar-lo encarregat dels terços que hi havia a Blanes. “…no dejare de continuar de hacer diligencias de lo de la iglesia quemada, asta ahora no allo rastro (i tot el botí, calzes, patenes… que van trobar els pares caputxins i el rector de Blanes, amb el testimoni del doctor Puig?), y estoi cierto, Señor que fue el fuego del lugar que estava quemando…”. Des d’aquest moment el virrei, tot i conèixer perfectament els fets, utilitzarà aquesta versió d’en Moles: l’església no la van cremar els soldats, es va cremar accidentalment pel foc de les cases del voltant (més endavant Moles arribaria a dir que l’església la van cremar els revoltats), el que fes falta per fer callar el bisbat.

 Tal dia com avui, el 7 de maig del 1640, el virrei escrivia una llarguíssima carta a Felip IV explicant-li els fets de Santa Coloma i Riudarenes.

 En transcrivim uns fragments per veure les intencions i la malicia del virrei:

“…toco al Regimiento de la Guardia real de Vuestra Magestad hazer transito en Santa Coloma de Farnés, donde no tan solamente no le alojaron conforme a las ordenes de V.M., pero ni aun lo ordinario les quisieron dar, pues le alojaron en dos casas hiermas, de que se me dio aviso. Y haviendo de pasar por la misma villa el tercio de don Leonardo de Moles, embie allí al Alguacil Monrredon, para que le hiziese alojar en la conformidad que V.M. ha mandado y reciviese informacion de lo que havian faltado con el Regimiento para aplicarles el castigo que mereziesen (com vam veure el 27 d’abril, Montrodon informava al virrei favorablement del comportament dels farnesencs amb els terços, i no troba necessari el castig) y estando poniendo en execución esto y disponiendo el alojamiento del tercio, se alborotaron los del lugar tomando las armas contra Monrredón (el virrei omet per complet que Montrodon havia disparat a un dels presents abans que s’avalotessin), de manera que se hubo de encerrar en una casa (hostal d’en Masó) con toda su gente, donde les pusieron fuego con tal impetu y rigor, que murieron allí quemados, sin que se pudiese escapar mas que uno de sus criados, que llego aquí (Barcelona) y reffiere que sin haberles dado mas ocasión que tratarles del alojamiento, pues Monrredón, quando le embistieron estava sin armas en la puerta del mesón (totalment fals! Fins i tot alguns membres de l’administració reial coincideixen en que Montrodon va començar l’avalot i que van disparar des de l’hostal ferint i matant), se uso con ellos tan terrible crueldad y pidiendo desde las ventanas que por lo menos se les permitiese confesar, que con esto se contentavan de morir, les respondieron que no querian, que allí havian de morir como un perro y pagar la prision del diputado (con lo que verá V.M. el sentimiento con que todos estan della) y haviendo llegado por allí unos clerigos y pedídoles sacasen el Santísimo se fueron, sin volver ni usar con ellos, ningun acto de piedad……..”

 La carta continua explicant el que tenia intenció de dur a terme desprès de la mort de Montrodon. Ens diu que en tenir noticia del que havia passat, ordena a Moles aturar-se a Mallorquines i que “…pareziendome aquel delito pedia un castigo muy riguroso y prompto, sin esperar información ni los procedimientos de la Audiencia (reial) que suelen ser muy largos, y el castigo no conforme merezen delitos semejantes, pues no podian dejar de tener culpa el bayle (batlle, el de SCF va morir pocs dies abans de l’arribada de Montrodon) y jurados (jurats: consellers, procuradors, cònsols, als municipis de Girona) y que tan bien convenía que el tercio se alojase, como se havía determinado…” va manar al doctor Puig, Josep d’Oms i a Diego de Berrio que s’ajuntessin amb Leonardo de Moles i “… pasasen a Santa Coloma y se alojasen y hechasen luego por tierra las casas de la villa, bayle y jurados emparedando las de los demas del Consejo y aunque me parece que la atrocidad del delito es tan fea y digna de severo castigo que pedía se arrasase el lugar, no lo he querido executar por ser tan grave sin particular orden de V.M. …” . Certament, el virrei havia ordenat el que diu al dr. Puig i la resta, sense consultar-ho ni a la reial audiència, ni al rei, i també estava determinat a arrasar la vila sense permís de ningú, el que el va aturar va ser la revolta de Riudarenes. “…si no es dando un castigo de que les quede eterna memoria no podrá V.M. administrar justicia ni seran respetados sus ministros en Cataluña…”. El virrei doncs demanava permís a Madrid per dur a terme, el que des de la mort de Montrodon, havia determinat.

 Continua la llarguíssima carta explicant els incidents de Riudarenes i que està intentant ajuntar els terços per superar en nombre els revoltats i les dificultats que te per dur-ho a terme “…por estar aquel lugar de Santa Coloma al pie de aquellos montes tan asperos que siempre han sido madriguera de ladrones, se puden juntar muchos y es menester ir con cuidado…”. Tot seguit es maravélla de la seva bona gestió, enviant armes i provisions per mar, aixecant el sometent en favor dels terços etc. Després ens parla del senyor de Santa Coloma de Farners, el vescomte de Jóc, Antoni de Perapertussa “…un cavallero tan bueno que por serlo tanto se ha hecho dueño de el un clerigo que se llama Francesch de Montagut, hombre de mala intencion i mal afecto al servicio de V.M. el qual se entiende (aunque no se ha podido averiguar) que ha fomentado los de Santa Coloma a esta revelion…”. Francesc de Montagut, beneficial de Santa Maria del mar, fou membre del braç popular, representant diferents viles del vescomtat de Jòc (SCF, Taradell, Viladrau…) a la Generalitat. Com havia fet amb el diputat Tamarit i els consellers Vergós i Serra, el virrei es volia treure de sobre un altre polític que es posicionava a favor de la pagesia. “…el obispo de aquí es tan flojo que con el se podra facer poco y para poder proceder el bien es menester un mes de omisión del obispo y asi juzgo que por via del nuncio (el representant de la Santa Seu a Madrid) lo mandase V.M…..”. El virrei volia castigar al bisbe de Girona i suspendre’l durant un mes. En conèixer la noticia de l’incendi de l’església de Riudarenes, el bisbe (el gallec Gregorio Pacero), es trobava a Barcelona, de tornada a Girona es va aturar a comprovar amb els seus propis ulls la magnitud de la tragèdia, des de llavors havia llençat proclames contra els “soldats sacrílegs que atempten contra la Santa Mare Església”, pel virrei era un altaveu que s’havia de silenciar. Segueix la carta demanant compensacions per la família de Montrodon, i li dona la noticia de la mort del capità de cavalleria Felipe de Quiñones en mans d’uns bandolers a Sant Feliu de Pallerols. 7 de maig del 1640, virrei comte de Santa Coloma de Queralt al rei. ACA, lligall 285, número 15-2.

 Un últim comentari sobre la carta. Hem vist com el virrei omet que Montrodon va disparar primer, en aquesta carta tampoc s’esmenta en cap moment la crema de l’església, vol donar entendre al rei que amb l’ordre de afusellar als culpats de la crema l’assumpte estava tancat? (Moles només va trobar un dels seus homes culpable i el va afusellar, o això deien). Amb aquesta carta l’únic que pretenia el virrei era exaltar la colera del rei.

I què passava amb Juan de Arce atrapat a l’abadia d’Amer des del dia 4 de maig? Des de Blanes el governador informava al virrei que no havia arribat encara el terç de Jeronimo Tutavila i que tampoc havien arribat ni provisions ni armes, per tant, l’operació de rescat de Juan de Arce des de Blanes s’aplaçava. També diu “…Juzgo Sr. qualquier declaracion que haga el obispo (el bisbe de Girona) en esta ocasion contra don Leonardo y su tercio, porque los mal intencionados, aun que no les ha movido este çelo, toman por pretexto para mover a los demas…”.

El doctor Guillem Meca (conseller de la reial audiència) es trobava a Olot, seguint les ordres del virrei intentà aixecar el sometent en favor dels terços, finalment prenia la determinació d’ajuntar la resta del terç de Juan de Arce (que es trobava a Sant Feliu de Pallerols) i el terç de don Felipe de Guevara, que també era a la Garrotxa, es dirigiren cap Amer, allà aconseguiren trencar el cercle que envoltava l’abadia i alliberaven a Juan de Arce i els seus homes. Començaven una dificultosa marxa cap a la ciutat de Girona.

Tal dia com avui, el 6 de maig del 1640, Juan de Arce i la seva companyia del terç castellà continuaven assetjats a l’abadia d’Amer, el virrei feia les diligencies possibles per rescatar-lo. El governador Ramon de Calders (administració reial) escrivia al virrei:

“Exm. Sr.-Ayr tard arribi á esta vila (Hostalric), he informat de les materias les he trobades més mal disposats del que imaginí, despatxí un propi al Doctor Puig (Rafael Puig, Jutge adm. Reial) quem scriu lo que V.E. Veurà, y acabo de reberne un del veguer de Girona, quem ha posat ab nou cuydado per lo quen seria de Juan de Arce: jom partesch aquesta tarda per a Blanes per a conferir ab don Leonardo Moles, don Diego de Berrio y Doctor Puig aquestas materias, y lo major cuydado quem donan es si serà danyós juntar gent de la Provincia; des de Blanes avisaré à V. Exa. de la resolutió ques pendrà. Acaban me de dir que la gent que ocupava lo camí de Girona ses retirada, y que també haurien fet lo mateix los de Santa Coloma. Yo y tinch enviats dos homens que fins ara no son tornats. Lo vehedor de presidis y pagador (vigilant de presons i pagador) trobí ayr més enllà de Sant Seloni que sen tornaven en aquexa ciutat; demanils sen tornassen ab mi y demà passarán avant son viatge ahont V.Ex. los te ordenat. Guarde Déu á V.Ex. com pot d’ostalrich á 6 de maig de 1640. Molt serà menester en ………. ab esta gent, fins quels sia pasat lo furor que no pot durar, a aquesta vila ……….. y los ministres del marqués. Don Ramon de Calders y Ferrán.” Lligall de cartes originals del 1640, ACA. Memorial histórico español Vol. 20, pàg. 373

Ramon de Calders, i la majoria de reialistes, creien que la revolta no duraria massa, que cauria per ella mateixa al ser un moviment anàrquic. La pagesia havia acabat la paciència, l’any 1640 fou un any d’una terrible sequera, les collites es donaven per perdudes, les conseqüències d’haver d’alimentar un exercit de més de 10.000 homes i els seus cavalls ja eren motiu suficient d’indignació, sumant-li el comportament dels soldats i la mala política del virrei, no se’n podia esperar cap altre resposta que una revolta. El governador, com deia a la carta, anà a Blanes a la tarda i allí es reunien al vespre amb els mestres de camp dels terços (Leonardo de Moles i Diego de Berrio) i els caps de les companyies de cavalleria (Josep d’Oms) que hi havia en aquesta vila, informaren al virrei que l’endemà s’ajuntarien al terç de Jeronimo Tutavila i marxarien cap a Amer, passant per Girona…. ho van aconseguir?

 Tal dia com avui, el 5 de maig del 1640, els revoltats intentaren assaltar l’abadia d’Amer (on hi havia refugiat Juan de Arce i unes quantes companyies del seu terç) sense èxit.

El virrei, des de l’endemà de l’assassinat de l’Agutzil Montrodon a Santa Coloma de Farners, estava preparant el càstig de la vila, els esdeveniments de Riudarenes i el setge a Juan de Arce feien canviar les seves prioritats. El dia 5 escrivia al rei per informar-lo dels darrers incidents de Riudarenes i que havia manat a Leonardo Moles afusellar uns quants soldats dels que haguessin intervingut en l’incendi de l’església. A Blanes, els frares caputxins i el rector de la vila aconsegueixen recuperar part del botí que els soldats s’havien endut de l’església de Riudarenes, abans que aquests embarquessin els objectes robats

. Al virrei se li acumulava la feina: havia d’aconseguir el permís (que ell ja donava per suposat) del rei per arrasar la vila de Santa Coloma de Farners, calmar el bisbat per la crema de l’església, fer arribar provisions als terços (l’únic camí segur: el mar) i rescatar Juan de Arce i els seus homes. Per aquesta última fita, el governador Ramon de Calders i d’altres membres de l’administració reial, intentaren convèncer els batlles i veguers de les comarques gironines d’aixecar el sometent en favor de Juan d’Arce, però aquests els contestaren amb evasives. Els camins estaven tancats i de moment semblava impossible moure algun reforç a la vila d’Amer.

Carta del veguer de Girona, Felip Llorens:

“Jo estic promte en servir a Sa Magestat y a V.m., però estic sense gent y sens esperances de trobarne perquè los de la vegueria, o los més dells, se son absentats de llurs cases, y lo poble de esta ciutat està conmogut a ocasió que aquest matí ha arribat nova que los soldats havien cremada la Yglesia de Riudarenes, y aso a tant alborotat los animos ques tem que si anava lo somatent de la ciutat amb gent armada, en lloc de socorrer als soldats, se posarien a la part contraria. V.m. veya lo que dech fer en ocasió tant apretada, que obeyre en lo que V.m. me manarà” ACA, Consell de Aragó, secretariat de Catalunya

Tal dia com avui, el 4 de maig de 1640, el terç napolità de Leonardo de Moles i la companyia de cavalleria de Josep d’Oms arribaren a Blanes, no ho feien sols, a més dels frares caputxins que els acompanyaren fins la costa, grups de revoltats segueixen els soldats per evitar un altre saqueig de les tropes. Un cop arribats a Tordera els revoltats es van retirar, alguns es dirigiren a la vila d’Amer, que va demanar auxili davant els abusos que cometia el terç castellà de don Juan de Arce.

 El virrei feia arribar el següent paper als diputats:

«Los avisos que són vinguts dels excessos dels de Santa Coloma de Farnés y dels demés que a ells se són ajuntats y lo últim, de estar citiat lo mestre de camp Joan de Arce en Amer, obligan a sa excel·lència a partir ab lo Consell Criminal y enviar als doctors del Consell Civil a ajuntar la gent dels somatents per a anar ab ella a castigar estos delictes y, antes de partir ha volgut avisarho a vostres senyories perquè, en tot lo que puga, acuda com sempre ho ha fet al servey de la magestat y assistir a sa excel·lència.». Dietari de la Generalitat, 1640, 365v.

 El terç del regiment de la guarda reial del comte-duc d’Olivares, a càrrec del mestre de camp Juan de Arce, el formaven 1062 homes, que s’allotjaven repartits de Sant Feliu de Pallerols fins a Amer cometent tota mena d’abusos. Seguint l’exemple del que havien fet a Riudarenes, els revoltats llencen una crida que aconsegueix reunir uns 3000 homes, i ataquen les companyies del terç que es troben a Amer. Juan de Arce i els seus homes es veuen obligats a refugiar-se a l’Abadia.

 “En ocasió que molts homens de unas parts y altras estavan amotinats en la present vila de Amer; los quals assitiaren lo senyor Don Joan de Arze, mestre de camp general del exèrcit del Rey nostre senyor (que Déu guarde) en lo convent de la dita present vila de Amer.” AHG, Notaria d’Amer, Josep Quer.

Els revoltats tallen els camins, de Girona, Olot, Sils, Hostalric… aïllant els terços que es troben a la Selva de qualsevol aprovisionament. Els intents del virrei d’aixecar el sometent en favor dels homes del rei es veien frustrats, després dels successos de Riudarenes ningú es volia alçar en favor dels terços.

Tal dia com avui, el 3 de maig del 1640, Leonardo de Moles escrivia al virrei des de Mallorquines, l’endemà de l’atac dels revoltats al terç napolità:

“ Habra V.M. entendido la desverguença que han usado con este tercio los de Santa Coloma acompañados con los de este lugar de Riudarenes que acometieron anoche las compañías que estaban allí alojadas, y poque no sucediera alguna desgracia procuré retirarlas todas en este de las Mallorquinas, por ser puesto mas conveniente para nuestra defensa, al fin han querido venir a inquietarnos de manera que han obligado a lo soldados a cerrar con ellos poniendolos en fuga hasta los montes, han quemado las casas de donde hixieron los capitanes y han saqueado ha todos. Bien lo tienen merecido pues han perdido tan desvergonzadamente el respeto a las Banderas de su Magestad que Dios guarde. Yo estoy aguardando a V.m con mucho deseo atento. La gente está padeciendo de hambre y lo que me dicen que enviaban de Hostalrich, estos infames lo han saqueado. Tomandoles las cartas que me enviaban, y así le suplico se sirva mandar que se me envie de la costa algun refuerzo o de otra parte quando no, sera fuerça partir de aquí y arrimarme algun lugar para comer. Por vida de V.m. lo cuide que importa mucho al servicio de de su Magestad. En estos bosques no hay persona que todos se han huido y no deje de avisarme de todo con brevedad. Guarde Dios a V.m largos años. De las Mallorquinas 3 de Mayo de 1640. Sirvase V.m. De enbiarme un buen serugiano luego que tengo dos capitanes eridos, un ayudante y ocho soldados por no atreverme a enbiarlos a esa villa por la mala gente que topa por el camino y no se olvide de socorrernos con alguna comida para estos soldados o aviso donde se pudiera ir a alojar que ha mas de dia que no comen.” 3-5-1640, ACA, lligall 285, numero 15.1

 Don Leonardo ens deixa molt clar que els seus homes passaven molta gana, però, omet un “detall” del saqueig que efectuaren els soldats a Riudarenes un cop feren retirar els revoltats a les muntanyes.

 El dia 3 de maig al matí hi hagué un enfrontament entre els soldats i els revoltats, Mallorquines era un camp obert i alçat, els homes de Moles no estaven desprevinguts, els revoltats no podien efectuar els atacs de guerrilla i les emboscades que els havien conduït a l’èxit la nit anterior. Els revoltats fugiren i Leonardo de Moles aprofità per enviar els seus homes a Riudarenes a saquejar la vila. Els soldats cremaren unes quantes cases i robaren tot el que hi van trobar, es van dirigir l’església, on els Riudarenencs havien amagat part dels seus béns, un cop saquejada la van cremar juntament amb la casa del rector. El mateix dia els revoltats tornaren a Riudarenes en major nombre i proveïts de munició, feren fugir, altre cop, els soldats cap a Mallorquines.

 La companyia de cavalls de Josep d’Oms ja s’havia unit al terç com a reforç, però ni això garantia la seguretat dels soldats. La casualitat va voler que dos frares caputxins de Girona, que es dirigien a Santa Coloma per cercar fusta, s’assabentessin, per alguns fugitius del que havia passat a l’església de Riudarenes, i s’hi van dirigir per comprovar-ne l’estat. Van recollir alguns objectes de culte d’entre les runes i estaven disposats a portar-los a Girona. Josep d’Oms va anar a trobar-los, els va pregar que no deixessin el terç abandonat a les ires de la gent i que els acompanyessin fins a Blanes, on podrien estar segurs, els frares, després d’esbroncar els soldats sacrílegs, van anar a calmar els ànims dels pagesos, facilitant així la fugida dels soldats cap a Blanes, abandonant els morts i part del bagatge. Una antiga cançó popular de la Selva recorda els fets:

“Porteu los arcabussos,
també los pedrenyals.
Les campanes ja sonen
des de bon dematí!
Ai, lladres que duu en Moles,
tots haveu de morir.”

 La notícia de la crema de l’església de Sant Martí de Riudarenes féu atiar encara més la flama de la revolta i va provocar la indignació de l’església.

Tal dia com avui, el 2 de maig de 1640, Leonardo de Moles (cap del terç napolità de 1056 soldats que s’havia d’allotjar a SCFarners) escrivia al virrei des de Mallorquines:

“En este punto que serán las ocho de la tarde se han atrebido la gente de Santa Coloma venir a acometer uno de mis quarteles de Riudarenes y estan peleando, lo que pudiere avisaré a V.E., he pasado este correo no quiero dejar de avisarlo a V.E. A quien suplico considerar estos atrevimientos; procure V.E. que se probea esta gente de bastimentos que se mueren de hambre, y de munición de guerra…” 2-5-1640, ACA, lligall 285, numero 14

El virrei Dalmau de Queralt havia donat ordres al Dr. Rafael Puig de la real audiència (jutge l’administració de Felip IV al Principat), Josep d’Oms (cap de la cavalleria), el tinent de mestre de camp general don Diego de Berrio i el governador Ramon de Calders (també funcionari Reial) que es trobessin amb el terç d’en Moles i busquessin els culpables de l’atac a Montrodon, però l’atac al terç d’en Moles canviaria la situació.

 Davant l’ofensiva dels revoltats els soldats de Moles van esbotzar la porta de l’església de Sant Martí de Riudarenes i s’hi van refugiar disparant des del campanar, però la inferioritat envers els revoltats (el mateix Moles ens diu que van arribar a ser uns 4000) els obligà a retirar-se a Mallorquines, on hi havia la resta del terç i el seu cap.

 Per entendre com es va poder aplegar un nombre tan elevat de revoltats en tan poc temps hem de saber com estava organitzada la defensa del principat al segle XVII. Les ciutats principals tenien milícies amb finalitats defensives (la Coronela) formades per ciutadans militaritzats dels gremis d’oficis, la defensa a la resta de viles i llocs era el Sometent. Al Principat, davant qualsevol fet delictiu, tothom tenia el dret a convocar el Sometent al crit de “Via Fora!”, si la clamor no s’aixecava es convocava a tocs de campana (“metent so”), tenien l’obligació d’acudir al toc de Sometent tots els homes majors de 16 anys i menors de 60, es trobaven davant de l’església i allí s’organitzaven. Quan s’havia de mobilitzar tot el Principat es convocava Sometent General, d’aquesta manera es van aplegar els 30.000 catalans que van anar a socórrer Salses l’any 1639. A diferencia d’altres territoris de la corona de Felip IV, les Constitucions Catalanes permetien la possessió i l’ús d’armes, només (a raó del bandolerisme) es van prohibir les armes de foc de menys de 50 cm, al Principat era molt difícil trobar una casa on no hi hagués com a mínim un trabuc.

 D’aquesta manera, els veïns de Santa Coloma i Riudarenes, van alertar i demanar ajuda a les poblacions veïnes, la indignació de la població rural vers els abusos del soldats fou el que provocà una resposta tan aclaparadora. Com diu l’historiador J.H. Elliot: “Les campanes repicaven a totes les valls, de Sant Feliu fins a Tordera, aquella primera setmana de maig”.

Tal dia com avui, 1 de maig del 1640, el comte de Santa Coloma de Queralt (el Virrei, “alter ego” del rei al Principat) s’assabentava de l’assassinat de Montrodon a Santa Coloma de Farners, donava ordres a Leonardo de Moles que aturés el seu terç a Riudarenes, esperés reforços i aguantés la seva posició fins a nova ordre. El virrei redactava el següent ban, amb ordres de llegir-lo a Santa Coloma de Farners i les principals viles del Principat i Comtats.

Ara oiats tothom generalment que us notifiquen fan a saber de part de l’excm. Sr. D. Dalmau de Queralt Comte de Santa Coloma y baró de Queralt de la sa Cesarea y Real Mag. Conceller Llochtinent y Capità General en los Principats de Cataluña y Comtats de Rossello y Cerdaña: Que per quant Sa Exª en seguint los ordens de Sa Majestat saye ordenat y manat se alojasen en la villa de Santa Coloma de Farners Soldats del Rey N.S. y volentse posar en execució los ordens y mandatos, los singulars y particulars caps de cases y patrons de dita universitat sien fugit de dita vila y hajen desemparades les cases y propies abitacions per esmuirse de dits alojaments y Sa Exª desitje sumament la conservacio de dits soldats. Per tant y altrament y no seguin la conclusio en lo sa Real Concell sobre aço feta a 1 de maig de mil sis sents quaranta. Diu i mana al tenor y veu de la present. publica crida a tots los singulars y particulars caps de cases y patrons de dita universitat de Sta. Coloma de Farnes, que ……. des de la publicació de la present. publica crida, en anant contadors, tornen á habitar y residir en ses cases en dita vila (guiats y asegurats) com no sien culpats de la mort crema y incendi de la persona de Miquel Joan de Monrredon Aguazil de Sa Mag. sots pena de sinch centes Lliures Barcelonines. per quisca dels contrafalients, o de servir remant en les galeres Sa Mag. per temps de sinch anys y de altres penes mayors y menors a arbitre de Sa Excm y Real Consell con forme la qualitat de la persona lo fet requerira

E per que les dites coses sien a tothom notories, mana sa Exª ser feta y publicada la present publica crida per los llochs acostumats de la present ciutat de Barcelona y altres ciutats viles y llochs de dit Principat y Comtats a hont convingue y menester sia.Lo Comte de Santa Coloma, Vidit Margarola Regens, etc.

 Crida pública (pregó, edicte), Dalmau de Queralt 1-5-1640 ACA, GENERALITAT, Correspondència del virrey Conde de Santa Coloma,CARTA NÚM.9947

El virrei informava als veïns de Santa Coloma de Farners i de la resta de poblacions del Principat i Comtats de les penes que imposaria als qui havien deixat i deixessin les cases buides durant el pas de soldats per Santa Coloma, tret dels culpats de l’atac a Montrodon, no n’especifica la pena, evidentment era la forca.

Probablement aquesta “pública crida” no s’arribà a escoltar mai a Santa Coloma, mentre el virrei organitzava el càstig, els farnesencs i pobles veïns organitzaven la seva defensa.

 El 30 d’abril a la nit, Leonardo de Moles, el cap (mestre de camp) dels terç que s’havia d’allotjar a Sta. Coloma arribava amb els seus homes a Mallorquines i Riudarenes i enviava a Sta. Coloma el Batlle de Mallorquines, per veure si Montrodon i els seus homes ho tenien tot apunt. Així ho escrivia Moles al virrei, tal dia com avui, 1 de maig de 1640:

  ”Anoche llegue con las dos tropas de mi tercio en este lugar de las Mallorquinas, y la otra seguida a St Gregori la qual se juntara aquí esta mañana. Y asi luego que llegue procure enviar a Sta. Coloma el Vaile de esta tierra a tratar con los Naturales de aquel lugar el modo como havian de llebarse con este tercio. El qual me dice que hallo que la tierra estava toda alborotada y juntada muchissima gente, la qual se havia desconpuesto con Monrrodon que se fue fuera, retirasse dentro de una Cassa y defenderse conque vino a matar algunos y herir otros. Y viendo que no podian entrar dentro pusieron fuego a la casa y quemaron esta y otra que estaba cerca con la persona de Monrrodon y los demas que estavan dentro salvandose solamente el notario, en este punto dado dispersose ya el fuego y estan tocando las campanas a viafos.

Me ha parecido despachar este propio por la porta para abisar lo a VE. Y como mi horden no dice otra cosa que hir aloxar todo el tercio dentro de Sta. Coloma hasta otra orden. Lo que sera dificultosso sino se hace por fuerza viniendo a las manos con aquella gente haviendose juntado que seran según dicen mas de mil y todavia va llegando mucha mas de las montañas. Y como no tengo esta horden no me quiero empeñar a ello. Con las Vanderas de Su. Mag. ha VE. no fuera servido mandarmelo, que asi en eso como lo demas sera hobedecido con particular cuidado y puntualidad. Yo hare alto en este lugar aguardando lo que VE. Hordenare y advirtia a VE. que aquí no hay que comer para los soldados. Lo mimo sucedera en Sta. Coloma que dicen lo han sacado todo de las cassas, Sirvase VE. mandar hordenar al Vaguer de Girona que venga a asistirme y dar la mano para que pueda vuscar de comer para esta gente por los demas lugares, si acaso havemos de hacer alto por aca.

El Maese de Campo Juan de Arce me escrivio anoche que le havissase lo que se entendia y si necessitase de este vendria con su regimiento y el de Mortara, no me he querido poner en ello hasta ver lo que VE resolbera, Suplicole a VE se sirva de aclararmelo para que se pueda executar con acierto al serviso de su Mag y de VE que dios de muchos años. Mallorquinas 1R de Mayo de 1640″.

ACA,GENERALITAT,Correspondencia del virrey Conde de Santa Coloma,CARTA NÚM.9955

 El batlle explicà a Moles que havia trobat la gent de Sta. Coloma “alborotada” i que aquests havien atacat a Montrodon i els seus homes, aquests ultims es van refugiar en una casa des d’on dispararen matant i ferint-ne alguns (com veurem més endavant, el virrei, tot i saber aquesta versió dels fets, argumentarà sempre que Montrodon “quando le embistieron estava sin armas en la puerta del mesón”).

Les campanes no havien parat de tocar a “via fos”, a toc de sometent. L’endemà mateix de la mort de Monrodon ja hi havia més de mil homes a Sta. Coloma de Farners i n’anaven arribant de les muntanyes. Leonardo Moles es quedarà amb els seus homes repartits entre Mallorquines i Riudarenes, esperant les ordres del virrei, mentre les campanes seguien tocant a Viafós.

A Santa Coloma de Farners s’estava preparant la  defensa, la millor defensa, un bon atac…

Bon i reivindicatiu dia treballaor@s!